Junil a les terres dels bàrbars
Edició digital: setembre de 2021
© 2021, Joan-Lluís Lluís
Drets dedició negociats a través dAsterisc Agents
© 2021, Club Editor 1959, S.L.U., per ledició
Carrer Coves den Cimany, 2 08032 Barcelona
info@clubeditor.cat
www.clubeditor.cat
Dibuix de la guarda: Alejandro Dardik
Disseny de col·lecció: Ángel Uzkiano
Correcció: Maria Callís, Maria Bohigas, Mercè Estévez
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació daquesta obra només es pot realitzar amb el permís dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a cedro si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments.
TAULA
PRIMERA PART La província de lestany
Morta la ràbia
Les filles de vuit anys
Et podràs fer la gandula
Junil, però, no sap llegir
Javós! Javós! Javós!
És molt estrany que escriure sigui un afer humà
Uns quants vaivens de les mans
Ser escriptor és la cosa més fàcil del món
Per la borda del món
Una estàtua de marbre untada de greix
Ja sé qui ets
Abans de girar-se dissimula una ganyota
I lendemà ja ha arribat
Un tros de gel negre
Totes les portes eren barrades
I on vols anar?
Tot cap per avall, però això no
SEGONA PART Els camins
Aquesta càrrega de ceguesa
El poble més estrany de lunivers
Jo he vist elefants i lleons
Et vaig dir una mentida
De badar a morir
De nou es toca el pit i torna a avançar
Per la promesa de carn abundosa
I Lafàs, sovint, parlarà de fugir
No hi ha senyal ni paraula
Troba paraules dures
Verdapell, analfabeta i sorruda
Disset anys tindré
Cinquanta-dosè dia
Dirmini, diguens què hem de fer
No entenc qui deuen ser
Els alans no eren cabres
La sorra fosca
I treballen
I moren, i neixen, i copulen, i lluiten
Us alimenten més del que us mereixeu
Com somriuria un embriac
Per la gran puta freda
Per això es queixen i bleixen
Qui ha donat el cop i qui ha volgut el cop
Paraules que són grans?
Aviat seran més
Cent quaranta-cinquè dia
Només em queden el ca i lesclau
Cent vuitantè dia
Una cosa tan insignificant
Demana perdó al poeta
Dos-cents cinquanta-novè dia
A lembosta de les mans
TERCERA PART La vora del món
Tan a prop?
Lhe danar a veure
Molt pa i poca cervesa
Li demanaràs de parlar contes seus?
Els llibres que he llegit no ho expliquen tot
Eres molt poca cosa, pare
Tescolto
Un reflex invertit dUlisses
No em fa basarda, ni por, ni res
Com si fóssiu una
Una metamorfosi dOvidi
Asseguts arran de mar
Breu descripció dels personatges
Sota la llum llegim les històries dels altres,
ens inventem les nostres en la foscor.
Alberto Manguel, La biblioteca de nit (traducció apòcrifa)
Què en dieu, homes? Hi entollareu les mans,
en aquesta tasca?
Herman Melville, Moby Dick (traducció de Maria-Antònia Oliver)
I
Morta la ràbia
Una vegada hi havia un home que menyspreava la seva filla. Aquest menyspreu, evident i constant, va ser la causa indirecta de la mort daquest home i, per tant, del fet que només apareixerà breument en aquesta novel·la. Aviat, poc temps després dhaver sorgit del no-res de la plana blanca, hi tornarà per sempre. I si bé romandrà viu i implacable en la ment de la filla, ja no farà sinó aparicions al·lusives, potser prescindibles, al llarg daquest relat; com un intent dairina matinera que tot duna desisteix. Lesvaïment serà el seu càstig.
Aquest menyspreu serà també la raó dactuar de la seva filla, lagulló que lanirà atiant fins que shagi esbravat la pestilència que durant anys lhaurà acompanyada. Aquesta filla, una vegada decidida a oposar-se al menyspreu del pare, posarà una part notable de les seves forces a no fer mai seu aquest sentiment. I així, essent ella el personatge principal de les aventures aquí explicades, el menyspreu anirà cedint el lloc a daltres sentiments, sensacions i principis. Mort el pare, morta la ràbia. Daltres ràbies, potser, substituiran aquesta.
I ara, dit això, és necessari precisar que aquest primer capítol, que podria semblar una mena de pròleg, de prefaci o dadvertiment liminar, forma part integrant del relat, de la novel·la o de com shagin danomenar aquestes planes. Aquesta història ha començat amb la primera frase, quan el pare i la filla, a penes esbossats, shan posat a existir, a respirar, a moures en la ment de qui escriu i potser també en les ments daquells que ara per ara pensen que val la pena continuar llegint. La filla anomenada Junil i el pare deixat sense nom ja pretenen ser sang i carn duna ficció que impera des de la primera paraula. I que, tot seguit, continua.
II
Les filles de vuit anys
Primer, el foc. Encendre el foc amb la llenya amuntegada prop de la llar. No és foc descalfar gaire, només de fer bullir aigua per a les herbes del matí i coure un tros esquifit o gruixut de xai, pollastre, ca o peix. Però Junil sap que limportant és que el pare, quan es desperti, ensumi les herbes i ensumi el tros danimal, i que després dhaver sortir a pixar pugui fregar-se les mans davant les flames i pensi que el foc ha estat encès prou dhora perquè quan segui en noti la llepada a gairebé tot el cos.
I espera, una vegada el foc encès, la sentència del pare. No espera immòbil prop del foc, espera fent veure que feineja, perquè el pare no percebi la seva por. El pare, és clar, la percep. I així, quan el foc no li agrada, la renya, li estreny el braç fins a deixar-lhi macat, li venta una galtada més o menys mandrosa o li estira un manyoc de cabells, o se li cruspeix la meitat del tros de carn o, si està de bon humor, li diu dafegir llenya tot recordant-li que sense ell seria una captaire, una meuca, una mocosa a frec de mort. Flastoma, escup a terra, es grata lentrecuix i acaba mirant el foc per trobar-hi alguna raó de començar un nou dia.