Però avui Junil, òrfena de les obres dOvidi, no tornarà a la biblioteca i dirà amb una veu apagada, no he llegit res de bo, quan el pare sestranyi de no trobar cap papir a la taula de comptes. El pare, just abans dinsultar-la, entreveu als ulls de la filla la humitat duna tristesa nova que gairebé lintriga, però no li fa cap pregunta. En té prou de pensar que aquesta tristesa deu ser el pitjor càstig que pot patir ara mateix. Alça les espatlles i deixa de mirar-la.
X
Una estàtua de marbre untada de greix
La biblioteca de Nyala és un edifici ample i lluminós on Junil passa desapercebuda de tan sovint que hi va. Al frontó de marbre pintat de blau cel, damunt del bust dHomer, una frase pomposa recorda amb lletres grosses el nom del benefactor que la va fer construir mig segle enrere. Shi respira una flaire de papir assecat i de cola que Junil ja no percep, ni tan sols quan inspira per ensumar loli doliva que crema a les llànties, oli bo, tan diferent de la mixtura greixosa que fan servir a casa per il·luminar el taller i les cambres. Ensuma també amb delícia loli de cedre que protegeix els llibres de la fam dels insectes. Per això associa lolor dels olis a la recerca dels poemes, i cada vegada que entra a la biblioteca, abans de començar, inspira llargament.
Junil té al seu abast vuit mil rotlles de papir. Estan arrenglerats al llarg de les parets, en nínxols de fusta oberts. Tots duen una etiqueta com la que ella enganxa quan ha acabat dencolar els fulls al taller, però, a més del títol, aquestes porten el número del nínxol on estan desats. Ja no lespanta aquesta massa de papir que lenvolta, ni langunieja el zumzum incessant de les lectures en veu alta o les disputes que esclaten per estones a les sales veïnes, on es reuneixen alguns dels lectors més selectes en sessions de comentari de text. I somriu tot sovint als esclaus bibliotecaris, sobretot al que el primer dia va fer-li jurar que no robaria ni faria malbé cap llibre, als peus de lestàtua de Minerva que contempla els lectors des de labsis pintat de groc.
La classificació dels rotlles depèn de la bona voluntat i del sentit comú dels bibliotecaris, que tot sovint es contradiuen entre ells. Lúnica manera de no ometre cap llibre és anar llegint les etiquetes una per una, nínxol rere nínxol. És una feina tediosa, interrompuda pels bibliotecaris més joves o per lectors distrets que sofereixen a ajudar Junil. Respon mormolant, no cal, gràcies.
Així han passat mesos.
I al cap dels mesos accepta la infusió de menta o de farigola que lesclau intendent li ofereix de tant en tant. Laccepta, sobretot, per no perdre el contacte amb aquell que temps enrere, amb veu alta però insegura, havia demanat silenci i atenció als lectors per anunciar el final dOvidi. Voldria fer-sen amiga i no sap com; no se li havia acudit mai que pogués ser útil tenir un amic, més enllà de la complicitat que sent amb Tresdits. Veu que amb els somriures i els gestos lents no nhi ha prou per inspirar confiança.
Sap que lintendent es diu Lafàs, que és fill desclaus vinguts del sud i que fa més de vint anys que viu a la biblioteca, sense dret a sortir-ne mai, per devoció a la deessa Minerva. Els lectors que es burlen dell pretenen que sunta el cos amb oli de cedre perquè, de tan pàl·lida que té la pell, els insectes el confonen amb els papirs. És blanquinós, de carns flonges i trèmules, però el que més inquieta i repel·leix els nouvinguts és que el seu cos estigui del tot desproveït de pèl, amb lexcepció de les pestanyes. La devoció a Minerva implica que safaiti la barba cada dia, el cap i el cos cada setmana. Deu tenir poc més de quaranta anys i quan sestà quiet sembla una estàtua de marbre untada de greix.
Junil vol fer-sen amiga per saber si els llibres dOvidi, desapareguts de la biblioteca, han estat destruïts o no.
Un cop decidida a descobrir-ho, i després de rumiar-hi uns dies, ha de reconèixer que lúnica cosa que posseeix i que podria bescanviar amb les informacions de Lafàs és el seu cos. No li fa fàstic oferir-lhi per allò que simagina que és una copulació, o perquè refregui contra ella el seu cos sense pèl; li fa fàstic perquè troba que ja passa prou hores fent coses que no té ganes de fer, i shavia jurat de no afegir-ne cap més. Però també sadona que ser verge als setze anys és una incongruència. Les altres noies de la seva edat, amb qui no parla mai ni ha jugat mai de petita, ja tenen gairebé totes el seu primer fill.
Una tarda de pluja intensa, quan la biblioteca és laixopluc sorollós dels fills de patricis que no poden entrenar-se a laire lliure i els bibliotecaris, esverats, vetllen sense discreció perquè no malmetin cap llibre, Junil actua. Se sap de memòria les frases que vol dir, però sap que només les podrà dir si deixa de pensar. Per això es planta sense gràcia davant de Lafàs, com ho faria un fill de casa bona mal-educat, i li diu, he de parlar amb tu ara mateix, és urgent, i és confidencial.
Lafàs, des del primer dia, es pregunta per què aquesta noia massa prima ve tan sovint i forfolla amb tanta meticulositat entre els rotlles i de tant en tant desembolica el material descriptura per copiar-ne fragments. Sho ha preguntat tot intuint la resposta, però sense desitjar conèixer-la de debò, ni tan sols quan la infusió de menta o de farigola podria ser-li un pretext per encetar la conversa. Vint anys llargs de clausura lhan curat de moltes curiositats. Ara somriu veient com la postura de Junil, mig girada com si volgués fugir, contradiu la contundència del to i de les paraules. Li diu, dacord, noia, segueix-me, com si no hagués de preservar la venerabilitat del seu càrrec i fos normal cedir al prec duna galifardeua.