A més a més de les intervencions reials hi apareixen les daltres copistes/ escrivans de la Cancelleria, com estudiarem més endavant. Certament, però, el rei fou amb tota seguretat lusuari principal després de la promulgació lany 1344. De totes aquestes intervencions no sempre resulta fàcil proporcionar llur datació; ara bé, algunes, però, permeten situar-les en moments concrets.
Amb posterioritat al susdit 1344, hom hi afegí el protocol de la coronació dels reis i reines de la Corona dAragó.
Així doncs, el manuscrit de paper, lo qual tenits per exemplar, no només constituïa la referència normativa del govern i funcionament de la cort; era i potser és això una de les coses més importants linstrument de treball emprat pel rei al llarg de tota la seua vida per tal de continuar perfeccionant-lo. I això ho prova, a bastament, tot el conjunt dintervencions autògrafes que sacumulen sobre les seues pàgines, principalment en les Ordinacions. No sovintegen tant al text del protocol de la coronació, la qual cosa sí que és un indici molt important que serveix per datar aquesta incorporació certament tardana, malgrat que el text porta la datació de 1353. Aquest llibre havia esdevingut, de bell antuvi, una espècie de manuscrit dautor, que aquest continua revisant, dedicant-li el seu esforç creatiu, cercant de millorar el seu fruit textual i on hom troba exposat el seu pensament. És la garantia de la correcta transmissió del text normatiu, i atés que sexigeix que cadascun dels oficis dispose duna còpia manuscrita dallò que els afecta particularment, això explica linterés del rei per recuperar-lo. No ha doblidar-se, en aquest context, que el llibre amb ratllades, esborranys, esmenes, cancel·lacions, etc., és un objecte del qual ràpidament es desfà lautor una vegada que ell mateix, o un altre per ell, ha elaborat o encomanat una transcripció neta de la seua obra, la qual garantesca la correcta transmissió de les còpies successives. El rei Pere, conscient daquest punt, el reclamà perquè les reiterades intervencions poden donar lloc a lectures incorrectes, no assenyades, si no eren controlades per ell mateix o per algun dels seus directes col·laboradors. Cal tindre present, a més a més, el tarannà i lactitud del rei en tot allò que fa referència a la memòria escrita que ell genera o és al seu voltant.[6] Conscient, com fou, de la vàlua política futura dels testimonis escrits derivats de la seua acció de govern, reclama el manuscrit de paper perquè és la seua eina de treball: on trobar les pautes de funcionament dels oficis i on continuar perfeccionant el text. El caràcter dinàmic que assoleix el text, des daquesta perspectiva, exigeix disposar daquest per tal que les còpies i transcripcions posteriors incorporen, alhora, les diverses modificacions integrades.
Un últim element ens permet avaluar la importància atorgada pel monarca a aquest llibre. El 6 dabril de lany 1357, des de lAlmúnia, es dirigeix a Hug de Cardona, escrivà de la tresoreria reial, per tal que reclame a Eximén de Monreal les transcripcions que li havia encomanat de la Ordinació de Casa nostra; eren en total dos de pergamí, lo veyll e el nou, destinats tots dos a lArxiu Reial de Barcelona. Major interés mostra pel de paper, el qual havia darribar a les seues mans i no havia de confiar-lo a un correu qualsevol, tot exigint-li que li siga lliurat per persona certa.[7] De cap de les maneres es podia permetre la possibilitat de perdrel o que qualsevol accident o inclemència del temps posara en perill la seua existència. Així doncs, mentre que les còpies posteriors sempre estaven destinades a un lloc concret, determinat, loriginal, però, havia de retornar sempre a les seus mans o a larxiu reial.
Tenint present la composició codicològica actual, durant els primers anys de la seua existència és a dir, entre 1344 i 1357 el manuscrit de les Ordinacions circularia amb una enquadernació més aviat modesta, sense gaire sumptuositat; pot ser, fins i tot, que hom emprara alguna fulla de pergamí exterior per protegir-lo. Durant aquest període (els primers tretze anys de la seua existència) constituí el punt de partida duna tradició textual com posen en relleu algunes lletres que el Cerimoniós dirigí a alguns dels seus col·laboradors. I així, des de València, el 9 de desembre de 1332, ordena a Bernat dUlzinellis, tresorer, que pague a Joan Gil de Castillo, escrivà de la Cancelleria Reial, la quantitat de sis-cents sous de Barcelona com a pagament dels treballs realitzats per lesmentat copista en transcriure llibres: alterum Ordinationis domus nostre.[8] Un albarà de pagament, datat a València el 23 de juliol de 1353, ens informa que Ferrer de Magarola havia fet decorar i il·lustrar un manuscrit amb les Ordinacions; potser era el que havia copiat Joan Gil de Castillo o un altre, tant se val. El més important, en aquest moment, és el testimoni de lexistència del manuscrit. Cinc anys després, lany 1357, sengles lletres datades el 10 de febrer,[9] el 3 de març[10] i el 6 dabril,[11] ens testimonien la transcripció de les Ordinacions a partir del manuscrit original, és a dir, el de paper que hom qualifica com loriginal i exemplar.
