Cap de nosaltres. Va triar, per morir, un dia qualsevol daquell tòrrid agost, i va triar lhabitació dun hotel a prop de lestació. Va voler morir, en la ciutat que li pertanyia, com un foraster. Shavia imaginat la seva mort en un poema antic, de molts i molts anys abans:
Non sarà necessario lasciare il letto.
Solo lalba entrerà nella stanza vuota.
Basterà la finestra a vestire ogni cosa
Dun chiarore tranquillo, quasi una luce.
Poserà unombra scarna sul volto supino.
I ricordi saranno dei grumi dombra
Appiattati così come vecchia brace
Nel camino. Il ricordo sarà la vampa
Che ancor ieri mordeva negli occhi spenti.5
Poc després de la seva mort, vam anar cap al turó. Al llarg del camí hi havia tavernes amb pèrgoles de raïm vermellós, jocs de bitlles i piles de bicicletes. Hi havia masos amb panotxes i amb lherba segada estesa per eixugar els sacs. Era el paisatge, als marges de la ciutat i als límits de la tardor, que ell sestimava. Vam contemplar, a les riberes plenes dherba i als camps llaurats, larribada de la nit de setembre. Tots érem molt amics, i ens coneixíem des de feia molts anys, érem persones que havien treballat i pensat juntes.
Com passa entre qui saprecia i ha estat colpit per una desgràcia, intentàvem estimar-nos encara més i ajudar-nos i protegir-nos els uns als altres, perquè sentíem que ell, dalguna de les seves maneres misterioses, sempre ens havia ajudat i protegit. Estava més present que mai, en aquell vessant del turó.
Ogni occhiata che torna, conserva un gusto
Di erba e cose impregnate di sole a sera
Sulla spiaggia. Conserva un fiato di mare.
Come un mare notturno è questombra vaga
Di ansie e brividi antichi, che il cielo sfiora
E ogni sera ritorna. Le voci morte
Assomigliano al frangersi di quel mare.6
Elogi i complanta dAnglaterra
Anglaterra és bonica i melancòlica. Jo no conec, si he de dir la veritat, molts països, però sospito que Anglaterra és el país més melancòlic del món.
És un país altament civil. Shi resolen amb saviesa els problemes més essencials del dia a dia, com les malalties, la vellesa, la desocupació o els impostos.
És un país que sap tenir, crec, un bon govern, i això es nota en els detalls més petits de la vida diària.
És un país on hi regna el màxim respecte, i la màxima voluntat de respecte pel proïsme.
És un país que sempre sha mostrat disposat a acollir els estrangers, les poblacions més diverses i, segons crec, no les oprimeix.
És un país on hi saben construir cases. El desig de lhome de gaudir duna casa petita, només per a ell i per a la seva família, amb un jardí que ell mateix pot cultivar, es considera legítim, i les ciutats estan formades per aquesta mena de cases petites.
Fins i tot les cases més modestes poden tenir, a lexterior, una aparença encisadora.
I una ciutat gran com Londres, monstruosament immensa, està organitzada de manera que aquesta grandesa no es nota i no pesa. Lull no es perd en la seva grandesa, però se sent atret i enganyat pels carrers petits, per les cases petites, pels parcs verds.
Els parcs sobren a la ciutat com llacs per reposar-hi la mirada, per donar-li refrigeri i alliberament, per rentar-la del sutge.
Perquè allà on la ciutat no és verda, immediatament apareix envoltada duna capa gruixuda de sutge, i fa olor destació, de trens vells, de carbó i de pols.
Les estacions són el punt on Anglaterra és més clarament trista. Allà shi acumulen la ferralla, els detritus de carbó i els munts de rails en desús que estan enredats i rovellats. Les estacions estan envoltades de camps desolats de cols, amb unes pobres samarretes esteses i barraques apedaçades com si fossin velles peces de vestir.
També és molt trista la perifèria de Londres, on els carrers de casetes idèntiques es multipliquen i es prolonguen fins a causar vertigen.
Sentim el mateix vertigen quan veiem, aquí a Londres, alguns aparadors de botigues plens a vessar de sabates iguals, amb les puntes amb forma de triangle i talons dagulla. Són sabates que, només de mirar-les, et fan mal els peus. O aparadors atapeïts, desbordats de roba interior de dona, tan atapeïts que et fan desaparèixer les ganes de comprar enagos o mitges, perquè els teus ulls no hi veuen res més. Quan hi veus tanta abundància, tens la sensació de no necessitar res, i també tens un disgust de mitges i enagos que sembla que hagi de durar per sempre.
Davant de les parets de maons vermells de les casetes, hi destaquen les fulletes verdes dels arbres, petites, dun verd tendre, un brodat delicat de fulles.
De tant en tant, al carrer hi apareix un arbre florit dun rosa tendre o encès vívidament, molt bonic de veure, un ornament gentil del carrer. No obstant, hom pot sentir, mirant-lo, que no és allà per casualitat, sinó que tot està calculat, obeint un disseny precís. I el fet que no sigui allà per casualitat, sinó obeint un disseny precís, entristeix la seva bellesa.
Un arbre florit, al carrer duna ciutat dItàlia, seria una alegria sorprenent. Estaria allà per casualitat, hauria brotat per lalegria de la terra, i no pel càlcul duna voluntat determinada.
A Londres, en aquesta ciutat negra i grisa, lhome hi ha posat, amb una determinació precisa, algun color. Es pot trobar una porta blava, o rosa, o vermella, entre les seves germanes negres. Passen, en laire gris, els autobusos pintats dun vermell molt viu. Són colors que en un altre lloc serien alegres, però aquí no ho són, bloquejats per una intenció precisa i determinada, un somriure trist i apagat de qui no sap somriure.
I també són vermells els camions dels bombers, que no tenen una sirena estrident, sinó una dolça dringadissa de campanes.
Anglaterra no és mai vulgar. És conformista, però no vulgar. No és grollera, encara que sigui trista. La vulgaritat sorgeix de lobscenitat i de la prepotència. Sorgeix, també, de la inspiració, de la fantasia.
De vegades creiem veure aparèixer la vulgaritat en la veu aspra o en el riure estrident duna dona, en els colors violents del seu maquillatge o en els seus cabells destopa. Però de seguida ens adonem que a tot arreu, en aquest país, la melancolia trenca la vulgaritat.
Els anglesos manquen de fantasia. Tots es vesteixen igual. Les dones que es veuen pel carrer porten el mateix impermeable de cel·lofana, transparent i de color caramel, semblant a les cortines dels lavabos o a les estovalles dels restaurants. Totes duen, penjat al braç, un cistell de vímet. Els homes de negocis porten luniforme que tots coneixem, el bombí negre, pantalons de ratlles i paraigua. Els artistes del barri de Chelsea i els estudiants que somien ser artistes, de bohèmia i de vida dissipada, tenen barbes pèl-roges, descuidades, tallades en rodó i jaquetes de quadres amb les butxaques deformades. Les noies artistes vesteixen pantalons ajustats negres, jerseis de coll alt i, quan plou, porten sabates blanques.