Aquestes problemàtiques ineludibles per a les esglésies, però també per a les nostres societats complexes resulten indestriables de la globalització, configurada per un enorme impacte dels fluxos migratoris i pel correlatiu creixement del pluralisme religiós en regions fins ara sotmeses a un ràpid procés de secularització. En una època de perplexitats i incerteses, esperonades pel «repte del fragment» (José María Mardones), sobrin noves vies que malden per integrar experiència espiritual i compromís social, mística i política, contemplació i acció, profecia i diàleg. Heus ací el transfons postmodern que permet entendre la impactant exhortació apostòlica del papa Francesc Evangelii gaudium (2013).
És en aquest marc on es plantegen les preguntes clau. ¿Com avaluar el cristianisme crític i progressista, amb una notòria influència des del decenni de 1960 i certament lleial als valors moderns, però potser no prou arrelat en la tradició i el simbolisme del gran relat cristià? El neoconservadorisme restauracionista, per la seua part, amb lèmfasi en allò institucional i en la pretensió doferir una lectura única de la tradició, ¿no constitueix una posició difícil de deslligar de la temptació fonamentalista i de les seues derivacions sectàries? Els plantejaments duns i altres en aquesta controvèrsia ens recondueixen a un eix central: la forma dinterpretar i comprendre la postmodernitat. Ja que uns interpreten els temps postmoderns com a derivació o autoregeneració de la modernitat (tardomodernitat), altres com a oposició dissolvent i agressiva en contra della (antimodernitat), i encara uns altres, entre els quals ens comptem, com a esmena dels dèficits moderns sense renunciar als guanys de les Llums (transmodernitat).
***
Publicats en diverses llengües, la major part dels articles daquest llibre corresponen a les ponències i comunicacions presentades al IV Congrés dEstudis Personalistes, organitzat pel Grup dInvestigació sobre Personalisme i Cosmopolitisme del Departament de Filosofia del Dret, Moral i Política de la Universitat de València i titulat «Colligite Fragmenta. Repensar la tradició cristiana en el món postmodern» (València, 18-20 doctubre de 2011); la resta són fruit de col·laboracions que es proposen oferir una aproximació a aquests problemes i interrogants a aquests fragments al llindar del tercer mil·lenni de lera cristiana. I això, tant «des de dins» com «des de fora» de les distintes confessions.
Sense ànim dexhaustivitat i acceptant dentrada el caràcter complex i polièdric dels temes tractats i de les seues interrelacions, a lhora de presentar-los hem cregut convenient dividir el volum en set parts, a tall de tessel·les diferenciades que componen, malgrat tot, un únic mosaic. Lencapçalament de cadascun dels set blocs de continguts orienta doncs la temàtica tractada, a saber: transformacions contemporànies del fet religiós; religions del món i propostes dialògiques; esglésies cristianes i moviment ecumènic; el lloc de lherència cristiana en la postmodernitat; perspectives de filosofia moral i política; perspectives de filosofia jurídica i social; i, finalment, aportacions personalistes.
*
La primera part, dedicada als canvis patits pel fenomen religiós en els darrers temps, senceta amb una apel·lació del pensador llibertari Heleno Saña a una sentència del teòleg francés Henri de Lubac: «es pot ser ateu fent gala de creure en Déu i es pot ser creient declarant-se ateu». Lanarquista espanyol, del qual fa una semblança intel·lectual Alejandro del Río, considera les incomptables derrotes patides per Déu al llarg de la història tostemps com a derrotes de la pròpia persona humana, com a derrotes de lhumanisme, tot tenint en compte les nombroses víctimes llançades als marges de loblit que se nhan derivat. A parer seu, la ideologia burgesa de lèxit, amb el seu profund alé individualista, abandonant qualsevol criteri ètic de conducta solidària, és a hores dara una altra derrota de Déu.
Tot seguit, Josep Otón, a manera de negació parcial daquell diagnòstic weberià sobre la conseqüència indefugible de desencantament o secularització del procés social modernitzador, mostra com la postmodernitat cultural està duent a terme un reflux de reencantament de la realitat humana, de retorn a allò sagrat, però amb una multiplicitat de manifestacions singulars que sovint trenquen les vies institucionalitzades de les grans religions. En definitiva, es tractaria dun ressorgiment de la dimensió espiritual de la persona, dins dels paràmetres líquids i fluctuants duna societat postmoderna sense enquadraments institucionals rígids, on prima la voluntat de la consciència individual, moltes vegades de caire sincrètic, per damunt de qualsevol constricció comunitària.
Per a concloure aquest primer bloc temàtic, tres sociòlegs aporten una descripció fàctica de la rellevància de la religió en la realitat social actual. Duna banda, Javier Elzo traça levolució que està patint el fet religiós en el nostre context europeu. Constata, primer que res, lextensió de la secularització a tot Occident, lligada a la crisi de les religions tradicionals. Tot i que, amb dades estadístiques a la mà, es detecta ja el pas a un període «postsecular» amb una potent emergència de noves sacralitats com a expressió de variades formes despiritualitat. Nogensmenys, aquesta realitat xoca amb el fenomen contrari a lEst europeu, a Rússia sobretot, ço és, el sorgiment dun «postateisme» o retorn creixent del sentiment i de les manifestacions tradicionals (i encara tradicionalistes) del cristianisme ortodox.