Directors de la col·leccióAntoni Furió i Enric Guinot
© Vicent M. Garés Timor i Xavier Úbeda Revert, 2016© Daquesta edició: Universitat de València, 2016Disseny de la col·lecció: J.P.Il·lustració de la coberta: Francisco de Goya, Aquí tampoco (Serie los desastres de la guerra) gravat (1810-1815) Maquetació: Inmaculada MesaISBN: 978-84-9134-064-5
Estudi introductori
L11 de desembre de 1545 Ferran dAragó, duc de Calàbria, irrompia en els dominis de Francesc de Borja escortat per la guàrdia da cavall, tres algutzirs, sis verguetes, a més descuders i domèstics. Al seu pas, uns pobles quasi deserts, rostres femenins alhora solemnes i atemorits, portes dhabitatges obertes i xicalla. Addicionalment, com que el napolità shavia resolt a impartir justícia in situ, també feren part del seu seguici ladvocat fiscal, un magistrat de la Reial Audiència, així com un procurador fiscal i un escrivà. Més tard arribarien el botxí i un notari. Aquesta contundent i aparentment exagerada mobilització defectius per part del virrei va estar lenèrgica resposta i el corol·lari als flagrants esdeveniments que unes jornades abans shavien seguit a la localitat de Polinyà.
En efecte, el dilluns 7 de desembre vespra de la Concepció quan encara era de nit fosc, lalgutzir Gonçal de Céspedes deixà la vila dAlzira, de jurisdicció reial, i sencaminà envers la veïna baronia de Corbera; un dels tants territoris que la casa ducal de Gandia posseïa llavors a la Ribera del Xúquer. No feia sinó un parell de jornades havia rebut una comissió mitjançant la qual se limpel·lia a capturar uns bandits dAlzira sentenciats a mort en absència per lAudiència dels quals el duc de Calàbria nhavia obtingut noves que estaven receptats arreu de les senyories dels voltants. No cal dir que aquella ordre li conferia al seu portant mànega ampla perquè hi pogués accedir, de pertot el regne, on ho estimés oportú.
Tanmateix, Céspedes no havia trigat gaire en saber-ne de lamagatall dels bandolers. I així, en compliment de la seua comesa, aquella gèlida i rellentosa matinada, despuntant envides els primers llustres de llum, lalgutzir, els huit oficials que lacompanyaven i que ex professo havia pogut ajustar a Alzira a més dun notari, arribaren a lentrant de la petita població de Polinyà. Així que asseguraren les cavalcadures fet el dia clar, embocaren el primer carrer, demanant ací i allà als vianants pel domicili de Joan Burguera, justícia de la localitat, i per la casa de Francesc Montbui.
Acte seguit, tot es va precipitar amb una esbalaïdora vertiginositat. Amb la finalitat dexplicar-ho ens prenem llicència per usar dalgunes cites textuals. De primeres, en ser a les envistes del cap del carrer, Gonçal de Céspedes ordenà avisar el justícia alhora que es disposava a envoltar limmoble on es receptaven els condemnats, és a dir, la llar de Montbui. Sobtadament, de linterior van sortir dos homes amb les espases tirades que donaren a fugir en escoltar que lalguatzil pronunciava: «Teniu al rey!».1 Si bé a linstant un daquells va ser reduït i lligat de mans pels oficials, laltre va aconseguir esquivar la persecusió vora els canyars del riu Xúquer. El jove capturat resultà ser Bartomeu Olzina, un dels processats.
A males penes shavia encetat de nou la marxa i Céspedes es dirigia devers la plaça del lloc, quan escoltà repicar les campanes de lesglésia: sonaven a sometent. El primer en acudir va estar el lloctinent de justícia, Miquel Garcia de Cieza, seguit duna vintena de persones armades que començaren a cridar: «Aquí, als ladres! Dexau lo home! En terres del duch gosau entrar? Muyren!».2 Fou llavors quan lagutzil, per primera vegada, enlairant el bastó i demanant el favor reial, va intentar inútilment mostrar la comissió del virrei que portava guardada a laltura del pit. En lenvestida, els pobletans, assistits per la resta de bandolers, van arrabassar el presoner de les mans dels oficials, alliberant-lo de les lligadures i conduint-lo «a la volta de Sant Sebastià, camí de Corbera».3
Per tant, deixant de banda lalerta que degué causar la desacostumada presència de les vares daquells oficials del rei i les seues inoportunes interpel·lacions, van estar els crits duns i altres a més del característic pic de campanes el que precipità que la major part dels habitants de Polinyà es feren a la via pública per combatre limminent perill.
Enmig de tot aquell aldarull desgarips i tocs de campana Céspedes identificà a Joan Burguera, el justícia, el qual féu orelles sordes als requeriments de lalguatzil, justificant-se dient que «lo duch tenia guiats a aquells hòmens, y manat a ell y a tots los de la dita baronia que mirassen molt per aquells hòmens. Y puix staven guiats, que ningú los podia pendre».4 Els bandolers comptaven, doncs, amb la protecció de Francesc de Borja.
En lendemig, el comú dels veïns shavien congriat avalotats a la plaça. Llavors laldarull es tornà per moments eixordador: les campanes, lenrenou de la gent, lescridassada veu duns i altres... Amb penes i treballs sescoltava Gonçal de Céspedes pronunciar: «Hanhí del rey!», soterrat per lal·legat dels dirigents de Polinyà: «Hanhí del duch!», mentre la munió cridava: «Muyren, Muyren!». Tampoc va poder frenar aquest cop lescomesa.
El darrer en acudir va estar el notari Jaume Eiximeno, a cavall i armat amb una llança. «Què és açò? En terres del duch sou entrat!». Per tercera vegada, lagutzil va intentar lliurar el manament del virrei sots pena de vida i mil ducats, tot dient: «Yo só alguazir del rey y vinch ab aquesta comissió a pendre huns hòmens que tenen sentència de mort per la Real Audiència, y vinch de provisió de sa excel·lència e ab la comissió que porte. Legiu-la».5 Acte seguit, el notari girà les regnes de la muntura, i donant-li les espatlles, esperonà lanimal devers Riola.
Daltra banda, les desesperades batallades havien sortit lefecte esperat, reproduint-se a les localitats veïnes. Al voltant duna cinquantena dhòmens armats dAlbalat passaren amb la barca a la vora dreta del Xúquer. Un poc més enllà sels uniren altres tants de Sinyent. Aquell clasc de campanes només podia significar dues coses: «que moros los acaçaven o que los enemichs dels Olzines serien venguts».6 Amb la finalitat dacorralar-los, van acordar dividir-se en dos grups i resseguir el camí de Polinyà al devora del riu, els uns, i els altres la sendera de Sinyent devers el camí dAlzira i la muntanya.