La benemèrita tasca de lamic i col·lega Dr. Francesc Gimeno posa a labast de la comunitat científica i de tots els amants de la cultura pàtria un vertader tresor que durant anys es va considerar definitivament perdut. Com tants daltres joiells del nostre patrimoni, havia anat a raure a Madrid, no per obra i gràcia de larreplegadora passió bibliogràfica de Felip II, sinó de la mania ordenancista dun polític tan il·lustrat com el comte de Floridablanca.
En el seu minuciós estudi introductori el Dr. Gimeno fa un seguiment de la tradició textual daquesta obra en realitat miscel·lània, i també de la curiosa peripècia del rapte o desaparició del preciós manuscrit ací publicat, fins aplegar al seu feliç retrobament, del qual van ser especials actants els Drs. Marià Peset i Josep Trenchs.
Leditor ens brinda loportunitat de contrastar el text assimilat pel rei Pere
transcrit amb el màxim respecte i anotat de manera molt competent i acurada, amb el cabal de tradició que representen obres precedents com les Leges Palatinae. No solament documenta i confirma la dependència de les Ordinacions respecte a les Leges, sinó que posa en dubte lautoria de Mateu Adrià i perfila de manera magistral larqueologia creativa i acumulativa del text, que completa amb lanàlisi codicològica i de lescriptura del manuscrit, la bellesa i importància del qual ve destacada per una tria de fotografies de les pàgines de major interés.
Voldria remarcar, amb enorme satisfacció, que el present treball, publicat en una prestigiosa col·lecció documental de la Universitat de València, és un dels resultats ara per ara més destacables de lesforç de col·laboració entre les universitats valencianes en el present cas la de València i la Secció de Documentació de lAcadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), una institució que tracta dhonorar, amb la màxima dignitat possible, la seua missió de fomentar i de donar a conéixer arreu el tresor lingüístic i cultural del nostre poble.
Si el Llibre dOrdinacions té el privilegi de reunir la doble condició de testimoni molt especial, tant duna realitat històrica inoblidable i apassionant, durant segles compartida amb altres pobles germans a través de la persona dels nostres reis, com de lextraordinària voluntat de superació del monarca que va atorgar al cap i casal del Regne de València el doble títol de «lleial», representat per les dues «L» que ornen les armes de la ciutat, ledició que presentem ara i ací és una bella i singular fita de noble superació acadèmica. Per això la saludem amb ladmiració i el reconeixement que mereix.
ALBERT G. HAUF I VALLS
Universitat de València, AVL, IEC,
Membre dHonor de lEstudi General Lul·lià de Mallorca
Estudi introductori
A Bernardina Blay Gimeno
Em mirava,
jo escrivia
mentrestant.
Les paraules resultaven sobreres.
Jo endevinava els seus pensaments,
ella els meus.
Ara no em mira;
ho recorde tot,
ben nítid.
Macompanyarà la seua mirada.
FMGB. 2003
UN VELL MANUSCRIT RETROBAT
El dia 3 de març de lany 1357,[1] el rei Pere el Cerimoniós, de Saragossa estant, reclamava al seu copista i escrivà de la Cancelleria Eximén de Monreal, entre unes còpies i transcripcions del text de les Ordinacions que li havia encomanat, el manuscrit original del text normatiu amb les Ordinacions. I lil reclamava perquè es tractava, com ell li recorda, de lexemplar («...ne tramés lo de paper, lo qual tenits per exemplar...»),[2] és a dir, la versió autoritzada, oficial, aquella de la qual lautor no vol desprendres mai perquè constitueix el punt de partida de la futura transmissió textual; és lexemplar amb el qual podia continuar treballant, esmenant i corregint. Es tractava, a més a més, del manuscrit dautor, a linterior del qual hom incloïa les continuades correccions i esmenes de la primerenca traducció, fruit duna lectura continuada del text.
