La meva amiga té un rostre pàl·lid i masculí, i fuma amb un broquet negre. Quan la vaig veure per primera vegada, asseguda a una taula, amb les seves ulleres amb muntura de tortuga i aquella cara misteriosa i altiva, amb el broquet negre entre les dents, vaig pensar que semblava un general xinès. Llavors no sabia que tenia les sabates trencades. Ho vaig saber més tard.
Ens coneixem des de fa uns pocs mesos, però és com si en fossin molts. La meva amiga no té fills; jo, en canvi, sí que en tinc, i a ella li resulta estrany. Només els ha vist en fotografies, perquè sestan al poble amb la meva mare, i entre nosaltres això també és molt estrany, que ella no hagi vist mai els meus fills. Dalguna manera, ella no té problemes, pot caure en la temptació i engegar la seva vida en orris; jo no puc. Els meus fills, per tant, viuen amb la meva mare i fins ara no tenen sabates trencades. Però, com seran quan siguin homes? És a dir, quines sabates tindran quan siguin homes? Quin camí triaran per als seus passos? Optaran per excloure dels seus desitjos tot allò que és agradable però innecessari, o afirmaran que tot és necessari i que lhome té dret a tenir sabates sòlides i en bon estat als peus?
Amb la meva amiga en parlem sovint, daixò, i de com serà el món llavors, quan jo sigui una vella escriptora famosa, i ella viatjarà pel món amb una motxilla a lesquena, com un vell general xinès, i els meus fills seguiran el seu camí, amb les sabates sòlides i en bon estat als peus i el pas ferm de qui no renuncia, o amb les sabates trencades i el pas llarg i indolent de qui sap allò que no és necessari.
De vegades combinem matrimonis entre els meus fills i els fills del seu germà, el que es passeja pel camp amb les botes de caçador. Xerrem daixò fins a altes hores de la nit, i bevem te negre i amarg. Tenim un matalàs i un llit, i cada nit ens juguem a cara o creu quina de les dues dormirà al llit. Al matí, quan ens llevem, les nostres sabates trencades sesperen a la catifa.
La meva amiga de vegades diu que nestà farta, de treballar, i que li agradaria engegar la seva vida en orris. Voldria tancar-se en una taverna i beures tots els seus estalvis, o ficar-se al llit i no pensar en res més i deixar que vinguin a tallar-li el gas i la llum, deixar que tot sen vagi a la deriva a poc a poc. Diu que ho farà quan jo marxi. Perquè la nostra vida en comú durarà poc, aviat marxaré i tornaré amb la meva mare i amb els meus fills, a una casa on no sem permetrà dur sabates trencades. La meva mare em cuidarà, mimpedirà fer servir agulles en lloc de botons i escriure fins a altes hores de la nit. Jo, per la meva banda, cuidaré els meus fills, superant la temptació dengegar la meva vida en orris. Tornaré a ser greu i maternal, com sempre em passa quan sóc amb ells, una persona diferent a la dara, una persona que la meva amiga no coneix en absolut.
Miraré el rellotge i tindré en compte el temps, vigilant i atenta a tot, i mencarregaré que els meus fills sempre tinguin els peus eixuts i calents, perquè sé que així ha de ser si ens és possible, almenys durant la infància. Potser per aprendre després a caminar amb les sabates trencades, és bo tenir els peus eixuts i calents quan sés un nen.
Les sabates trencades
La ciutat que sestimava el nostre amic continua igual; ha patit algun canvi, però poca cosa: han posat troleibusos, han construït algun pas subterrani. No hi ha cinemes nous. Els antics continuen com sempre, amb els seus mateixos noms, noms que desperten en nosaltres, quan els repetim, la joventut i la infància.
Nosaltres, ara, vivim en un altre lloc, en una altra ciutat molt diferent i més gran. I si ens trobem i parlem de la nostra ciutat, en parlem sense pena per haver-la deixat, i diem que ara ja no hi podríem viure. Però, quan hi tornem, en tenim prou de creuar latri de lestació i caminar per la boira dels passeigs per sentir-nos a casa. La tristesa que ens inspira la ciutat cada vegada que hi tornem, la trobem en aquest sentir-nos a casa i sentir a la vegada que, nosaltres, a casa nostra, no tenim motius per ser-hi. Perquè aquí, a casa nostra, a la nostra ciutat, a la ciutat on hi hem passat la joventut, hi queden poques coses vivents i ens acull una multitud de records i dombres.
La nostra ciutat, daltra banda, és melancòlica per naturalesa. Els matins de lhivern hi fan una olor peculiar destacions i de sutge que es difon per tots els carrers i les avingudes. Si hi arribem al matí, la trobem grisa de boira i envoltada daquesta olor particular. De vegades shi filtra, a través de la boira, un sol dèbil que tenyeix de rosa i de lila els pilons de neu i les branques despullades de les plantes. La neu, als carrers i als passeigs, lhan palejat i acumulat en pilonets, però els jardins públics encara estan enterrats sota una manta espessa, intacta i tova dun dit de gruix sobre els bancs abandonats i sobre les fonts. El rellotge de lescola dequitació està aturat, des de temps immemorial, a tres quarts donze. A laltra banda del riu salça el turó, també blanc de neu, però tacat aquí i allà per herbes vermelloses. I al cim del turó hi ha un edifici taronja i destructura circular que durant un temps va ser lÒpera Nacional Balilla. Si hi ha una mica de sol, i brilla la cúpula de vidre del Salone dellAutomobile, i el riu flueix amb una lluentor verda sota els ponts grans de pedra, la ciutat també pot semblar, durant un instant, riallera i hospitalària, però es tracta duna impressió fugaç.
La naturalesa essencial de la ciutat és la melancolia. El riu, que es perd a la llunyania, sevapora en un horitzó de boires violàcies, que fan pensar en la posta de sol encara que sigui el migdia. I en qualsevol punt es respira aquella mateixa olor intensa, carregada de sutge, i se sent un xiulet de tren.
La nostra ciutat sassembla, ens nadonem ara, a lamic que hem perdut i que era molt estimat. És, com era ell, laboriosa, sorruda, en una activitat febril i tossuda i, a la vegada, apàtica i disposada a fer-se la mandrosa i a somiar. A la ciutat que se li assembla, hi sentim reviure el nostre amic a tot arreu on anem. En cada cantonada i en cada viratge tenim la sensació que en qualsevol moment podria aparèixer la seva silueta alta amb labric fosc mig cordat, amb la cara amagada al coll de labric i el barret caigut a lalçada dels ulls.
Lamic mesurava la ciutat amb les seves llargues passes, tossut i solitari. Samagava a les cafeteries més apartades i plenes de fum, salliberava amb agilitat de labric i del barret, però mantenia al voltant del seu coll aquella bufanda clara tan lletja. Senrotllava als dits llargs flocs de cabell castany i després es despentinava de cop i volta amb un moviment sobtat. Omplia folis i més folis amb la seva cal·ligrafia allargada i veloç, tatxant amb fúria. I celebrava, en els seus versos, la ciutat:
Questo è il giorno che salgono le nebbie dal fiume
Nella bella città, in mezzo a prati e colline,
E la sfumano come un ricordo4
Els versos ressonen en les nostres oïdes quan tornem a la ciutat, o quan hi pensem. Ni tan sols sabem si són versos bonics, perquè formen part de nosaltres i reflecteixen la imatge de la nostra joventut, dels dies tan llunyans en què els escoltàvem pronunciats per primera vegada en la veu del nostre amic. I en què vam descobrir, amb un estupor profund, que de la nostra ciutat grisa, pesada i impoètica també sen podia fer poesia.