Volem dividir els exemples que proposem donar en dues parts, és a dir, en contes i en proverbis seleccionats segons les natures dels arbres: aquest és el procés que ens proposem tenir en aquest arbre. I com que la matèria és gran, no podem procedir segons la seva grandesa, perquè estem molt ocupats per altres coses. A més a més, la gent esquiva la prolixitat, i per això volem parlar daquest arbre breument; però, segons el que direm, oferirem doctrina perquè tothom pugui arribar a trobar nous proverbis i nous contes i estendre el seu enteniment per la gran matèria daquest arbre.
I. De les arrels de lArbre exemplifical
I
DE LES ARRELS DE LARBRE EXEMPLIFICAL
1. El foc vol que la seva calor sigui bona en laigua perquè la seva bondat tingui gran virtut, i per això laigua va dir a laire que la recordés en la seva malaltia.
I llavors el monjo va pregar a Ramon que li exposés aquell proverbi.
Senyor monjo va dir en Ramon, conten que laire jeia malalt per dues malalties: en tenia una damor i laltra de dolor. Tenia malaltia damor perquè estava disgustat amb la terra, que tenia acció damunt del foc, a qui estimava, i per això desitjava que fos senyor de la terra, lenemiga de laire. Tenia malaltia de dolor perquè sentia la sequedat que el foc ficava dins ell, sequedat que turmentava la seva humitat. I per això laigua va dir a laire que la recordés en la seva malaltia, que tenia perquè el foc ficava dins ell el seu contrari, i per aquesta raó laire havia de deixar destimar el foc. I això deia laigua perquè laire fos contrari al foc i tingués concordança amb ella. Però laire va respondre a laigua i li va dir que sestimava més estar malalt i ser bon amic del foc, que li donava la seva semblança, que estar sa i fallar al seu amic i enganyar-lo, perquè no hi ha cap malaltia que sigui tan gran com la de traïció i dingratitud, que fa que hom no reconegui els beneficis que rep del seu senyor. I per això laire va dir que ell volia estar subjecte i sotmès al foc, el seu senyor, perquè tingués acció en laigua, damunt la qual sestengués la seva senyoria amb grandesa de bondat i virtut. Perquè a la calor del foc li és gran virtut i gran bé que sigui senyora del seu amic per concordança damor, i del seu enemic per contrària senyoria.
2. Laigua va plorar i va dir a laire que no sabia res de lengany que el foc havia fet a la terra. Laire va demanar a laigua quin era aquell engany. Laigua va respondre i va dir que el foc i la terra shavien aliat i shavien promès lun a laltra que tot el que guanyessin ho repartirien a parts iguals. Va passar que la terra va guanyar el ferro i el foc va guanyar lor. I quan varen haver de repartir, la terra va dir al foc que repartís, i va dir això amb la intenció que el foc li donés lor, ja que ella li donava la seva sequedat. A més a més, qui repartia donava sempre a laltre una part més gran que la que es quedava, i creia que el foc faria el mateix. El foc va repartir, i li va donar a la terra el ferro però es va quedar lor. Laire va respondre i va dir a laigua que el foc no havia fet cap engany en el repartiment, perquè la terra havia tingut mala intenció en lelecció quan va dir al foc que repartís, i el foc va repartir justament per castigar la terra per la mala intenció que havia tingut.
3. Laire va pregar a laigua que no anés més en companyia de la terra, ja que shavia aliat amb ell, perquè ningú no pot durar gaire temps entre dos contraris, i ell i la terra estan en gran contrarietat. I laigua va respondre i va dir que la duració més gran és la que dura per acció i per passió en concordança. Laire es va meravellar del que laigua deia, i li va demanar com podia durar lassociació dacció i de passió en concordança, si lacció i la passió són contràries. Laigua va respondre i va dir aquestes paraules:
Conten que el color del foc i el color de la terra es varen trobar en la flama, en la qual tingueren concordança per forma dacció i de passió, perquè la terra va dir al foc que ella, a qui ell donava la seva sequedat, volia tenir el seu color en els súmmums de la flama i en el fum que sortia del foc, i també en les coses que el foc cremava, així com en el carbó i en la sutja i en el pebre. El foc li va respondre i li va dir que li agradava molt, perquè el seu color quedava enmig de la flama i en el ferro calent i en la brasa.
4. La terra va dir al foc que ella no li donaria la seva sequedat, perquè ell la donava a laire, que és el seu enemic. El foc va dir a la terra que no coneixia el poder de la llarguesa.
Foc va dir la terra, i quin és el poder de la llarguesa?
Conten va dir el foc que la llarguesa i lavarícia es varen trobar, i la llarguesa havia donat tot quant tenia i més no podia donar, perquè no tenia res, i va pregar a lavarícia, que era plena de moltes coses, que li donés el que tenia perquè ella pogués donar, ja que estava malalta per no poder donar. Lavarícia es va excusar i va dir que ella no li volia donar res, perquè ella no volia tenir la seva semblança. Llavors la llarguesa va recórrer a aquells a qui havia donat i a aquells a qui havia de donar, i llavors es varen ajuntar contra lavarícia, i la varen despullar dels béns que posseïa, perquè la llarguesa tingués per poder donar. Lavarícia va romandre trista i malalta, i va dir aquestes paraules: «Ah, estic en dol i afligida, perquè el tresor en què durant tant de temps he treballat i pel qual tanta fam i set he sostingut amb tants deshonors i amb tantes pors, el veig donar als meus enemics, i el dóna la meva enemiga!»
5. El foc i laire es varen trobar en un gran boscatge on laire havia estat cercant durant molt de temps la terra per venjar-se duna gran maldat que ella li havia fet. I en aquell temps en què el foc i laire es varen trobar, el sol es ponia. Per això laire va pregar al foc que li fes llum tota aquella nit perquè ell pogués trobar la terra, a qui molt desitjava trobar. Durant molt de temps el foc va pensar si faria llum a laire perquè trobés la terra, ja que tenia vergonya de dir que no als precs que li feia laire, i tenia consciència de descobrir la terra, que era la seva amiga, a qui laire volia destruir i matar. Mentre el foc així pensava, laire es va meravellar de com el foc no responia als precs que li feia, i va dir al foc que sabia molt bé que ell no lestimava gaire perquè no responia als seus precs ni amb rapidesa ni com ell volia. El foc va dir a laire que ell no sabia el que la saviesa havia respost a la voluntat.
I com va ser, això? va dir laire.
Conten va dir el foc que la voluntat desitjava molt trobar un home a qui estimava molt, i va pregar a la saviesa que li mostrés els camins pels quals pogués trobar aquell home, a qui desitjava molt trobar per tal que el pogués servir i honrar. La saviesa va dir a la voluntat que li feia una justa demanda i que amb molt de gust li mostraria els camins pels quals pogués trobar el seu amic, camins que no li mostraria si sabés que la voluntat volia matar o fer alguna maldat a aquell home, perquè aquell home li havia fet favors moltes vegades.
6. El foc va demanar a laire si ell lestimava tant com estimava laigua, i laire va dir al foc que no feia una demanda justa i que poc sabia de la natura destimar.
Aire va dir el foc, i què és la natura destimar?
Però laire va callar i no va voler donar cap resposta al foc. El foc es va meravellar molt perquè laire no li responia, i tantes vegades li va pregar que li respongués que laire va dir al foc aquestes paraules: