Daltra banda, en un àmbit més pròxim, Clara Fons i Josep Buades efectuen una anàlisi de sociologia de la religió, aplicada, respectivament, a les societats catalana i valenciana. Shi col·legeix un mapa plural i canviant de les minories religioses al si de dos territoris limítrofs dins larc mediterrani, tot i el grau divers de secularització social que els defineix, més profundament marcat i alhora paradoxalment farcit de nous i més oberts enfocaments sobre lespiritualitat humana en el cas de Catalunya.
*
La segona part del llibre presenta les diferents propostes de diàleg intercultural i interreligiós que, ara mateix, tant a nivell de paradigma general de categories ideals com diniciatives concretes, malden per evitar el «xoc de civilitzacions» (S. P. Huntington), ocasionat i/o agreujat per les lectures closes o indiscutibles (fonamentalistes) de les tradicions religioses. És ben simptomàtic el títol de la contribució de Jean-Louis Schlegel, membre del consell de redacció de la revista Esprit: «Les grandes religions avec, après ou contre la modernité». Marilda Azulay, des duna òptica jueua, llança una invitació al diàleg enfront dels fonamentalismes religiosos i Mohammad Hosseiní, des de lIslam xiïta, remarca el lloc central de Jesús de Natzaret dins la «cadena profètica» de la revelació. Ignasi Boada analitza les coordenades de la filosofia de Raimon Panikkar a lhora de convidar a un canvi de mentalitats de paradigma, en definitiva que faça possible, no sols el diàleg interreligiós, sinó també el «diàleg intrareligiós», a partir duna visió «cosmoteàndrica» de la realitat. Per últim, Montserrat Escribano, des de la teologia política feminista, subratlla el paper de la religió cristiana com a instància crítica en lespai públic de les societats democràtiques.
*
La tercera part del volum socupa de lecumenisme, actitud de fraternitat i diàleg inèdita fins al s. XX entre els cristians dividits en Esglésies confessionals separades, amb vista a assolir la unitat visible. Així, Sergei Prosandèiev parla dels avanços aconseguits en la superació del cisma entre Roma i Constantinoble, però també dels entrebancs que encara persisteixen. Pel que fa a eixa tasca daproximació ecumènica entre lOrient i lOccident cristians, dun costat, Michel Stavrou presenta lantropologia de lortodox francés Olivier Clément, i daltre, Jaime Bonet i Mª José Redondo abunden en la labor en favor de la pau i el diàleg amb les Esglésies orientals realitzada durant el pontificat de Benet XVI (2005-2013). En continuïtat amb aquests dos treballs, Mª Cruz Musoles socupa de la manca de llibertat religiosa, quan no de lassetjament social i de vegades institucional, que sofreixen les Esglésies catòliques autònomes (sui iuris) a lOrient Mitjà. Per altra part, publiquem un text pòstum del teòleg i politicòleg anglés David Nicholls del qual August Monzon ofereix una semblança sobre la singular connexió de langlicanisme amb el moviment ecumènic i, finalment, les notes i reflexions de Joan Botam, Carmen Sarmiento i August Monzon al voltant dels seixanta anys dacció ecumènica a Catalunya i el País Valencià (1954-2014).
*
El quart bloc temàtic versa sobre el lloc de lherència cristiana en la postmodernitat i comença amb les reflexions complementàries dels teòlegs Juan José Garrido i Josep Vidal Talens: el primer aposta pel diàleg de la tradició cristiana amb el pensament postil·lustrat ja madur (transmodern), i el segon es pregunta si la sensibilitat postmoderna inicial, al fil dels sotracs patits per la realitat social actual, no està evolucionant ja cap a una mentalitat més equilibrada. A continuació, el filòsof Jesús Conill, donant oportunament el relleu a les dues anteriors reflexions, aborda els canvis esdevinguts en els darrers temps en lobra de J. Habermas, en la línia dafavorir aquells que han defensat una articulació hermenèutica entre raó i religió des de fa temps. És així que, amb ell, critica la posició excessivament restrictiva de J. Rawls pel que fa a lús públic de la raó i lètica ciutadana i, en conseqüència, advoca per una ciutadania postsecular, ço és, per no tallar laccés a doctrines de fundació de sentit, bé religioses bé no religioses (identitàries...), que, de forma raonable, puguen incidir en la discussió pública, no estatal, de la societat civil. La contribució de Marco Bottacchiari sobre el paper dels laics a la llum del Concili Vaticà II, entés com a brúixola al bell mig del món postmodern, posa en valor un substrat adequat que connecta amb eixe recent canvi de perspectiva habermasiana.
El relativisme ètic queda descartat des del principi, no sols pel fet que no serveix de fonament a la cultura dels drets humans i els posa en perill, segons Habermas, sinó també perquè fractura sense remei el valor incondicional de la veritat i del bé moral com a perfecció de lhome, dacord amb la visió de Joseph Ratzinger / Benet XVI detallada per Jesús Ballesteros. Encara, en clau pedagògica, Xavier Quinzà presenta algunes dinàmiques vitals despiritualitat enfocades a ordenar el caos interior davant la incertesa postmoderna. I Alfonso Martínez-Carbonell ofereix un model deducació per a la postmodernitat que, amb la clara voluntat de confrontar-se amb el relativisme moral i la primacia de la modernitat tecnoeconòmica, opta per un «humanisme cívic» de base aristotèlica. Sens dubte, al voltant de la idea aristotèlica clàssica de «virtut cívica» com articuladora de la comunitat política, lhumanisme cristià i el republicanisme modern tenen ara mateix el repte de trobar conjuntament una ètica pública de la societat civil, la qual, per mitjà de lús de la raó pràctica, ha dacollir plenament la pluralitat social i buscar una universalitat de la veritat i del discurs moral de caire inductiu i crític, a partir dallò singular i concret emanat de lexperiència històrica de la humanitat. Sembla que iniciatives com la del suís Hans Küng a favor duna ètica mundial, que parteix del diàleg interreligiós i cerca, en últim terme, la garantia de la pau, van encaminades en eixe sentit.