III
Et podràs fer la gandula
Junil ha crescut i en créixer ha esdevingut lésser més important en la vida del pare, com a filla serventa que fa tot el que el pare no té ganes de fer.
Viuen ara a cinc dies de carro del poble, cinc dies cap al sud, a Nyala, la capital de la província de lestany, on els que poden prendres el temps de comptar afirmen que hi viuen més de sis mil persones, incloent-hi els esclaus. I el pare malda per fer-shi ric.
Hi van arribar un capvespre de primavera en què lhivern intentava un rebrot. Durant una part del periple shavien arraulit en carros de bous, però sobretot havien caminat. El gel que tornava a florir, i la nevada, que els entesos deien que seria lúltima fins a la tardor, havien fet del viatge una punició contínua. Junil pensava que era culpa del pare, que no sacrificava mai cap animal als déus. Ella ho hauria fet de grat, però la fred era tan implacable que no deixava veure cap bestiola que es pogués capturar. Només tenia a labast els polls del cap, però sabia que sacrificar un animal més petit que la seva ungla més petita era un sacrilegi. La mare, que tot sovint havia hagut damagar-se del pare per fer les seves devocions als déus, havia intentat que Junil fos piadosa i discreta alhora. Així, al llarg del camí cap a Nyala, quan anava a defecar prenia el temps de dibuixar a la neu els animals que creia que podria procurar-se així que simposés la primavera: un ratolí, una singlantana, un escarabat, una cria de pardal. Prometia als déus que aviat els oferiria aquesta sang i els demanava paciència i ajuda, sense saber si els déus acceptaven promeses o disposaven duna llista de devots deutors de sacrificis.
Arribats a ciutat, van malviure unes quantes setmanes en una cort de porcs sense porcs, als darreres de la casa dun antic client del pare que shavia avingut a allotjar-los després que lendeví del barri llegís, en un gat esventrat, que les bones accions que fes abans de la primavera li serien tornades multiplicades per nou. Una cort de porcs buida per a un escrivent arruïnat i la seva filla li havia semblat una bona inversió, i per fer-la encara més profitosa els donava menjar dues vegades al dia. Quan el pare es vinclava davant seu per regraciar-lo, replicava que tenia el deure dajudar qui vingués del poble, mentre mentalment multiplicava per nou cada àpat que distribuïa, cada bona paraula que amollava i cada somriure que regalava.
El pare, durant aquelles setmanes, sortia cada matí de la cort de porcs a cercar feina, i això era una de les coses més difícils daconseguir en una ciutat on pul·lulaven els esclaus. La gent massa pobra per posseir-ne no podia pagar ningú per fer cap feina; i la gent no tan pobra, de seguida que podia, en comprava i ja no necessitava llogar ningú. Enlloc no hi havia caixes per descarregar, patis per escombrar, latrines per netejar amb què un nouvingut pogués guanyar algunes monedes de bronze. Sense el menjar que rebien dos cops al dia, Junil i el seu pare shaurien mort aviat.
Tot sovint el pare sospesava el recurs de vendre Junil a qualsevol mercader desclaus, però sabia que sen penediria. Si aconseguien sobreviure dos o tres anys més, Junil podria prostituir-se i hauria valgut la pena esperar. El pare no la trobava gaire bonica, però comptava que ledat de la sang li faria més agradable la fesomia i, llavors, es posava a somiejar. La vida de macarró era vida bona. Dos o tres anys de paciència, menys si era precoç, i amb els primers beneficis compraria un marrec gairebé núbil, després una marreca també gairebé núbil, i així aniria eixamplant el negoci. Cada dia observava la silueta de Junil, espiant-hi la crescuda dels pits, i en veure-la sempre tan menuda, tan de joguet, el menyspreu revifava. Hauria necessitat, per calmar-lo, sortir a engatar-se i cardar, però el vi més dolent i la puta més vella eren un luxe inabastable.
Fins que va trobar feina.
I perquè ara saixeca cada matí per anar a treballar, el pare exigeix que el foc cremi fort. Si no crema prou fort encara pessiga Junil, li venta una galtada o li estira els cabells quan passa rere seu, però ja no hi posa tanta determinació. Des que treballa, fa veure que no sadona de la seva presència fora de quan li dona ordres o renega, i llavors maleeix una filla tan lenta que sembla coixa. Lhi diu sovint, des que ha descobert que aquest retret la fereix més que els insults ordinaris.
Fins que va trobar feina.
I perquè ara saixeca cada matí per anar a treballar, el pare exigeix que el foc cremi fort. Si no crema prou fort encara pessiga Junil, li venta una galtada o li estira els cabells quan passa rere seu, però ja no hi posa tanta determinació. Des que treballa, fa veure que no sadona de la seva presència fora de quan li dona ordres o renega, i llavors maleeix una filla tan lenta que sembla coixa. Lhi diu sovint, des que ha descobert que aquest retret la fereix més que els insults ordinaris.
Ets tan lenta que sembles coixa.
Viuen a la mateixa cort de porcs, però paga lloguer ara que ha esclatat la primavera i lamo de la casa ja no té cap motiu per ser generós: només espera que li tornin multiplicades per nou les bones accions fetes en nom dels déus. El lloguer no és gaire alt i dona dret a dues màrfegues i dues flassades de llana pudent, un joc de pots i plats, una pedra foguera, una galleda de fusta cerclada de ferro per pouar aigua i una altra, de fusta basta, per anar de ventre.