Aquesta és, doncs, la primera menció històrica, coneguda en lactualitat, del manuscrit de les Ordinacions. Durant molt de temps, almenys en les èpoques medieval i moderna, romangué gairebé sempre a la Cancelleria Reial i a lArxiu, fins que com després sestudiarà amb més intensitat en el segle XVIII anà a Madrid tot obeint una ordre del comte de Floridablanca. Passats uns primers moments, el llibre desapareix, i reapareix en el segle XX a la Universitat de València, per fortuna.
En la dècada dels vuitanta, el professor Dr. Marià Peset i Reig, catedràtic dHistòria del Dret, comunicava al professor Dr. Josep Trenchs i Òdena, aleshores catedràtic de Paleografia i Diplomàtica, lexistència dun manuscrit medieval a la biblioteca del Departament dHistòria del Dret.[3] Analitzat el contingut per ambdós professors, ràpidament sadonaren de la seua importància, atés que es tractava del manuscrit original de les Ordinacions de la casa reial, elaborades i promulgades lany 1344 pel Cerimoniós. Importantíssim llibre que dençà del segle XVIII havia romàs en alguna biblioteca desconeguda per a tants i tants historiadors que el buscaren infructuosament.
El retrobament daquest manuscrit resulta cabdal per diverses raons: no només per a la història medieval de la Corona dAragó, sinó també per a la història europea del mateix període, ja que constitueix una primerenca versió romànica del text que regula el funcionament duna casa reial en tota la seua integritat. A més, com no podia ser altrament, al nucli primitiu, constituït per les Ordinacions, hom afegí el protocol de la coronació dels reis i reines, model utilitzat potser amb posterioritat al regnat del rei Pere.
Quines són les raons que expliquen linterés reial per recuperar el manuscrit de paper? El rei Pere tingué presents, en aquella ocasió, moltes raons per a reclamar aquest llibre de paper. En efecte, el manuscrit, ara valencià, constituïa el punt final duna trajectòria ordenancista, a la fi de la qual, utilitzant com a base les Leges palatinae, havia creat un text que esdevingué tot al llarg de lèpoca medieval el corpus normatiu del correcte funcionament duna casa reial, ideal potser. Durant aquest període creatiu participaren moltes persones implicades, en major o menor grau, en la configuració definitiva del text. Començant per Mateu Adrià, a qui de sempre hom li ha atribuït lautoria de la traducció catalana de les Leges palatinae, base o primera versió de les Ordinacions; junt amb ell, altres companys de la Cancelleria, cotraductors, copistes, escrivans, encarregats delaborar la còpia manuscrita que ens ha arribat a nosaltres. Omnipresent resulta la figura del Cerimoniós: amb tota seguretat ben a prop seguiria tot el procés vigilant els diversos treballs duts a terme pels seus súbdits de la Cancelleria. No resultaria estrany, doncs, que ell mateix participara directament en la traducció de les Leges palatinae; és fins i tot possible que la primera versió li fóra llegida i ell mateix lesmenara, com ho feia sovint en altres ocasions, especialment en el procés genètic de la documentació expedida per la Cancelleria Reial.[4] Aquesta intervenció directa del rei no sembla gens estranya si hom avalua i estudia com cal totes les intervencions autògrafes que apareixen al llarg del manuscrit de les Ordinacions, que corregeixen i esmenen el text. A vegades fa lefecte que el rei té davant seu un manuscrit amb les Leges i corregeix les omissions que presenta la primera versió catalana. En aquest sentit, podríem interpretar les intervencions localitzades al f. 77r. El Cerimoniós adverteix labsència-omissió del començament de la quarta part del text i de la primera rúbrica daquest llibre; aleshores el rei anotà al marge dret: «Ací comensa la quarta part del libre e primerament del maestre racional». El text de les Leges diu en aquest punt concret: «Explicit IIIª pars. Incipit quarta pars super officio magistri rationalis et illorum qui sibi sunt submissi. De magistro rationalis. Rubrica».[5] En un temps posterior, ell mateix, proveït ara de tinta vermella, incorpora al text el contingut de la rúbrica que prèviament havia escrit al marge dret. En col·locar-la al lloc del text, cancel·là la nota marginal.