6. El foc va demanar a laire si ell lestimava tant com estimava laigua, i laire va dir al foc que no feia una demanda justa i que poc sabia de la natura destimar.
Aire va dir el foc, i què és la natura destimar?
Però laire va callar i no va voler donar cap resposta al foc. El foc es va meravellar molt perquè laire no li responia, i tantes vegades li va pregar que li respongués que laire va dir al foc aquestes paraules:
Conten que la voluntat va trobar la saviesa mentre anava a una ciutat en la qual hi havia la memòria, i a ella es dirigia la voluntat perquè li recordés el seu amic. I com que la saviesa menava amb ella la ira, que és enemiga de la voluntat, la voluntat no va acollir bé la saviesa, encara que li hagués mostrat els camins per on trobar la memòria. I quan la voluntat va arribar on era la memòria, que li va recordar el seu amic, totes dues varen fer gran festa i varen tenir gran goig, tant que la saviesa va estar disgustada amb la voluntat, que en trobar-la no li havia fet tan bona cara com a la memòria. Així que la saviesa va reprendre la voluntat davant la memòria dient-li que poc li agraïa els favors que li havia fet. La voluntat es va excusar i va dir que sentia un plaer molt més gran en donar la seva semblança sense patiment que en prendre semblança daltre amb treball.
7. Laigua anava per una bella selva on va trobar la pedra i el ferro don surt el foc, els quals va insultar, i els va dir moltes maldats perquè eren la culpa de la seva malaltia, perquè quan ella era a lolla el foc lescalfava i li prenia la seva fredor, que ella estimava molt. I la pedra i el ferro varen respondre a laigua dient-li que el foc havia estat massa generós en donar-li la seva virtut. Però laigua es va meravellar molt daquelles paraules, dient-los que li semblava impossible que ningú pogués ser massa generós a donar virtut. Per això els pregava que li diguessin per què el foc era massa generós quan li donava la seva virtut.
Conten varen dir la pedra i el ferro que en un prat hi havia una herba que tenia la virtut de guarir els leprosos de la seva malaltia. A un leprós es va mostrar aquella herba, de la qual va menjar i es va guarir de la seva lepra per la virtut daquella herba. Va passar que aquell home va anar a pixar en aquell prat, i amb aquella herba que lhavia guarit es torcà les anques. I per això lherba va ser massa generosa en donar virtut a aquell qui tant lhavia deshonrada.
Pedra i ferro va dir laigua, i quina virtut em dóna a mi el foc quan sóc a lolla?
La pedra i el ferro varen respondre i varen dir que la farina i ella havien volgut fer pa perquè amb aquell pa poguessin donar virtut a lhome i que pogués viure, i varen fer aquell pa al forn amb la virtut del foc, sense el qual no lhaurien pogut fer ni haurien pogut donar virtut de vida a lhome.
8. En el foc es varen trobar dues veritats: luna era de calor i laltra de sequedat. Les dues veritats varen demanar al foc de quina delles dues se sentia millor guarnit contra la falsedat i contra laigua. El foc va dir a la seva claror que respongués a aquella demanda, però la veritat de la terra va dir al foc que ell no havia elegit jutge imparcial, perquè la claror té concordança amb la calor en el dia, que és clar i calent, i està en contra de la sequedat en la nit, que és freda i tenebrosa per culpa de lombra de la terra. El foc va respondre a la fredor de la terra i va dir que en una ciutat va passar que un home del poble va pensar la manera per la qual ell pogués ser rei daquella ciutat i matar el rei, que és el senyor natural. Al començament que aquell home va concebre aquell propòsit, va començar a imaginar la manera amb falsedat, perquè per acomplir el seu propòsit no podia actuar amb veritat. Aquell home va trobar la manera de tenir molt poder en aquella ciutat contra el poder del rei, amb la qual cosa el rei va pensar la manera per destruir aquell home. I al començament que va pensar la manera, la va pensar amb veritat. I per això en aquella ciutat la veritat i la falsedat varen tenir una batalla molt gran, i al final la falsedat va ser vençuda perquè es concorda amb no-ésser, mentre que la veritat té concordança amb ésser. Aquest ésser va elegir el rei perquè fos jutge de la seva consciència contra la falsedat, que està en contra de caritat i té concordança amb les tenebres.
9. Laire es va clamar a laigua del foc, que gaudia quan el turmentava amb la terra, com ell gaudia en rebre la calor del foc i en ser-li obedient en rebre aquella calor. I perquè laigua és enemiga del foc, no volgué consolar laire, sinó que li va dir molt de mal del foc i, com més mal li deia, el foc més turmentava laire perquè obeïa laigua. Estant així laire turmentat, i cada dia es multiplicava el seu turment, va recórrer a la terra, que era la seva enemiga, i es va clamar a ella del foc, dient que li feia molt de mal. I la terra va respondre a laire excusant el foc i dient a laire moltes maldats, perquè laire patís més i ella fes servir la seva natura contra laire, que és el seu contrari. Estant així de turmentat laire, i quant més es clamava més turmentat se sentia, no va trobar altra sortida que pregar al foc que tingués pietat dell, i el foc li va dir aquestes paraules:
Conten que un rei tenia un cavaller a qui estimava molt, i pel gran amor que li tenia li feia molts dhonraments i li donava diners i cavalls i tot el que havia de mester. Com més donava el rei al cavaller, més estimava el cavaller al rei i molt més sesforçava per servir-lo. El rei va voler provar el cavaller, si li portava amor més gran perquè li donava o perquè era el seu senyor, i va estar molt de temps sense donar res al cavaller. Així, el cavaller no estava tan content del rei com solia ni el servia tan bé com de costum. I per provar millor la intenció del cavaller, el rei li va prendre un bon castell que li havia donat, i llavors el cavaller es va separar del rei molt irat i va anar a un comte que era enemic del rei, un comte a qui el cavaller havia matat el seu fill en una batalla, i va dir-li que ell volia ser el seu servidor per tal de venjar-se del rei. Aquell cavaller va anar en batalla contra el rei amb el comte, i va acabar pres, i llavors va clamar mercè al rei perquè el perdonés i li tornés el seu castell i el seu amor. I el rei va respondre i li va dir que ell demanaria consell a la justícia i a la misericòrdia: a la justícia li va demanar consell per saber si lhavia de castigar, i també a la misericòrdia per saber si lhavia de perdonar. La misericòrdia va pregar al rei que perdonés el cavaller perquè ella pogués ser gran amb el rei, i la justícia va aconsellar al rei que el castigués perquè ella pogués ser més gran amb ell que la misericòrdia, sobretot per ser el rei més rei per justícia que per misericòrdia. I, a més a més, aquell cavaller no tenia bona intenció de demanar perdó quan pregava que li tornés el castell. I llavors el rei, per allò que la justícia havia al·legat, va fer turmentar el cavaller i el va fer morir a mala mort.
10. La rosa i el pebre parlaven del foc i de laigua, i la rosa lloava laigua perquè multiplicava bondat de moltes parts ajuntant una part amb laltra, perquè la bondat fos gran en laigua, i el pebre lloava el foc perquè repartia bondat en moltes parts, per tal que sota el seu gènere moltes substàncies fossin bones. Tant estigueren el pebre i la rosa en aquestes paraules, que hi va haver gran batalla entre ells. Perquè el pebre deia que més val aquella substància que es dóna a molts que aquella que es restreny i moltes coses ajusta en si mateixa, de les quals moltes substàncies tenen necessitat, mentre que la rosa deia el contrari. I sobre això la rosa i el pebre varen anar a judici davant de la sequedat, perquè era qualitat dambdós, però la sequedat es va excusar i va dir que no volia ser jutge, dient aquestes paraules: