El nostre amic vivia a la ciutat com un adolescent, i va viure-hi així fins lúltim dia. Els seus dies eren com els dels adolescents, llarguíssims, i estaven plens de temps; sabia trobar moments per estudiar i per escriure, per guanyar-se la vida i per esbargir-se als carrers que sestimava. Nosaltres, que ens debatíem indecisos entre la mandra i la laboriositat, perdíem les hores en la incertesa de decidir si érem mandrosos o laboriosos. No va voler, durant molts anys, sotmetres a un horari doficina, acceptar una professió definida; però quan va acceptar seure en una taula doficina, es va convertir en un empleat meticulós i en un treballador incansable. Malgrat mantenir un ampli marge dhores per al lleure, consumia els àpats rapidíssim, menjava poc i no dormia mai.
De vegades estava molt trist, però vam pensar, durant una bona temporada, que es curaria daquella tristor quan decidís convertir-se en un adult, perquè ens semblava, la seva, una tristesa com de nen, la melancolia voluptuosa i despreocupada del noi que encara no ha tocat de peus a terra i que es mou en el món àrid i solitari dels somnis.
Alguna vegada, al vespre, ens venia a veure; seia, pàl·lid, amb la seva bufanda al coll, i senrotllava els cabells als dits o arrugava un foli de paper. No pronunciava, en tota la nit, una sola paraula. No responia cap de les nostres preguntes. Finalment, de forma sobtada, agafava labric i marxava. Humiliats, ens preguntàvem si la nostra companyia lhavia decebut, si pretenia tranquil·litzar-se amb nosaltres i no ho havia aconseguit, o si, en canvi, shavia proposat, senzillament, passar una vetllada en silenci sota un llum que no fos el seu.
Conversar amb ell, daltra banda, no era fàcil; mai, ni tan sols quan es mostrava alegre. Però una trobada amb ell, encara que amb paraules comptades, podia ser tònica i estimulant com cap altra. En la seva companyia ens tornàvem molt més intel·ligents; ens sentíem empesos a oferir en les nostres paraules el millor i el més seriós que hi havia en nosaltres. Deixàvem de banda els tòpics, els pensaments imprecisos, les incoherències.
Al seu costat ens sentíem sovint humiliats: perquè no sabíem ser, com ell, sobris; ni, com ell, modestos; ni, com ell, generosos i desinteressats. Ens tractava, als seus amics, amb mans aspres, i no ens perdonava cap dels nostres defectes. Però si patíem, o estàvem malalts, llavors es mostrava tan amatent com una mare.
Per principi, rebutjava conèixer gent nova; però també podia succeir que, amb una persona inesperada i que no havia vist abans, una persona vagament vil, es mostrés comunicatiu i afectuós, pròdig de cites i de projectes. Si li fèiem notar que aquella persona era, en molts aspectes, antipàtica o menyspreable, ell deia que ho sabia perfectament, perquè sempre li agradava saber-ho tot i no ens concedia mai la satisfacció dexplicar-li alguna novetat. Però, per quin motiu es comportava amb tanta confiança amb aquella persona i, en canvi, li negava la seva cordialitat a altra gent que se la mereixia més, no ho explicava, i no ho hem sabut mai. De vegades sencuriosia per alguna persona que ell considerava que procedia dun món elegant, i shi relacionava. Potser creia que ho podria aprofitar per a les seves novel·les, però sequivocava en jutjar la distinció social o de costums, i confonia els fons de les ampolles amb vidres, i en això era, però només en això, molt ingenu. Sequivocava en la distinció dels costums, però pel que fa a la distinció desperit o de cultura, no es deixava enganyar.
Tenia una forma de donar la mà avara i cauta, concedia pocs dits i la retirava de seguida. Tenia una forma esquiva i parsimoniosa de treure el tabac de la bossa i omplir la pipa. I tenia una forma brusca i inesperada de regalar-nos diners si sabia que en necessitàvem, una forma tan brusca i inesperada que ens quedàvem sobtats. Era, segons deia, avar dels diners que posseïa, i patia en separar-sen, però un cop se nhavia separat, de seguida deixava dimportar-li. Si nérem lluny, no ens escrivia ni responia a les nostres cartes, o responia amb poques frases categòriques i esfereïdores, perquè, segons deia, no sabia estimar els amics quan eren lluny, no volia patir per la seva absència i procedia a incinerar-los en els seus pensaments.
