Els invisibles
Joan-Lluís Lluís
Els invisibles
Autoretrat amb llengües i treballs
L'AVENÇ
Barcelona
2020
Edició original: Barcelona, març de 2020
© del text, Joan-Lluís Lluís
Drets d'edició negociats a través d'Asterisc Agents.
© d'aquesta edició digital, L'Avenç, S.L., 2020
Passeig de Sant Joan, 26, 2n 1a 08010 Barcelona
Telèfon: 93 245 79 21 Fax: 93 265 44 16
www.lavenc.cat www.elsllibresdelavenc.cat www.llegirencatala.cat
Es reserven tots els drets.
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d'aquesta obra només pot ser realitzada amb l'autorització dels seus titulars, amb excepció prevista per la llei. Adreci's a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics) si necessita reproduir algun fragment d'aquesta obra (www.conlicencia.com; 93 272 04 47).
L'Avenç forma part de l'Associació d'Editorials Independents Llegir en Català.
Disseny i composició de l'edició original: L'Avenç
Disseny i composició de l'edició digital: Víctor Sabaté
BIC: FBA
Ref. aven119
Taula
U. EL PASSAFURTANT
DOS. SALTADORS DE FRONTERA
TRES. VEIRE, GOT, VAS
QUATRE. CAVE CANEM
CINC. FILS ENTORTOLLIGATS
SIS. ENCARA SORT QUE ANEM CAP A L'ESTIU
SET. MALFIA'T DE LA HISTÒRIA, NOI
VUIT. UN RIU DE MIL ANYS
NOU. PARADOXA HIPPIE
DEU. CALDERS
ONZE. REGAL DE MONJOS
DOTZE. PUCES I POLS
TRETZE. BORRASCA AL CAMP NOU
CATORZE. BREU PASSEIG AMB NABÓKOV, I UNS QUANTS ALTRES
QUINZE. EL CAMINANT I ELS MURALS
SETZE. BREU PARÈNTESI AMB L'AVENÇ
DISSET. LLUÍS AMB ACCENT, I SENSE
DIVUIT. ANANT-HI
DINOU. VINT-I-QUATRE ANYS
Només fràgils mots de la meva llengua, arrel i llavor. Salvador Espriu
A Jean-Louis, que va fer-me el favor d'acceptar desaparèixer
U
EL PASSAFURTANT
Es riuen de mi. Tots, o gairebé tots, es riuen de mi. Riuen perquè he respost malament una pregunta de la mestra, una pregunta de vocabulari francès.
La mestra havia dibuixat a la pissarra una capsa amb la seva tapa i havia preguntat com es deia "ça", tot ensenyant la tapa, i tot seguit designant-me a mi:
Jean-Louis, réponds!
I jo, aixecant-me com calia aixecar-se en aquells anys per respondre una pregunta, sabia que no ho sabia però vaig intuir que per analogia ho podia encertar. Sí, a sis anys ja cercava solucions per analogia, com tothom qui intenta sobreviure en un medi de sobte hostil. Per analogia amb la tapa catalana, tan propera al tap de l'ampolla, vaig respondre:
Bouchon...
Tots, o gairebé tots, van riure. La resposta correcta era couvercle i jo, que potser sentia aquesta paraula per primera vegada a la vida, crec que vaig intuir que no l'oblidaria mai més. Bouchon en lloc de couvercle?
Aquell dia vaig aprendre una paraula més de francès i, doncs, hauria pogut ser un bon dia. Però aquell dia, sobretot, vaig adonar-me que era el més ignorant de la classe. I els altres alumnes del Curs Preparatori reien perquè coneixien la resposta correcta. I si no la coneixien potser reien més forts que els altres per dissimular la seva ignorància i llavors reien, també, de no haver estat interrogats. A mi, em va semblar que tots devien saber diferenciar un couvercle d'un bouchon. A sis anys, barrejar tapa i tap és falta de bon perdonar, però confondre dues paraules tan allunyades l'una de l'altra com couvercle i bouchon fa riure. I és un riure que burxa l'ànima i hi deixa un polsim de metzina. Encara l'hi duc, segurament.
I si aquest riure em va penetrar i corgelar va ser també perquè em va recordar que jo era allò que, segons el dogma de l'escola francesa, en principi no podia ser, un alumne de segona categoria. Era un fill d'immigrants, un fill d'immigrants pobres, un passafurtant. Fill d'un obrer de fusteria a qui una serra elèctrica havia escapçat dos dits; fill d'una mestressa de casa que treballava en negre netejant les cases dels altres i que, quan arribàvem a casa després que m'hagués vingut a cercar a l'escola, només tenia esma de seure i, asseguda, preparar el sopar.
Em deia, en aquells anys, Jean-Louis, perquè l'estat civil francès hauria rebutjat qualsevol nom que no fos francès, i perquè als meus pares, delerosos de tenir fills integrats a França, no se'ls hauria acudit mai posar-me un nom català. Sóc el tercer de quatre fills, però els altres, Brigitte, Patrick, David, tenen noms més fàcils de dur i veia com un càstig immerescut que els meus pares m'haguessin reservat a mi, com si sabessin que havien de complicar-me la vida, aquest nom que feia que em digués Jean-Louis Lluis sense accent a la i. Els va fer gràcia que un dels seus fills es digués Lluís en dues llengües, i aquesta gràcia va ser la meva punició. Quin nom més repetitiu, m'ha dit tota mena de gent, tota la vida, abans fins i tot que pensés a fer-me dir Joan-Lluís Lluís i així reblar la repetició i fer-la definitiva, duent-la a la solapa com un senyal de distinció.
Vivíem al Voló tan a prop, tan a prop de la frontera, i tan lluny, tan lluny dels que vivien de l'altra banda. I jo era doncs alumne del Curs Preparatori, l'any que toca saber llegir, l'any en què comença l'aprenentatge real de la llengua francesa i de les seves misterioses incoherències ortogràfiques i gramaticals.