També va reorganitzar la Cancelleria reial fecund planter de lletraferits com Bernat Metge, atents a lestudi i renovació de la tradició clàssica llatina. Fomentà, a més, tota classe de traduccions. No sols dobres historiogràfiques monumentals, com lEspill historial del dominicà francés fra Vicent de Beauvais; de texts jurídics (Las Partidas, el Tractat de cavalleria) i de tractats científics (dastrologia, astronomia, agricultura, cartografia, medicina, etc.), sinó de grans clàssics llatins (Ovidi, Sèneca, Boeci, entre altres). Mogut per una genuïna curiositat per comprendre i assimilar millor les altres religions i mentalitats, va fer traduir lAlcorà i els texts de Maimònides a la nostra llengua.
Gràcies a lactiu mecenatge reial, el valencià Jaume March i el barceloní Lluís dAverçó enllestiren, respectivament, el Diccionari de rims i el Torsimany, en un esforç per tractar de renovellar la vella tradició poètica dels trobadors occitans. Per iniciativa del monarca, fra Francesc Eiximenis, un franciscà gironí més tard instal·lat a València, va compilar Lo Crestià, una summa teològica tan vasta com inigualable arreu de lEuropa civilitzada del moment, redactada en pla català i dedicada als jurats barcelonins i valencians.
Basta llegir els capítols del Dotzé del Crestià on el frare gironí passa revista a un tema tan directament relacionat amb el llibre que presentem, com el dels oficials del príncep (c. 679 ss) o el de la coronació dels reis (Ibid., c. 419 a c. 455), per constatar fins a quin punt aquella obrada enciclopèdica convertí Eiximenis en el gran notari de la nostra cultura medieval.
Tanmateix, potser la millor plasmació literària de la funció transcendent dun poder reial que llavors es considerava emanat de la mateixa divinitat, són les cròniques que el rei Pere va fer escriure en memòria del seu regnat, la redacció de les quals ell mateix va supervisar duna manera documentada i eficient. Tant el Libre en què es contenen tots los grans fets qui són entrevenguts en nostra Casa, dins lo temps de nostra vida..., rigorosament basat en dades dels registres de lEscrivania del Racional, com la Crònica de Sant Joan de la Penya, que va tenir cura que es conservara no solament en la nostra llengua, sinó en aragonés i en llatí, són obres destinades a demostrar el prestigi personal del rei i del conjunt de pobles que governava i representava, partint sempre de la tesi providencialista segons la qual Pere hauria superat el poder de la noblesa i vençut sempre els seus enemics amb lajuda de Déu.
És en aquest context global, i des duna suficient comprensió de la complexa personalitat del Cerimoniós, que cal llegir el Llibre dOrdinacions. Planificador eficient, organitzador metòdic i calculador, el rei Pere tenia plena consciència de la importància, no solament de lordre i de la reglamentació, sinó també de limpacte i caràcter pràctic i propagandístic del ritual i de la pompa externa, herència imperial romana que feia temps desplegaven, amb estudiada intencionalitat, tant a Bizanci com a Roma, institucions tan ben arrelades i sàvies com lEsglésia, però que també havien assimilat la cort imperial alemanya, i daltres menys prestigioses, com, sense anar més lluny, la del minúscul Regne de Mallorca.
Bé que prova la intencionalitat específica del simbolisme de lescenificació del poder la manera com el mateix Pere, en la famosa cerimònia de la seua coronació, va reaccionar amb energia davant la temptativa de larquebisbe de Saragossa dimposar-li la corona reial! En el text de la seua crònica (c. 2, 9-12) Pere va tenir bona cura dexplicar fil per randa a la posteritat de quina decisiva manera, agafant la corona dipositada a laltar, se la va col·locar ell mateix damunt del cap. Deixava així ben clar, tal i com ho fa el corresponent capítol de les Ordinacions, que, a diferència daltres avantpassats seus, com Sancho García o Pere el Catòlic, ell no rebia lautoritat de mans de lEsglésia, ni acceptava cap classe de sucursalisme eclesiàstic.
Les anomenades Ordinacions de la casa reial corroboren lesforç de la Cancelleria per tal de satisfer el desig reial de dotar la seua cort duna normativa que garantira el decòrum institucional amb una absoluta dignitat i a un nivell equiparable al de les monarquies de major rellevància.
Això equival a dir, si més no, que es tracta dun text de notabilíssima importància històrica, social i lingüística, que, tot i respondre a un anhel ordenancista de millora duna pràctica institucional ja ben establerta, lemmiralla i desenrotlla en un significatiu esforç per garantir-ne un major esplendor i una més sòlida permanència.
És prou sabut que cal associar alguns dels autors més coneguts de la nostra literatura, com ara Ramon Llull, Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March, Bernat Metge o fins i tot Joanot Martorell, amb títols cortesans més o menys honorífics, com els de senescal, coper, falconer, secretari o escrivà de ració. A les Ordinacions, hi trobem molt ben especificades les tasques i responsabilitats en teoria inherents a tals càrrecs, alguns dells, com el de museu i el de menucier, força ignorats pels lectors actuals millor informats.
Lobra, per allò mateix que anticipant la millor tradició dels Wörter und Sachen ens brinda les claus del sentit de molts noms a partir de les seues funcions o continguts més específics, és una vertadera mina dinformació de primera mà; un vast repositori, o síntesi pràctica i conceptual de lestructura piramidal duna cort medieval, que, de fet, ens permet reconstruir idealment de manera minuciosa i precisa. Hi desfila també tot aquell personal, del més encimbellat al més subordinat, que garantia el bon funcionament de la societat, i el benestar material i espiritual dels nostres reis.
La divisió en quatre llibres o parts pren fonament en els quatre oficis cabdals de la cort: majordom, camarlenc, canceller i mestre racional, que eren de fet els sòlids pilars entorn dels quals es desplegaven els altres elements daquella vasta i articuladíssima construcció. Del protonotari o tinent dels segells, tresorer, escrivans de manament, confessor, almoiner i consellers materials i espirituals, al qui feia lobligat tast protocolari de les viandes destinades a la taula reial i controlava el maneig de cocs i sobrecocs; o dels botellers que tenien diligent custòdia de laigua i del vi consumits pel rei, o els pastadors, panicers, lapotecari, el menescal, costureres, i un llarg i interessant etcètera.
I de la mateixa manera que, entre altre cabal dinformació, sens dóna raó daspectes complementaris tan rellevants com la capella o tot allò referent al cicle litúrgic, que llavors regulava i sacralitzava el pas inevitable del temps, hi trobem també moltes altres notícies de notabilíssim interés cultural i literari, com, posem per cas, el capítol específicament destinat als joglars, o lample espai dedicat a precisar les fórmules i titulacions emprades en la correspondència reial; fórmules que ens permeten establir, de manera més o menys directa, la jerarquia de valors que determinava les pautes a seguir en el que ara anomenaríem les relacions internacionals de la Corona.
Ledició que tenim el goig de prologar suposa la definitiva recuperació de limportantíssim manuscrit original encarregat pel rei Pere, i corregit i anotat manu propria pel mateix monarca que sen considerava «componedor», o siga, responsable.Tals acotacions autògrafes són tota una garantia de fidelitat textual. Confirmen amb quina escrupolositat el monarca tenia cura de mantenir un absolut control dels afers, en especial dels més directament relacionats amb la seua persona, i fins a quin punt el text publicat es pot considerar «un manuscrit dautor».