*
La cinquena part del llibre arreplega una sèrie dassaigs de filosofia moral i política. La inicia Josep Rafael Moncho, suggerint que el cristianisme, amb les seues notes de foment de lautonomia i caritat, constitueix lantídot del pensament únic neoliberal, caracteritzat per les notes de coacció i heteronomia. Seguidament, el professor Ernest Vidal assaja un acostament a la figura històrica de don Luigi Sturzo, un dels pares intel·lectuals del pensament democratacristià, esbossant els paràmetres que, des dun personalisme comunitari actualitzat, articularien els vincles adients entre persona, societat i Estat. En eixa mateixa tasca de redescobriment de la trajectòria històrica de les idees socialcristianes se situen larticle dErnesto Preziosi sobre el Codice di Camaldoli (1943), text polític que va influir a bastança en la Constitució italiana del 1947, i lestudi de Marco Antonio Cruz sobre les nocions de pluralisme i sobirania en lobra de David Nicholls.
Al seu torn, Joan Alfred Martínez es proposa esbrinar com afrontar la crisi de lOccident postmodern a partir del debat mantingut durant les últimes dues dècades entre J. B. Metz i J. Habermas, el qual ha versat, duna banda, al voltant de la interrelació de les principals fonts culturals occidentals simbòlicament, Atenes i Israel i, daltra banda, sobre la forma dentendre la raó pràctica intersubjectiva i el seu ús legítim per part de la religió com a part de la societat civil. Aquest últim punt el perllonga Pedro Jesús Pérez Zafrilla pel que fa a la posició del nord-americà Christopher Eberle en la polèmica sobre la utilització darguments religiosos en lesfera publicosocial. Raúl Francisco Sebastián clou aquest bloc temàtic amb la seua contribució sobre la relació entre ètica de lesport i religió.
*
La sisena part se centra en les perspectives de filosofia jurídica i social. Hi trobem primerament un escrit dEmilia Bea que parteix de Simone Weil i socupa de loblit dels vençuts de la història i de la consegüent necessitat de vertebrar una justícia anamnètica que rescate les víctimes, recobrant-les per a la memòria col·lectiva. Seguidament, pel que fa a la manipulació de la religió com a títol legitimador de la violència, Cristina García Pascual llança el crit dalerta, reclama vigilància preventiva i exigeix accions processals per a evitar la impunitat dels crims regulats pel dret penal internacional o pel dret internacional humanitari. Per la seua part, Xabier Etxeberria tracta el punt no menys important de la fonamentació dels drets de la persona humana, i ho fa identificant les raons que el cristianisme pot aportar a favor de la cultura dels drets humans, per mitjà de linstrument metodològic de la filosofia hermenèutica.
Tanquen aquest apartat tres contribucions que palesen autèntics reptes al model neoliberal de globalització. En primer lloc, Joaquín García Roca posa damunt la taula la inquietud sobre els perills de fractura social que provoca la creixent desigualtat, així com la urgència de recrear espais de convivència comunitària per a desvetlar i alimentar el valor de solidaritat/fraternitat. A continuació, Catia Eliana Gentilucci cerca en les categories franciscanes de do i caritat una base axiològica que ajude a reforçar la legitimitat ètica de leconomia social i cooperativa. I, en darrer lloc, Marco Moroni, pel que respecta al valor del treball en les nostres societats de lliure mercat, on el capital té un rol hegemònic, presenta lestat de la qüestió i fixa els desafiaments a futur més immediats, amb lobjectiu de dignificar la labor dels treballadors i reubicar-los en el centre de lactivitat econòmica.
*
La setena i última part del llibre recull les contribucions que tenen com a objecte lestudi del personalisme comunitari. Així, Luigi Alici retorna a un tema no per clàssic menys necessari de revisar a hores dara: el concepte de bé comú feliçment recuperat hui per leconomista Christian Felber i lús que se nha fet en el pensament personalista a la llum dels escrits de Jacques Maritain i Emmanuel Mounier. Álvaro Garrido, cercant lànima dEuropa el sentit últim de la cultura europea, a lestil dOrtega y Gasset o Denis de Rougemont, escruta la idea dEuropa a través de María Zambrano, que va sentenciar a mitjan s. XX: «Si se hubiera de definir la democracia podría hacerse diciendo que es la sociedad en la cual no sólo es permitido, sino exigido, el ser persona». Francisco Roger, per la seua part, trau de loblit la poc coneguda figura del filòsof personalista i jesuïta valencià Ismael Quiles citat però pel papa Francesc en lEvangelii gaudium (n. 229), que, influït pel tomisme i alhora per pensadors contemporanis com Blondel, Marcel, Jaspers i, sobretot, Heidegger, va cultivar un pensament pioner en el diàleg amb les cultures orientals.
La setena i última part del llibre recull les contribucions que tenen com a objecte lestudi del personalisme comunitari. Així, Luigi Alici retorna a un tema no per clàssic menys necessari de revisar a hores dara: el concepte de bé comú feliçment recuperat hui per leconomista Christian Felber i lús que se nha fet en el pensament personalista a la llum dels escrits de Jacques Maritain i Emmanuel Mounier. Álvaro Garrido, cercant lànima dEuropa el sentit últim de la cultura europea, a lestil dOrtega y Gasset o Denis de Rougemont, escruta la idea dEuropa a través de María Zambrano, que va sentenciar a mitjan s. XX: «Si se hubiera de definir la democracia podría hacerse diciendo que es la sociedad en la cual no sólo es permitido, sino exigido, el ser persona». Francisco Roger, per la seua part, trau de loblit la poc coneguda figura del filòsof personalista i jesuïta valencià Ismael Quiles citat però pel papa Francesc en lEvangelii gaudium (n. 229), que, influït pel tomisme i alhora per pensadors contemporanis com Blondel, Marcel, Jaspers i, sobretot, Heidegger, va cultivar un pensament pioner en el diàleg amb les cultures orientals.