Eximén de Monreal treballava en la transcripció de les Ordinacions el mes de febrer de lany 1357, i el rei Cerimoniós, desassossegat, amb motiu o sense, li reclama tant loriginal com la còpia, en el cas que lhaja acabada; altrament, demana al seu copista que linforme de lestat en què es troben els treballs. Li exigeix que tinga cura en retornar-li els llibres (original i còpia), no siga cas que per alguna circumstància especial es puguen deteriorar («...no·s puguen afollar per pluja ne per àls e axí loriginal com lo trellat...»).[12] Impacient, i potser nerviós, el rei, de bell nou, escrivia el 3 de març, des de Saragossa, recriminant-lo pel retard a lhora dacabar la transcripció encarregada i el lliurament de loriginal: «molt nos maravellam com no havets espatxat lo libre nou de la nostra Ordinació de casa nostra, ne adobat lo veyll, ne tramés lo de paper lo qual tenits per exemplar».[13] El llenguatge emprat pel rei a partir daquest moment revela el descontentament reial; ja no està disposat a esperar més i el commina a concloure aviat els treballs necessaris «sots pena de la nostra gràcia», així que si la transcripció no sha finalitzat no trigue més temps, i una vegada acabada la còpia i decorat convenientment lil lliure. I el 6 dabril del mateix any, des de lAlmúnia, es dirigeix a NHug de Cardona per saber si els llibres estan terminats i per indicar-li on hauran danar a parar les diverses còpies: «lo veyll e el nou, metats en larchiu nostre de Barcelona, e aquell de paper nos trametats per persona certa».[14]
El manuscrit de paper constitueix des daquest moment la peça clau de la transmissió textual dençà que es van promulgar les Ordinacions. Els testimonis documentals, però, desapareixen a partir daquest moment. No hem fet una recerca sistemàtica als registres de la Cancelleria Reial per trobar totes les possibles referències a les Ordinacions. És per això que hom afirma que no coneixem altres testimonis documentals. Les mencions reapareixen lany 1384, i estan relacionades amb la transcripció duna còpia destinada, diu el rei, «a nostre car fill lo rey de Castella».[15] En aquesta ocasió sol·licita la intervenció de «maestre Ramon, scrivà de letra rodona». Això sesdevenia el 5 de febrer de 1384, i el mateix dia de Montsó estant el rei encarregà a Berenguer de Maguerola que li enviara deu dotzenes de pergamins per a transcriure el text de les Ordinacions.[16] El rei, en aquesta ocasió, volia regalar al seu fill un exemplar de luxe («vullam trametre lo dit libre notablement scrit e en bons pergamins, axí com bé se pertany»), raó per la qual exigeix al seu procurador «que·ns trametats .X. dotzenes de pergamins, los millors que ésser puguen per obs del dit libre». La transcripció del manuscrit la féu un bon copista de la Cancelleria Reial que el rei utilitzà en altres ocasions per tal de satisfer les seues necessitats bibliogràfiques i libràries. Fou Joan de Barbastre[17] lencarregat de fer-ne la còpia i ho sabem gràcies a lordre de pagament donada pel rei, des de Tamarit de Llitera, el 18 de març de 1384, segons la qual li concedia 3.000 sous barcelonesos; la raó daquest pagament era: «in remuneratione laborum per vos fidelem de scribania nostra Johannem de Barbastre sustentorum in translatando Ordinacionem domus nostre pro rege Castelle».[18] Joan de Barbastre, a més de transcriure les Ordinacions, socupà de la decoració del llibre: cercà els miniaturistes i, sembla que, fins i tot, bestragué els sous necessaris per a pagar els decoradors, com ho recorda un pagament fet el 27 de juny de 1386: «reconoscientes... bistraxieses per nos en fer il·luminar un translat que enviemos al rey de Castiella de la Ordenación de la nuestra casa e en fer figurar las letras de los cabos de officios del dito translat, en colores e en guarnir el dito translat».[19]