Giancarlo Galeazzi subratlla els grans reptes del personalisme filosòfic en lactualitat: la defensa de la dignitat i la llibertat de tota persona enfront de lindividualisme i del seu contrari, la massificació; el treball per la pau i per una convivència democràtica dialogant, oposat a qualsevol actitud bel·licista, però també a posicionaments pretesament pacifistes que es neguen a assumir el caràcter estructural de la conflictivitat humana; laposta, davant societats cada vegada més diverses ètnicament i religiosament, en favor del pas que va de la multiculturalitat (constatació sociològica) a la interculturalitat (ideal regulatiu); i, per últim, lluny del clericalisme confessional i del laïcisme del vell model republicà francés, larticulació dun model de laïcitat positiva que permeta integrar les religions en la societat civil democràtica. En la línia deixe darrer desafiament personalista, Víctor Páramo proposa una ètica personalista de lacció voluntària en un context religiós plural.
Mª Carmen Montaner, des de làmbit de la psicologia humanista, aborda la qüestió duna autoestima personal equilibrada en relació a la dimensió social inherent a tot ésser humà. I Albert Piñero, quan afirma que lhome és lúnic animal capaç de mirar-se a lespill i reconéixer-se a si mateix ço és, és capaç dautoidentificar-se, constata aquella reeixida definició de la dignitat única i absoluta de cada ésser humà plasmada pel teòleg ortodox Vladímir Losski quan afirma que la persona és «la irreductibilitat de lhome a la seua naturalesa». Aquest sociòleg, reflexionant sobre la condició humana sobre les seues imperfeccions, contradiccions i cerques duna harmonia perduda, palesa també la incapacitat de lhome per a tindre de si mateix una imatge fidel, és a dir, evidencia la distància percebuda a cada instant entre el «jo profund» i el «jo ideal», don naix la dinàmica de lacció o «de lespill», que, per tridimensional, anomena també «trinitària». Si aquest procés de diàleg interior lobrírem a la interacció amb les diferents referències culturals, simbòliques i metafòriques que tota persona té a labast en el seu medi social, trobaríem la connexió, no tractada per Piñero, pel que fa a la conformació de les identitats humanes, amb el punt de vista hermenèutic contemporani dautors com Paul Ricoeur.
Clouen aquest darrer bloc temàtic dos textos que mostren la rellevància dels estudis personalistes en la Universitat de València. Dun costat, Manuel Lanusse i August Monzon enumeren i detallen les quaranta-set dissertacions o treballs acadèmics sobre la tradició personalista, defeses i aprovades en la Universitat de València, des de 1959 a 2014, per a lobtenció dels títols de llicenciat, magister o doctor. Per altra banda, el mateix August Monzon esbossa el projecte duna Escola Europea de Cultura Política inspirada en el lema Ex sapientia concordia.
***
A tall de recapitulació, un breu epíleg titulat «Del fragment al mosaic» convida el lector a participar en la construcció duna postmodernitat regeneradora de sentit, que redescobreix, des de la llibertat i la responsabilitat personals, la dimensió comunitària, respectuosa de la multiculturalitat i amb lhoritzó duna universalitat inductiva, punt de trobada a partir dallò particular i local. Una postmodernitat, que, en diàleg exigent amb la multiforme tradició cristiana que es troba en la seua matriu cultural, integre les grans aportacions de la modernitat, com ara la filosofia dels drets humans, el sentit crític i el neguit pel sapere aude, i sòbriga a una nova època postsecular en la qual totes les religions i visions del món puguen interactuar creativament i lleialment en el marc plural duna societat civil més activa i participativa, enfortidora en definitiva de les nostres democràcies avançades.
València, 11 doctubre de 2014
Aniversari de linici del Concili Vaticà II
Festa de sant Joan XXIII
AUGUST MONZON I ARAZO
JOAN ALFRED MARTÍNEZ I SEGUÍ
EMILIA BEA PÉREZ
I. TRANSFORMACIONS CONTEMPORÀNIES DEL FET RELIGIÓS
LA DERROTA DE DIOS O LA IDEOLOGÍA DEL ÉXITO[1]
Heleno Saña
Lo que en este artículo y en el libro del mismo título llamo «la derrota de Dios» constituye, desde los orígenes del mundo, una experiencia histórica siempre repetida. Nietzsche tenía en este sentido razón, al hablar, frente a la dialéctica ascendente de Hegel, del «eterno retorno de lo mismo». La tenía también Giambattista Vico, al salir al paso del racionalismo more geometrico de su tiempo y señalar que, lejos de marchar siempre hacia adelante, el desarrollo histórico se caracteriza por lo que él llamaba corsi e ricorsi, esto es, por el potencial regresivo y disolvente que cada civilización o cultura lleva en su seno. Los últimos siglos especialmente los del mundo occidental han confirmado plenamente la crítica anticipada del gran filósofo y humanista italiano a las teorías modernas del progreso indefinido.
No necesito subrayar que las innumerables derrotas sufridas por Dios a lo largo de la historia han sido al mismo tiempo derrotas del propio hombre. Buscar las causas de la derrota divina presupone e implica, en definitiva, adentrarse en los entresijos de la intrahistoria humana, y ello independientemente de que se sea creyente o no creyente. Por lo demás, al hablar de este tema siempre candente y controvertido, hay que tener en cuenta lo que Henri de Lubac dijo al respecto en su obra Sur les chemins de Dieu: «Se puede ser ateo haciendo gala de creer en Dios y se puede ser creyente declarándose ateo».