Junil obeeix, calla i prova danticipar els desitjos del pare. El primer desig del dia, el foc, és el més previsible de tots. És estrany, pensa a vegades, que entre ells la pau del matí depengui de les flames, quan precisament les flames van conduir-los a viure en aquest cau de rancor, en aquesta còlera mai del tot apagada el pare, i en aquest temor constant la filla.
Tots dos, una nit de foc, van morir del temps dabans i van néixer tal com són ara.
Va anar així.
Eren cinc i vivien prop de la frontera, en un poble de mercats de molta anomenada que servien per mantenir la pau entre limperi al sud i els bàrbars al nord. Un poble menut que hauria estat gairebé pròsper si, a banda i banda de la ratlla, no hi haguessin campat bandes dassaltadors que vivien a costa dels habitants i dels viatgers. La poca tropa que hi enviava limperi les empaitava sense coratge ni ambició, i així poc impedien que baixessin de les muntanyes en nits de lluna magra, corrent pels senders a matadegolla, i irrompessin a qualsevol poble per devastar-lo en un parell dhores. A la capital de la província, la notícia de latac arribava dies més tard, esmorteïda i deformada, i tan sols de tant en tant despertava en algun funcionari la idea dorganitzar una batuda contra els lladres, idea que tot sovint acabava diluint-se en les dificultats per convèncer el governador o els seus apoderats. Al cantó nord de la frontera, a la banda dels bàrbars, el poder polític era un concepte difús, i només es pensava que fos necessari perseguir una colla de bandolers si aquests topaven amb els guerrers que servien el capitost local. En definitiva, les fronteres semblaven prou estables; haver de preocupar-se de vigilar-les era una font de mandra. I els lladres, una vegada entès que no hi hauria reaccions brutals si no duien una activitat exagerada, sabien estar-se quiets prou temps perquè sels considerés una nosa acceptable.
Els pobles, doncs, havien dorganitzar la defensa ells mateixos i el pare, com tots els homes, patrullava de tant en tant per les muntanyes, cercant per la neu i vora les fonts rastres de presència hostil. El pare era escrivent públic i pensava que lúnica persona lletrada del poble hauria hagut de ser eximida del deure de vigilància, però sabia que no podia protestar ni reclamar. El poble era massa petit per permetre que un escrivent i la seva família visquessin amb decència: lhort i dues vaques lleteres alimentaven més que lofici descriure cartes i contractes. Aquesta dependència obligada a les verdures i el bestiar solia induir el pare a fingir la humilitat.
I va ser així com, al començament duna primavera encara cosida de gel, Junil va veures abocada al primer desastre de la seva vida. El pare era fora, patrullant. La filla era a casa, dormint. I ni pare ni filla no van saber mai per quina raó i de quina manera el foc, tot duna, ho havia arrasat tot.
Junil tenia vuit anys quan va tenir lloc aquest primer desastre; era de nit i dormia, com la seva mare, els seus dos germans petits i lúnic esclau de la família. I així, si hagués dexplicar de nou el que sap daquella nit després dhaver provat dexplicar-ho tantes vegades, Junil només podria parlar del fum, de la lluor que fendia la foscor, dels crits de la mare que van despertar-la de sobte. Diria, si ho hagués de recordar, em vaig aixecar i de seguida vaig tossir... i no mhi veia amb la picor dels ulls... i la mare cridava i mestirava i va obrir les ventalles... Va llançar-me a fora... em vaig fer mal al colze... i em va dir quedat aquí, ajudaràs els altres a sortir... Va desaparèixer i va ser lúltima vegada que la vaig veure viva... Mai més, tampoc, no vaig veure vius els meus germans... No sé què va passar.
Les flames van cremar nou cases i van matar sis persones lliures, tres esclaus, cinc vaques, setze porcs i moltes gallines i conills. Ningú no va saber esbrinar on havia començat el foc, que va durar fins a mig matí. I el pare, quan va tornar, ja només tenia una filla.
No va menysprear-la de seguida, però sí que de seguida va saber que la dissort de perdre-ho gairebé tot lhavia estafat. Posats a perdre-ho gairebé tot, hauria preferit quedar-se amb la dona en lloc duna filla de vuit anys, o amb qualsevol dels dos fills en lloc duna filla de vuit anys, potser fins i tot amb lesclau, o amb les dues vaques lleteres en lloc duna filla de vuit anys. Les filles de vuit anys són una molèstia per a un home que ja no té res.
Durant els dies següents, allotjat amb els altres supervivents a les cases més servicials, va considerar la possibilitat dabandonar Junil. Els avantatges danar sol eren molts, els inconvenients darrossegar una filla de vuit anys, incomptables. Sabia, però, que si labandonava hauria danar lluny per escapar-se de loprobi que sestendria pel vessant sud de la frontera. Encara que la llei lautoritzés a desfer-se de qualsevol membre de la seva família, imperava una regla més sorda i profunda, la dels murmuris i les mirades de reüll, i sabia que era implacable. Quedant-se en terres properes de limperi toparia amb gent disposada a explicar als nous veïns què havia fet; al nord, amb els bàrbars, no volia arriscar-shi. Havia descollir entre anar lluny, sol, on ningú no hagués sentit a parlar de la família morta de lescrivent, o inventar-se una vida nova amb la filla de tragina. Així va néixer el menyspreu.