El gal·lès desapareix de les escoles i adquireix lestatus de llengua vulgar i menyspreable, parlada només pel poble baix (gwerin), no pels burgesos. Tanmateix, els moviments populars religiosos a Gal·les als segles XVII i XVIII, com ara el renaixement metodista, van promoure la llengua. Molts dels estudiosos de lèpoca, convençuts que el gal·lès era una de les llengües més antigues del món, arriben ns i tot a armar que Déu parlà en gal·lès a Adam en el jardí de lEdèn, creença que van covar els camperols en algunes comarques rurals aïllades ns al principi del segle XX. En conjunt, però, els especialistes estan dacord a assenyalar la Revolució Industrial com a portadora de la crisi a la llengua vernacla. Els propietaris i els artesans no eren gal·lesos, tot i que amb la producció de riqueses, shi van construir moltes noves capelles i alhora es preservà el gal·lès en la religió. Sestima que durant el primer quart del segle XIX, el 80 per cent de la població era gal·lesoparlant; lús de langlès es reduïa a les classes superiors, a aquells que havien rebut una educació formal, a les grans ciutats, a llocs entre la frontera anglesa i a una porció del sud-oest de Gal·les (Prembrokshire).
Al nal daquell mateix segle ja havia baixat el percentatge a un 54 per cent. El decreixement seria imparable durant tot el segle XX. Les xifres són les següents:
Els comtats de loest eren els que tenien la proporció més alta de parlants gal-lesos. Entre els diversos factors que van fer que el gal·lès retrocedira a lestat minoritari en què es troba ara mateix destaquen: la forta immigració anglesa durant diverses èpoques; la creació duna xarxa descoles de lestat amb un ensenyament obligatori en anglès; laugment de prestigi de langlès per factors socials, polítics i culturals (mass media, llibres, diaris i revistes anglesos, etc.); el despoblament rural, levacuació de les cases gal·leses en el període de guerra; el servei militar durant les dues guerres mundials; la crisi religiosa, amb la da-vallada de la importància de lesglésia gal·lesa, i els matrimonis mixtos, etc.
Lescriptora Kate Roberts (1891-1985), una de les veus narratives gal·leses més importants del segle XX, fa dir a la protagonista de Feet in Chains (Peus encadenats): «Van obrir una escola nocturna al barri, on sensenyava anglès i aritmètica. Els nombres eren útils, però langlès feia possible arribar a ser algú en la vida». Durant el segle XIX, el gal·lès va rebre dos colps extremadament forts. Els Reports of Inquiry into the State of Education in Wales, més coneguts amb el nom de Brad y Llyfrau Gleision (La traïció dels Llibres Blaus), redac tats per una comissió integrada per tres delegats del govern, van criticar despietadament els estàndards educatius gal·lesos i van atribuir la culpa daquesta pobresa al gal·lès: «La llengua del gal·lès li impedeix tot desenvolupament i li diculta tant ladquisició com la comunicació dels coneixements». I arribaren a la següent conclusió:
La llengua gal·lesa és un entrebanc extraordinari per a Gal·les i una barrera insuperable per al progrés i la prosperitat del seu poble [...] Els incapacita per a la comunicació necessària que faria progressar la seua civilització i diculta laccés i ladquisició de nous coneixements que els millorarien intel·lectualment.
Tanmateix, si aquest informe va ser la causa de la formació dun estat dopinió amb conseqüències que bé es van perllongar durant més dun segle, més perniciós encara fou lefecte de les dues lleis dEducació de 1870 i 1899. Leducació elemental obligatòria fou aprovada gràcies a la Llei dEducació de Foster en 1870 i la tradició dignorar lexistència del gal·lès a lescola va continuar. Langlès shi formulava com lúnica llengua dinstrucció. Els nens que parlaven gal·lès a lescola eren castigats a portar un trosset de fusta en un collaret amb la inscripció WELSH NOT WN, com a senyal descarni. Això fou sucient per a portar endavant un procés danglicització en zones on ja hi havia una minoria de nens angloparlants. En aquelles àrees, com la vall de Rhonda, Merthyr Tydl i algunes valls de Monmonthshire, la majoria de la població era gal·lesoparlant; tanmateix, sota la inuència dun sistema educatiu purament en anglès, la llengua de la minoria passà a ser la majoritària i en el curs de dues generacions comunitats senceres van canviar de llengua, del gal·lès a langlès.
Quan la Llei de lEnsenyament Mitjà es va establir en 1899, es va barrar totalment el pas al gal·lès, tant a la llengua com a la literatura, en el cicle superior. Lensenyament en anglès es va enfortir sense ser mai qüestionat, ns que es va formar el grup conegut popularment com Cymdeithas Yr Iaith Gymraeg (Societat de la Llengua Gal·lesa) en el National Eisteddfod celebrat a Aberdare en 1885. Durant sis anys aquesta organització va lluitar perquè el gal·lès sintroduïra com a assignatura a lescola. Cymdeithas es declarava a favor duna política de bilingüisme i insistia que lensenyament del gal·lès no produïa cap detriment a langlès.
Així, doncs, lèmfasi que Esyllt Thomas Lawrence va posar sempre en la gura materna, com a punt essencial de la seua formació com a nacionalista i defensora de la llengua gal·lesa, no és un fet que shaja de passar per alt, si bé és molt possible que es deguera en part a la sobtada mort del pare quan la lla comptava deu anys. Sembla que, a la mare, li hauria agradat dallò més estudiar altres llengües. Van ser els lls, però, els qui van convertir aquest somni en realitat, ja que dos germans de Lawrence arribaren a ser inspectors deducació en llengües modernes i ella en dominaria un bon grapat al llarg dels anys. De fet, Lawrence va imitar el comportament sense concessions de la mare i va tractar de fer del català la llengua familiar dins la pròpia llar quan va arribar al Princi pat. Duna altra banda, des dels primers anys mostrà un dels vessants principals dallò que després seria una preocupació durant la seua trajectòria com a intellectual: la reivindicació de la dona escriptora i la denúncia de lopressió de les dones en general dins una societat patriarcal. Més encara, el pas dels anys implicà per força una maduresa que va portar Lawrence a construir-se una identitat més adient amb les seues preocupacions intel·lectuals, especialment en lèpoca de trasllat i assentament a Catalunya. Lassagista anà bastint, a poc a poc, uns senyals que la lligaren amb lherència materna i lallunyaren de la paterna. De fet, la seua tesi doctoral, publicada a Mèxic en 1947 amb el títol de Notas sobre García Lorca, està dedicada a la mare. «I fy Mam» (Per a la meua mare), diu en gal·lès aquest primer treball dinvestigació. Aquest procés culminà, ns i tot, en un retoc dels cognoms. Si els exercicis acadèmics de Cambridge anaven encapçalats amb la signatura dEsyllt Thomas, als articles periodístics de Mèxic el cognom Thomas del pare queda ja reduït a una simple T., i lescriptora signa Esyllt T. Lawrence.