El pare, per rumiar millor, surt de la cambra i deambula pels passadissos estrets i sinuosos de la casa. Ho ha de preveure tot abans darriscar-se. De seguida pensa en el llibreter rival i en els que treballen per a ell. Aquests sí que poden saber que els textos no són seus, i ho xerraran amb delícia. Per més que no hi hagi cap llei que prohibeixi robar lobra dun altre, hi ha el codi de les bones maneres i de la civilitat. Si se nassabenten els clients, el titllaran dhome vulgar i no li compraran cap més llibre.
No pot apropiar-se, doncs, els llibres més famosos, però els altres? Els altres, encara que no siguin tan bons, tenen el mèrit que no els coneix ningú, i no ha de costar gens fer-sels seus.
Quins deuen ser? Sadona que hauria hagut de llegir les obres que ven.
I sent la frustració de no poder publicar més que un fals llibre lany, en el millor dels casos. La versemblança de la creació literària necessita temps, i el temps que passarà construint la seva reputació descriptor li sembla, ara, una eternitat malgastada. Caldrien textos curts que pogués publicar amb freqüència.
Poemes.
Riu i pica amb el puny contra una paret.
Poemes.
Serà poeta.
Tot li apareix sota un tel de llum i gràcia. Els poemes poden circular un per un, en podria ensenyar un de nou cada dues setmanes, potser tres al mes. I no deu costar gaire trobar poetes oblidats que tinguin certa consistència literària. Només cal tenir traça furgant. Sap que a la botiga té pocs poemes; només ven els més excelsos, els únics que els patricis volen tastar, i aquests són intocables. A la biblioteca, pensa. Els trobaré a la biblioteca de Minerva. I com que tothom sospitaria dun llibreter que es declarés poeta i escorcollés els rotlles de poesia duna biblioteca on no solia entrar mai, hi enviarà Junil. No és ideal, però malgrat la poca consideració que li té, sap que pot confiar en la discreció de la filla més que en la de qualsevol esclau. I fa temps que sap que llegeix damagat.
Junil! Vine ara mateix!
IX
Per la borda del món
Junil somica. Somica i camina cap a lestany. Sentrebanca sovint, amb objectes, pedres, gent i animals, però no sexcusa ni mira enrere, tan sols somica i camina. Arribada a lestany, sajup a la vora de laigua, tan lluny com pot de les cabanes que el voregen. Mira les herbes i els animalons sense veurels. Ha corregut des de la biblioteca, on acabava darribar la notícia del desterrament dOvidi.
Lemperador ha bandejat el millor poeta de lunivers, el millor escriptor des dHomer; lha reclòs als confins de limperi, perquè shi apagui de fred i fàstic. Ovidi ja no publicarà res i Junil no podrà visitar-lo a la seva mansió de la capital. No podrà saludar-lo ni oferir-li res, i tampoc no podrà acabar de llegir la seva obra. Les ordres vingudes de la capital, de lemperador mateix, són que siguin destruïts tots els escrits dOvidi: ningú, mai més, no nha de llegir res.
Junil enfonsa les mans a laigua i es renta la cara. Somica de nou, expulsa mocs que cauen a lestany, torna a rentar-se la cara. Ha dexplicar-ho tot a Tresdits.
Però Tresdits, una mica més tard, quan torna de la biblioteca on ha anat a informar-se, només pot afegir, al que ja sap Junil, una precisió geogràfica.
Lemperador lha enviat a Tomis, al nord-est, mhan deixat mirar un mapa... És tan lluny que sembla que sigui al final de tot el que existeix.
Dallà sentirà el brogit de les aigües de la mar que cauen en el no-res que circumda la Terra. I potser, quan lhagi vençut el desesper de no poder publicar, es llançarà per la borda del món. Quan Junil hi pensa li ve una esgarrifança.
Ja no té esma, avui, de tornar a la biblioteca, però tampoc no vol quedar-se al taller, amb un pare que hi ronda tot sovint. Quan Junil va a caçar versos, el seu pare li prohibeix que plegui abans dhaver-ne copiat prou perquè ell, garbellant-los, pugui crear una aparença de poema nou. El pare no vol assemblar-se als poetes llicenciosos o sarcàstics que pul·lulen a les grans ciutats, i Junil ha de proveir-lo de versos dexaltació patriòtica o damor bondadós. De vila honrada i cor modest, deia les primeres vegades que satrevia a llegir algunes de les seves composicions robades, abaixant la mirada davant dels clients potencials.
I així van convidar el pare més sovint. Lescoltaven, lalabaven, i ell veia la fortuna badar-se davant seu. Al cap de poc li regalaven anells de plata i monedes dor per recompensar el seu talent, i algunes dones el cridaven damagat per poder tastar la pell dun escriptor. En poc més dun any de tripijocs, ha esdevingut un dels homes de més prestigi de Nyala.
I ja no sencarrega de vendre llibres, els fa vendre per un esclau de luxe adquirit a un preu exorbitant, que corre en lloc seu a les cases més pròsperes per elogiar els llibres acabats de publicar. El pare, ara que és un escriptor celebrat, no pot exercir cap ofici i ha de fer veure que viu de jaure i meditar. De grat ha abandonat la gonella per la toga blanca, que encara no sap dur amb gaire elegància. Actuar com un patrici, fins i tot sense rang real, vol paciència, dedicació i sentit de loportunitat. Per això accepta, alguna vegada, de fer versos per encàrrec en elogi dun avantpassat previsor o duna esposa virtuosa i fèrtil. I quan un admirador el sol·licita com a poeta de combat en una pugna amb un veí, un germanastre o un rival electoral, no pot sinó acceptar, amb la condició que en aquesta ocasió els seus versos quedin en lanonimat. Junil, llavors, es veu deslliurada de la feina dencolar papirs per unes quantes jornades, quan urgeix trobar poemes que sadaptin als designis dels nous amics del pare. Més tard els esclaus del comanditari, de nit, aniran a clavar arreu de la ciutat els poemes feridors. Junil somriu quan sen troba algun pel carrer, i a vegades satura per esbrinar quins dels versos que ha rescatat de la biblioteca shan guanyat una nova vida. El prestigi del pare depèn en bona part de lhabilitat de Junil per descobrir poemes oblidats i de bon llegir.