Ramon Llull
Ramon Llull
Accidents damor
Versió de
Pere Antoni Pons
Tast de Clàssics
TAST DE CLÀSSICS, 10
Primera edició: febrer 2016
© de ladaptació i de la introducció,
Pere Antoni Pons, 2016
Reservats tots els drets daquesta edició:
EDITORIAL BARCINO, S. A.
Acàcies, 15. 08027 Barcelona
www.editorialbarcino.cat
Edició núm. 840
Digitalitzat: FOTOLETRA, S.A.
Passeig de Sant Joan, 198. 08032 Barcelona
INTRODUCCIÓ
La primera vegada que Ramon Llull va anar a París, un dels principals centres de saber i de poder de lEuropa medieval, va ser amb lobjectiu de convèncer les autoritats universitàries de la ciutat perquè adoptessin lArt com a mètode oficial de coneixement. LArt era un sistema de pensament que, impulsat pel propòsit dexpandir la fe entre els infidels, Llull havia creat per demostrar que la religió cristiana era lúnica de les monoteistes de les altres, no calia ni preocupar-sen que es basava en una veritat racionalment demostrable. Sigui com sigui, lafirmació que lArt és una creació seva probablement hauria irritat el mateix Llull. Ell va explicar que li havia estat revelada per Déu en una de les experiències centrals de la seva vida: la de la il·luminació de Randa (1274), un puig de la Mallorca interior on el beat va viure retirat un temps, dedicat a la contemplació.
Era lany 1287, o potser ja el 1288, quan Ramon Llull va arribar a París. Nascut a Ciutat de Mallorca el 1232, aleshores ja feia un quart de segle que havia dut a terme la seva «conversió a la penitència», després duna joventut dissoluta i espurnejant de plaers mundanals, als quals va renunciar després de tenir cinc visions del Crist crucificat i descoltar un sermó del bisbe de Mallorca sobre la figura de sant Francesc dAssís, el fill duns rics mercaders italians que va renunciar a tots els béns familiars per abraçar la pobresa i emular Jesús, i que seria un dels models de Llull fins al final dels seus dies.
En aquella primera visita parisenca, que es va convertir en una estada de dos anys, Llull va entrevistar-se amb el rei Felip IV el Bell i va impartir les seves primeres lliçons a la Universitat de la Sorbona. Les seves ensenyances van tenir un èxit força escàs i van ser contestades. En una universitat parisenca dominada pels representants de laverroisme llatí, propugnadors duna doble veritat, filosòfica i teològica, la unificadora vocació intel·lectual i espiritual de Llull ho tenia complicat per fer-shi un lloc. En resum, les ambicions del beat de convertir lArt en un mètode unànimement reconegut i acceptat van quedar en poc més que no-res.
Per a un personatge amb la fe, la fortalesa desperit i la determinació intel·lectual de Llull, és de suposar que aquell contratemps va ser assumit com un embat que no quedava més remei que entomar, resistir i superar. Per a un home que, a trenta anys, havia abandonat la dona i els dos fills, havia renunciat a una confortable vida com a cortesà del rei Jaume II i havia emprès una peripècia vital marcada per les privacions, la contemplació, la itinerància (també per territoris hostils), lestudi, lascetisme místic, el fervor apostòlic, el proselitisme missioner i la hiperproductivitat literària, filosòfica, científica i teològica, sobreposar-se a un fracàs com aquell no degué comportar cap especial sobreesforç.
O, si va comportar-lo, no es nota gaire en la seva biografia. Després de deixar París el 1289, Llull va prosseguir amb la seva frenètica i densíssima activitat: va reformular lArt amb lobjectiu de simplificar-la; va ser rebut pels tres papes de Roma que van succeir-se en lúltima dècada del segle XIII (Nicolau IV, Celestí V, Bonifaci VIII); va prendre part activa (com a instigador) en lempresa de les croades després que el 1291 lIslam conquerís Acre, lúltim bastió del cristianisme a Terra Santa; va fer el seu primer viatge al nord dÀfrica (Tunis); va escriure algunes de les seves obres més destacades (Desconhort, també lArbre de ciència); va predicar als sarraïns de Nàpols; va tornar temporalment a la Mallorca natal i a Barcelona...
Vuit anys després dhaver-ne partit, Llull va anar a París per segona vegada. Va ser durant aquesta segona estada parisenca, que va allargar-se entre el 1297 i el 1299, quan va escriure lArbre de filosofia damor, que va dedicar als reis de França en llatí al rei Felip IV el Bell i en llengua vulgar, segurament en francès, a la reina Joana de Navarra i que és el tractat on hi ha inclosa la breu novel·la que aquí presentem, Accidents damor.
Per a Llull, que va viure i va escriure obstinat a guanyar terreny per a la fe cristiana (lúnica fe vertadera) i que sempre va estar convençut que la millor manera de servir a Déu era a còpia dobtenir uns resultats pràctics i tangibles (convertint tants infidels musulmans i jueus com fos possible), els instruments de la raó eren tan útils com els de lemotivitat o els de lestricta espiritualitat, entre altres motius perquè, segons ell, tots els ordres de la realitat estan regits per uns principis generals que, com lhome, tenen el seu origen en Déu, i, per tant, en última instància tot és racionalment comprensible i explicable.
Lobstinació danar guanyant contínuament terreny per al cristianisme respon a una concepció molt combativa i molt resolutiva de la fe. És la mateixa concepció que també va portar Llull a pensar, si més no en determinats períodes de la seva vida, que les accions que tenien incidència en el col·lectiu eren més eficaces i valuoses que lexperiència recollida i contemplativa de lindividu solitari.
Res daixò no treu, en qualsevol cas, que Llull lobjectiu intel·lectual del qual va ser unificar la filosofia i la teologia, el saber natural i el sobrenatural, la raó i la revelació, tot per persuadir de lloar Déu i per lloar-lo ell mateix no valorés també la relació personal, introspectiva, directa i exaltadament afectiva entre el creient i Déu. O el que és el mateix: entre lAmic i lAmat.
Tal com resumeix el primer volum de la nova Història de la literatura catalana, coordinat per Lola Badia i dedicat a la literatura medieval, Dels orígens al segle XIV, «una de les facetes més singulars de lArt [recordem-ho: un sistema de pensament que funciona com un mètode de mètodes, racional, matemàtic, basat en una complexa i imaginativa lògica combinatòria] és laplicació que Llull en va fer a la contemplació en obres com lArt amativa (1290), en què proposa una forma de pensament paral·lela a la de la ciència, que anomena amb el neologisme amància». És en aquest sentit que lArbre de filosofia damor és definit com «un tractat místic escrit per fer de contrapès a la filosofia de saber».
El punt de partida del vessant místic en lobra de Llull és el Llibre de contemplació en Déu, una mena denciclopèdia espiritual que inclou textos de caràcter filosòfic, científic i autobiogràfic, que va ser redactat en àrab el 1272 i que està carregat de simbolismes. Sens dubte, lobra més coneguda i popular de lunivers místic lul·lià és el Llibre damic e amat, redactat com a part integrant del Blaquerna vers el 1283, i compost per 357 passatges molt breus influïts pel bíblic Càntic dels càntics. La culminació de lobra mística de Llull és lArbre de filosofia damor, escrit el 1298 «en una bela selva prés de París».