No va tenir mai una dona, ni fills, ni una casa pròpia. Vivia amb una germana que estava casada. Ella se lestimava i ell se lestimava, però en família també feia gala de la seva aspresa habitual i es comportava com un nen o com un foraster. Venia, de vegades, a les nostres cases, i escrutava, arrufant el nas i amb cordialitat, els fills que naixien, les famílies que construíem. Ell també pensava a fer-se una família, però hi pensava duna manera que, amb el pas dels anys, es tornava complicada i tortuosa, tan tortuosa que no en podia brollar cap conclusió simple. Shavia creat, amb els anys, un sistema de pensaments i de principis tan embullat i tan inexorable que li havia prohibit la realització de la realitat més simple; i quan més prohibida i més impossible es tornava aquella realitat simple, més profund es feia el desig de conquistar-la, embullant-se i ramificant-se com una vegetació tortuosa i sufocant.
Alguna vegada estava tan trist que nosaltres hauríem volgut ajudar-lo, però no ens va permetre mai una paraula pietosa o un gest de consolació. I, de fet, va succeir que nosaltres, imitant els seus costums, vam rebutjar la seva misericòrdia durant el nostre desànim. No va ser, per a nosaltres, un mestre, malgrat haver-nos ensenyat tantes coses, perquè vèiem les complicacions absurdes i tortuoses del seu pensament en les quals empresonava la seva ànima simple; i nosaltres també li hauríem volgut ensenyar alguna cosa, ensenyar-lo a viure duna forma més elemental i respirable, però no vam aconseguir ensenyar-li mai res, perquè quan intentàvem exposar-li els nostres raonaments, aixecava la mà i deia que ell ja ho sabia tot.
En els últims anys, tenia el rostre solcat i enfonsat, devastat pels pensaments turmentats, però va conservar fins al final, en la seva figura, la gentilesa dun adolescent. En els darrers anys es va convertir en un escriptor famós, però això no va fer canviar els seus costums esquius, ni la modèstia de la seva actitud, ni la humilitat, conscienciosa fins als escrúpols, de la seva feina de cada dia.
Quan li preguntàvem si li agradava ser famós, responia, amb una ganyota superbiosa, que sempre sho havia esperat. De vegades tenia una ganyota astuta i superbiosa, pueril i malèvola, que centellejava i desapareixia. Però aquell haver-sho esperat sempre significava que la cosa que havia assolit ja no li donava cap alegria, perquè era incapaç de gaudir de les coses i destimar-les tan bon punt les aconseguia. Deia que coneixia el seu art tan a fons que ja no li reservava cap secret. I, com que no li oferia cap secret, segons explicava, ja no li interessava.
Nosaltres mateixos, els seus amics, afirmava, no teníem més secrets per a ell i lavorríem infinitament. Nosaltres, mortificats davorrir-lo, no aconseguíem dir-li que vèiem perfectament on sequivocava: en la seva resistència a doblegar-se i estimar el curs quotidià de lexistència, que avança uniforme i, aparentment, sense secrets. Li faltava conquerir, per tant, la realitat quotidiana; però aquesta realitat li estava prohibida i li resultava inassolible, ja que tenia, a la vegada, set i repugnància. I, és clar, només podia mirar-se-la des de llunyanies sense límits.
Va morir a lestiu. La nostra ciutat, a lestiu, està deserta i sembla molt gran, clara i sonora com una plaça. El cel és límpid però no lluminós, duna pal·lidesa làctia. El riu flueix pla com si fos un carrer, sense desprendre humitat, ni frescor. Dels passeigs salcen ràfegues de pols. Passen, venint del riu, carros grans plens de sorra. Lasfalt de lavinguda està sembrat de pedretes, que es couen en el quitrà. A laire lliure, sota els para-sols de ratlles, les tauletes de la cafeteria estan abandonades al sol.