Portadeta
Ramon Llull
Llibre damic i amat
Versió de
Sebastià Alzamora
Tast de Clàssics
Crèdits
TAST DE CLÀSSICS, 12
Primera edició: novembre 2016
© de ladaptació i de la introducció,
Sebastià Alzamora, 2016
Reservats tots els drets daquesta edició:
EDITORIAL BARCINO, S.A.
Acàcies, 15. 08027 Barcelona
www.editorialbarcino.cat
Edició núm. 845
Digitalitzat: FOTOLETRA, S.A.
Passeig de Sant Joan, 198. 08032 Barcelona
INTRODUCCIÓ
ALGUNES DADES SOBRE LAUTOR
Però poques, perquè afortunadament la biografia de Ramon Llull està àmpliament documentada i llargament explicada, tret dalgunes dates que sempre ballen una mica, començant per les del naixement i la mort de qui va ser el primer i un dels més importants dels escriptors i pensadors en llengua catalana, i també de lEuropa de lEdat Mitjana, qualificatius que podem adjudicar-li sense por dincórrer en cap ditirambe. Com també podem afirmar, sense exagerar ni impostar gens la veu, que la influència de lobra lul·liana ha perdurat al llarg dels segles, amb més o menys fortuna segons les èpoques històriques, fins al dia davui, en què es troba de bell nou plenament vigent i en el primer pla de lactualitat. Ho demostra la intensa activitat institucional, acadèmica, artística, literària i eclesiàstica que sha desplegat entorn de la celebració de lanomenat Any Llull, en el qual ens trobem encara immersos en el moment de publicar aquest llibre.
Les dates més probables de la naixença i la defunció de Ramon Llull són els anys 1232 i 1316, respectivament, tot i que, com dèiem, sempre queden alguns dubtes de precisió cronològica, perfectament comprensibles, daltra banda, quan parlem duna època tan reculada. Tant se val. El fet és que Llull va gaudir duna vida inusualment longeva per la seva època i també inusualment fecunda, sempre donada a un cert sentit de lexcés que no fa més que contribuir a fer créixer encara més la seva figura colossal, en la qual la realitat històrica i la llegenda, la rumorologia, les falsedats i fins i tot els textos apòcrifs hi tenen cabuda.
Sigui com vulgui, aquesta trajectòria vital tan perllongada es divideix clarament en dues etapes que clarament es confronten i alhora es complementen: la de la vida mundana que va portar fins a lentorn dels trenta anys, i la de la vida intensament abocada a una activitat espiritual i intel·lectual sovint frenètica, que ja no havia dabandonar durant la resta dels seus dies. Fill duna rica família cortesana instal·lada a Mallorca després de la conquesta de lilla per part de Jaume I, lany 1229, Ramon Llull va néixer i va créixer a Palma envoltat de tota mena doripells i riqueses, i ben aviat va ocupar càrrecs duna certa rellevància a la cort del mateix rei Jaume I, i després també, més breument, a la del seu fill Jaume II. Es va casar amb la senyora Blanca Picany, amb la qual va tenir dos fills, tot i que la ja esmentada naturalesa excessiva del personatge duia el jove Llull a lliurar-se amb fruïció als plaers terrenals que després tant havia de blasmar en les seves obres sense anar més lluny, al mateix Llibre damic i amat. Les dones, el menjar i la beguda, i també la cacera, eren les seves grans aficions, que, pel que sembla, no dubtava a practicar amb desmesura i amb una completa absència de res que sassemblés a la culpa o la contrició.
Tot plegat girà de sobte en un dels episodis de la vida de Llull que més especulacions ha generat i que més desdibuixa, en la seva biografia, la ratlla que separa el mite o la llegenda dels rigorosos fets històrics: el de la revelació. Es tracta duna visió produïda no se sap en quines circumstàncies, o dun encontre eròtic extremadament desagradable amb una de les dones que literalment perseguia, com també sha dit. El fet és que, en un determinat moment, Llull restà convençut dhaver rebut laparició de Jesucrist, que li havia encomanat la missió de dedicar la seva vida a escampar la bona nova del seu diví reialme i dadoctrinar els infidels que vivien de manera equivocada, ço és, els jueus i els musulmans (o sarraïns, com sels acostumava a denominar).
Dit i fet, Ramon Llull va abandonar esposa, fills, béns i possessions, que quedaren a càrrec dun administrador, i es va recloure en una casa que la seva família tenia al Puig de Randa, per dedicar-se al llarg duns deu anys a lestudi de les llengües, loració, la penitència i el dejuni, a la contemplació de Déu i, sobretot, a la preparació del que acabaria essent la seva vastíssima obra. Tot plegat, amb un fervor més gran que el que havia dedicat fins aleshores a la luxúria i la dissipació. La resta, mai més ben dit, ja és història: transcorreguts aquests anys de retir i desforç, Llull es va trobar en condicions de tornar al món per començar a oferir els primers fruits de la seva escriptura. I també per lliurar-se a una febril activitat viatgera, que el duria sovint a terres musulmanes, per escamparhi el missatge de la fe vertadera sens dubte dominava la llengua àrab, i a recórrer una multitud de ciutats europees, on procurava entrevistar-se amb prínceps, prelats, nobles i altres poderosos del seu temps, a la recerca de suports per a la seva particular missió proselitista, i també amb filòsofs, teòlegs i pensadors de les principals universitats, amb els quals discutia i polemitzava sobre la seva gran obsessió: com acordar raó i follia, o com copsar dins els paràmetres de la racionalitat i lenteniment humans la grandesa infinita del Déu del catolicisme i els seus valors. Aquesta és també, com no podia ser cap excepció, la temàtica entorn de la qual gira, de dalt a baix, el Llibre damic i amat.
ALGUNS APUNTS SOBRE LA RECEPCIÓ I LA INFLUÈNCIA DE LOBRA LUL·LIANA
Necessàriament sumaris, novament, però suficients per donar una idea de lenvergadura i la potència duna ment pensadora que, en els nostres dies, només podem qualificar de genial, en el sentit que van conferir els romàntics europeus a lexpressió home de geni.
Tal com hem mencionat abans, la recepció de lobra lul·liana no sempre va ser còmoda, i segurament la resistència més rocosa i bel·ligerant contra lingent llegat intel·lectual, espiritual i literari del nostre autor la va personificar Nicolau Eimeric, inquisidor general dAragó, que, ja a mitjan segle XIV, poc més de cent anys després de la mort de Ramon Llull, va iniciar i sostenir en el temps una persecució dels textos lul·lians que va arribar a extrems de veritable obsessió. Eimeric es va posar en guàrdia contra el lul·lisme en tenir notícia duns deixebles valencians del pensament lul·lià que va considerar duna ortodòxia diguem-ne problemàtica per a la severa interpretació de la doctrina catòlica que ell professava. A partir daquí, Eimeric va acusar Llull dhaver difós idees herètiques, i, per demostrar-ho i aconseguir el seu objectiu, que no era altre que incloure el corpus lul·lià dins líndex de llibres prohibits per lEsglésia catòlica, no va dubtar a tergiversar els escrits de Ramon Llull, ni a atribuir-nhi daltres que eren directament falsos, fins al punt que no resulta exagerat afirmar que, si una cosa va aconseguir Eimeric, en el seu zel inquisidor, va ser inventar-se un anti-Llull que poc o res tenia a veure amb lautèntic, però que, tot amb tot, i per venir de qui venia, va arribar a gaudir dun predicament prou considerable. Les maniobres dEimeric varen causar una forta indignació al rei Pere el Cerimoniós, que va sol·licitar sense èxit a lEsglésia que el gironí fos expulsat del càrrec dinquisidor general, i tant era lenuig del monarca que sembla que en algun moment va arribar a sospesar seriosament la possibilitat de fer-lo escanyar. Tanmateix, Eimeric va gaudir del suport de Joan I, fill i successor del rei Pere, que li va donar la seva protecció, tot i que el mal que Eimeric podia fer a la correcta lectura del Doctor Il·luminat, com també es coneixia ja a Llull, ja estava fet.