Conten que un rei va donar jutge a dos cavallers que discutien per un castell, i aquell cavaller que no tenia dret al castell va donar mil florins al jutge perquè jutgés a favor seu, i el cavaller que tenia bon dret al castell donà al jutge cent florins perquè jutgés a favor seu. I per això el jutge fou més de la part dels mil florins que dels cent, i falsament va adjudicar el castell a aquell de qui no havia de ser. I per això la sequedat, que era més de la part de la rosa que del pebre, no volia ser jutge. Va passar que el rei va saber que el jutge havia pres mil florins daquell cavaller a qui havia donat el castell, i cent daquell de qui havia de ser el castell. I llavors el rei va fer venir els cavallers al seu consell, al qual demanà si coneixia la natura de la raó per la qual un cavaller havia donat mil florins pel servei i laltre cent tan sols, i això que els dos cavallers eren iguals en riquesa. En el consell del rei hi havia un vell savi, i va dir que era presumible que aquell cavaller que no havia donat més de cent florins tenia dret sobre el castell, i la raó estava en el fet que aquell qui té bon dret plany molt més la despesa que fa en el plet que aquell que no té bon dret, que despèn gustosament per poder guanyar allò que no és seu. I llavors el rei va fer un ordenament a la seva terra: que aquell que hagués donat més al jutge tingués menys credibilitat i que aquell que li hagués donat menys en tingués més.
11. El foc va voler enganyar laigua, i va dir que lajudés a fer el pebre, que és petit, i ell lajudaria a fer la carabassa, que és gran, i així estarien ambdós en concordança.
Conten va dir laigua que un cavaller pobre tenia un fill, i un pagès ric tenia una filla, i de tots dos sen va fer matrimoni per tal que el fill del cavaller fos ric, per la seva muller, i la filla del pagès fos honrada, pel seu marit: però aquest honrament de la muller va convertir-se en deshonra quan els diners varen ser gastats, i la tristor va romandre en tots els moments de la seva vida. I aquest exemple va contar laigua perquè conegué lengany que el foc li volia fer, perquè el pebre dura més que la carabassa, i la fredor té passió més gran en el pebre que acció en la carabassa, encara que el pebre sigui petit i la carabassa sigui gran. I per això laigua va dir al foc que no volia tenir-hi concordança sota aquella semblança perquè no podia estar durant molt de temps amb el pebre en desgràcia.
12. El foc va pregar a laigua que anessin junts al Sol i que pel camí podrien tenir conversa parlant dunes coses i daltres. Laigua va respondre i va dir que dos contraris no van bé per un mateix camí, i sobretot que el Sol és el seu enemic i és amic del foc. Però que si el foc volia anar amb ella a la Lluna, llavors amb molt de gust aniria amb ell per un camí i sota la condició que anessin a la Lluna de nit i no de dia.
13. Els quatre elements varen començar el pebre: el foc hi va posar quatre unces de lleugeresa i la terra nhi va posar tres de feixuguesa, i laire hi va posar dues unces de lleugeresa i laigua una de feixuguesa. I quan el pebre estava començat i fet, sis unces varen voler pujar i quatre varen voler estar a baix a la terra. El pebre va consentir al desig de les quatre unces i no va voler consentir al desig de les sis, i per això les sis unces varen dir al pebre que ell actuava contra la seva natura perquè estava més en el lloc de baix que en el de dalt, per raó que ell és major pels desigs majors que pels menors. I llavors el pebre va respondre i va dir aquestes paraules:
Conten que el vent va pujar un gra de raïm a una alta muntanya que era molt freda. Aquell gra va multiplicar tronc i branques, rams, fulles i flors, però no podia fer fruit pel gran fred que feia en aquella muntanya. I com que ell havia pres principi, natura i ésser al peu de la muntanya, desitjava més estar en els llocs baixos que en els alts, per tal que pogués fer fruit i multiplicar la seva espècie.
14. Laire es va posar enmig del foc i de laigua perquè en fes concordança i que tots tres anessin contra la terra. Quan laire va haver fet concordança entre el foc i laigua contra la terra, la terra no va voler donar la seva sequedat al foc ni prendre la fredor de laigua com solia fer, i per això el foc i laigua varen anar contra laire amb la terra, la qual posaren enmig de tots dos. I llavors laire no va voler rebre la calor del foc ni donar la seva humitat a laigua fins que laigua i el foc tornessin a tenir concordança amb ell contra la terra, la qual no volgué donar la sequedat al foc ni rebre la fredor de laigua. I així passaven treballs el foc i laigua totes les vegades que volien tenir concordança, i per això es meravellaven molt de com no podien tenir concordança ni per la terra ni per laire. I llavors varen demanar a Saturn si ell sabia la raó i larrel per la qual no podien tenir concordança, i Saturn va dir aquestes paraules:
Conten que un ermità, que era un home de vida molt santa, va dir a làngel que el guardava que molt es meravellava de com podia ser que quan ell contemplava Déu no tenia cap temptació de fer cap pecat, i tan bon punt deixava de pregar i contemplar Déu, immediatament i a pesar de la seva voluntat queia en temptacions i pensava en vanitats. Làngel li va dir que no era cap meravella si lhome està temptat i pensa en vanitats, ja que entre ell i Déu no hi ha mitjà que els faci estar en concordança, i que ell simplement estava allunyat de tota natura de pecat i de vanitat i de contrarietat de Déu i dhome. Això va dir Saturn no ho té laire quan vosaltres voleu tenir concordança amb ell contra la terra, perquè no sou lluny de la contrarietat en què esteu, encara que vulgueu tenir concordança amb laire.
I doncs el foc i laigua varen conèixer, pel que ell havia dit del sant ermità i per la contrària natura en què estaven, la manera segons la qual els sants homes tenen temptacions i pensen en vanitats.
15. El foc i la terra varen fer una filla en el pebre, que tenia per nom majoritat, i laire i laigua varen fer en aquell mateix pebre una filla, que tenia per nom minoritat, i totes dues filles varen ser mullers del pebre i de totes dues en sortí un fill que va matar el seu pare. I per això el sastre va maleir les tisores i lagulla.
I llavors el monjo va dir a Ramon que li exposés aquell exemple:
Senyor monjo va dir Ramon, conten que a un sastre lagulla va engendrar una filla que tenia per nom riquesa, i les tisores varen engendrar una filla que tenia per nom honrament. El sastre va prendre aquelles dues filles per mullers, de les quals el sastre va tenir un fill que a la seva mort no va voler donar un poc de roba perquè el cobrissin, i el varen posar tot nu sota la terra contra honrament i riquesa. I per això el sastre va maleir lagulla i les tisores amb qui havia reunit riquesa i donat honrament al seu fill. Però les tisores i lagulla es varen excusar daquella maledicció dient que no en tenien la culpa, perquè ell shavia posat a ell mateix en minoritat de riquesa i honrament, i el seu fill en majoritat, i per això convenia que en la mort ell i el seu fill fossin contraris.
Ramon va dir el monjo, i quin nom tenia el seu fill?
Ramon va respondre i va dir que el fill del sastre tenia per nom privació del fi dhonrament i riquesa.
16. En el pebre el foc està en majoritat i laigua en minoritat, i per això laigua va pregar a laire i a la terra que lajudessin contra el foc, perquè la seva minoritat no podia suportar la majoritat del foc. I llavors laire i la terra varen respondre a laigua que ella no sabia el que una bona dona havia respost al seu mal marit.