Avui, però, Junil està a punt de fer una de les descobertes més importants de la seva vida. No ho sap, és clar. Ara per ara acaba dencolar lúltim full de papir del dia; ara per ara, sua, fa pudor, està cansada i mira per la finestra més sovint del que convé, per captar fragments daquella vida del carrer que se li escapa. Ha desat el pot de cola, on, com cada dia, ha escopit per escopir al pare, ha netejat el pinzell de pèls de porc i ha començat a fregar-se les mans amb pedra tosca per treuren els filaments de cola assecada quan, sense que lhagi sentit arribar, entra Tresdits. Porta quatre rotlles sota el braç. I somriu.
Què hi tinc, aquí?
I Junil també somriu, com cada vegada que Tresdits li fa aquesta pregunta.
Un nou llibre?
Encara no lhe obert...
Tresdits instal·la els quatre rotlles a la taula de treball de Junil, se serveix aigua de la galleda i beu llargament. Junil sap que no ha de fer cap pregunta, ha de deixar que Tresdits begui, que es renti la cara i les mans, que se les eixugui amb gestos cerimoniosos i que parli primer.
Ovidi, Lart de lamor.
Sempre he pensat que havíem de començar pels autors més antics, perquè sàpigues don ve la bellesa de les lletres. Però avui llegirem un autor viu.
Junil no respira. No entén el que acaba de sentir. Un autor viu?
Existeixen autors vius que valgui la pena llegir? Fins a aquest moment, Junil havia cregut que la literatura era un llegat del temps dabans, de quan els homes eren savis, xerraven poc, escoltaven molt i no escatimaven els sacrificis als déus. Quan els sàtirs, les nimfes i els ciclops rondaven entre els humans i els humans, si tenien vides prou honorables, podien veure com els déus baixaven dels seus dominis per aconsellar-los, ajudar-los o provar denganyar-los. Quan, de les pugnes i seduccions entre el món humà i el món diví, en naixien semideus que omplien les memòries amb les seves gestes. Quan el món espurnejava i tronava i quan no surava, per les ciutats, olor de peix fregit.
Res no li havia fet pensar que autors dignes daquest nom poguessin existir en el seu temps. Sabia que Javós escrivia versos i prosa, però eren obres tan dolentes que constituïen la prova de la impossibilitat descriure res de bell en el temps dara. I tot duna Tresdits li presenta quatre rotlles dun autor viu amb el mateix fervor que si fos mort i tingués estàtues a totes les places de limperi.
Junil, amb catorze anys, les cames magres i els pits gairebé invisibles, els cabells que li tapen els ulls i el nas tan ple del tuf ranci de cola que li fa lefecte que no se li apropa mai ningú sense una ganyota de fàstic, avui senamora. I ho fa a mesura que desplega el primer rotlle i llegeix. Existeix, enllà de les muntanyes i els rius, a la capital, un escriptor viu que parla del desig sense trampes ni falsedat, que explora lamor, li dona noms i ladjectiva, el posa sota la mirada dels déus i a labast dels seus lectors. A mesura que va llegint els consells que dona a les noies discretes i als nois somiadors, les diatribes que llança contra els hipòcrites, els remeis que prescriu per combatre la melangia i la soledat, Junil pren consciència que ningú no shavia fet mai camí tan endins seu. Porta en ella tots els mots dOvidi.
I no sadona que ha deixat de llegir. Davant seu, Tresdits sestà quiet i no diu res; la mira amb un somriure enyoradís perquè no pot acompanyar-la en aquest viatge tot duna silenciós pels viaranys de les paraules dOvidi. Tresdits espera que Junil hagi tornat i llavors esborra la tristor que li desdibuixava el somriure.
Llegirem més sovint Ovidi, oi? diu Tresdits a mitja veu.
Junil no respon de seguida. Sadona que ha enrogit de sentir-se despullada. Respira a poc a poc. No gosa mirar Tresdits als ulls, però sap que ha de ser, davant daquest vell esclau esguerrat, sense disfresses ni mentides.
Sí, fem-ho, sisplau... I gràcies, Tresdits.
Potser... potser dara endavant no cal que llegim sempre plegats... Potser pots continuar sola aquest llibre.
I la tristor li arruga de nou el somriure.
Sí, tens raó... crec que men puc sortir sola.
VII
Uns quants vaivens de les mans
Per primera vegada des de la mort de la seva mare, Junil nota que el temps es tenyeix dimpaciència. I ja no és la impaciència blana de veure com no sacaba el dia feiner ni desperar que el pare surti a caçar clients i li ofereixi un moment de pau, és la impaciència llampant de saber que existeixen més llibres dOvidi i que, per la generositat de Tresdits, els anirà llegint.
Mentre els llegeix, passa un any. Cada vegada que llegeix prosa o versos dOvidi, sent la mateix llangor llepar-li la pell i lànima. Llegeix sola, sempre en veu molt baixa per por que algú, sentint-la, li furti les paraules i amb elles lemoció. I quan acaba un rotlle va al temple a resar i oferir un sacrifici. Abans ha de robar monedes al pare, per comprar el colom blanc o els dos pardals que ofereix al ganivet del sacerdot. El pare, per malfiat que sigui, no sadona mai del furt i Junil, quan hi pensa, somriu; un déu la protegeix. Per això, quan aconsegueix capturar un ratolí o un saltamartí, els sacrifica ella mateixa a la pica on es renta, i quan dona gràcies sap que palpita, sota el nom del déu, el nom dOvidi.