Fa sis anys que Junil enganxa fulls de papir. El pare no ha anat mai a la ciutat veïna per conèixer aquells llibres de fulls cosits que deixen meravellat qui els veu i els obre. Junil no té cap idea del que podria representar per a ella la irrupció daquesta nova manera de fabricar llibres i només hi pensa molt de tant en tant, quan un viatger en fa esment, sovint per dir que no nha vist i tocat, sinó que coneix algú que nha vist i tocat.
El que interessa a Junil és llegir.
Nha anat aprenent a desgrat del pare i damagat del pare. Primer va tenir de mestre Marmú i després Tresdits, lesclau copista principal a qui falten, a la mà esquerra, els dits auricular i anular, escapçats un dia per rescabalar una falta que només ell deu recordar, i de la qual no parla mai.
Lesclau copista principal és la persona més important de la casa després de lamo: del seu talent per escriure amb lletres clares i elegants, i de la seva aptitud per formar esclaus més joves en aquest ofici, depèn que es venguin els rotlles. Molts patricis, quan encarreguen còpies de lOdissea, dEls treballs i els dies, de lEneida o de La guerra dels eunucs, tan sols examinen els rotlles per assegurar-se que estiguin prou ben cal·ligrafiats per ensenyar-los als seus convidats. Molt pocs satreviran a llegir-los, i Tresdits ho sap. Per això, quan només el poden sentir altres esclaus o Junil, dedica improperis i blasfèmies als compradors ignorants.
Tresdits, que és gairebé tan vell com Marmú, té la pell estranyament fosca per aquelles contrades i és alt, però desquena torta, i també du una cinta de cuir prima al voltant del coll, però la seva traça amb la cal·ligrafia el condemna a no ser mai alliberat. Només podria esperar clemència el dia que li tremolessin les mans i ja no fos apte per copiar. Aquell dia sap que el pare de Junil, que no lha respectat mai gaire, vendrà a preu de saldo aquest vell esclau quasi manc i mig gepic. Ensenyar a Junil de llegir és, doncs, per a Tresdits, un risc i una aposta, el risc del càstig si lamo lenxampa, laposta de tenir la filla de lamo daliada.
I des que Junil comença a saber llegir, ho llegiria tot, si no fos que Tresdits només li permet les lectures que ell escull. I Junil, sense saber per què, obeeix. No podria, de totes maneres, llegir els fulls que encola, ni abans dencolar-los ni després, per no alentir el ritme de la feina. Veu passar paraules inconnexes i sap que no ha de cercar-hi cap significació, sota pena de distreures i encolar malament. Encolar malament vol dir haver daguantar els renecs i els insults del pare, i sobretot aquell somrís que li deforma la cara quan denigra la filla a mitja veu. A més, els fulls que encola no són gairebé mai dels llibres que Tresdits li suggereix de llegir: aquests els treu de la rebotiga, on Javós guardava els rotlles més preuats i on desa els que ha bescanviat amb un altre copista de laltra llibreria de Nyala o els que ha fet copiar a la biblioteca de Minerva. Junil, llavors, espera que el pare no hi sigui per començar a llegir, sempre en veu alta davant de Tresdits, que, de tant en tant, somriu o mou el cap en senyal daprovació.
Molt aviat, Junil ha sentit com se li obria la fam i com agraïa a Tresdits que acceptés dalimentar-la. De mica en mica els papirs ja no són el llast de cada dia; també duen, a vegades, el misteri i la gràcia de les històries contades, quan Junil llegeix fragments dHomer, Virgili, Lucreci, Horaci, Milcià i Varró, les tragèdies dEurípides, Èsquil, Nomidi i Sòfocles, els epigrames de Catul i les comèdies de Prosepó i Aristòfanes. I cada vegada que descobreix un nou autor, es queda una estona repetint en veu alta el seu nom.
Alfanàs. Alfanàs.
Xenofont. Xenofont.
Prova dimaginar com era lautor que acaba de conèixer, sense aconseguir-ho. Encara no ha entrat mai a la biblioteca de Minerva, però hi passa a prop tot sovint i cada vegada satura davant del bust solitari dHomer que en vigila lentrada. Aquell bust se li imposa sempre que prova de representar-se el rostre dun escriptor. Es pregunta si tots els que escriuen tenen aquelles conques blanques sense iris ni pupil·les i li sembla raonable que pugui ser així. Qui ha dinventar tantes històries deu haver de mirar constantment dintre seu, per trobar-les i fer-les eixir, i poc temps li deu quedar per contemplar la banalitat del món. Tots els escriptors, quan pensa en ells, sassemblen a lHomer de marbre pintat de colors vius que ressalten la buidor de la mirada. I li costa entendre que no tots hagin viscut al mateix lloc ni al mateix temps, i encara més que cada un hagi escrit només allò que es presenta amb el seu nom. Per quina raó Aristòfanes no hauria pogut escriure la Ilíada i Eurípides, les Geòrgiques? No li faltaria gaire per acabar pensant que la literatura és, tota, obra dun sol autor que per alguna raó coneguda dell sol decideix emprar noms diferents. Un autor així, és clar, seria dessència divina, i llavors no retre-li homenatge amb sacrificis constituiria un sacrilegi que només podria ser evitat convertint les llibreries en temples i els llibreters en sacerdots. Com que és prou evident que no ho són, deu voler dir que no hi ha, en lart descriure històries, cap intromissió de cap déu; però és molt estrany que escriure sigui un afer humà, pensa tot sovint Junil, a qui res no sembla més divinal que aquesta manera de fer néixer, viure i morir persones i mons mitjançant les paraules.