Director de la col·lecció
FERRAN CARBÓ
(coordinador de la Càtedra Joan Fuster)
Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació dinformació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de leditorial.
© Els autors, 2015
© De la fotografia de la coberta: Museu Joan Fuster, Sueca
© De la present edició:
Universitat de València, 2015
www.uv.es/publicacions publicacions@uv.es
Producció editorial: Maite Simon
Disseny de linterior: Inmaculada Mesa
Maquetació: Textual IM
Correcció: Enric Izquierdo
Coberta:
Disseny original: Celso Hernández de la Figuera
Índex
Introducció
FRANCESCO ARDOLINO
Les traduccions literàries de Joan Fuster
ENRIC BALAGUER
Diccionari per a ociosos i els grans debats del segle XX
ANNA ESTEVE
El dietarisme de Joan Fuster: una obra essencial
JOSEP-VICENT GARCIA RAFFI
Fuster i Destino: crítica literària i periodisme
NEL·LO PELLISSER
Lexpressió periodística de Joan Fuster durant la Transició
Introducció
Sens dubte, Joan Fuster va saber convertir en professió una profunda pulsió personal a comunicar-se per mitjà de lescriptura. El resultat daquesta intensa dedicació foren desenes de llibres, centenars de treballs de recerca i derudició, milers darticles periodístics apareguts en diversos periòdics al llarg duna trentena danys, un seguit danotacions diàries només en part conservades, milers de cartes i de fitxes de treballTot plegat, una immensa producció de tota una vida dedicada a lescriptura i a la reflexió. Dentre els diferents aspectes daquesta extensa i suggeridora producció, el present llibre planteja, al llarg de cinc capítols, laproximació a lanàlisi dalguns aspectes i àmbits de la seua prosa i creació literària.
En primer lloc, shi revisa la seua tasca com a traductor, en particular de textos narratius (amb Albert Camus, en primer terme), una activitat a la qual es va dedicar intensament durant uns anys ben concrets. En segon lloc, sestudia lassagis me literari, ben delimitat al costat dels seus estudis sobre història cultural i de les seues propostes civils, cosa que sil·lustra sobretot aplicat a lestudi duna obra emblemàtica com és Diccionari per a ociosos. També es tracta, en tercer lloc, lobra dietarística, mantinguda regularment durant anys i en bona part publicada, bé com a diaris, bé en reelaboracions i ampliacions com a assaigs particulars. El capítol següent, el quart, revisa la tasca de Fuster com a crític literari, des duna de les seues primeres aportacions, concretament lexercida en lobservatori que mantingué al setmanari barceloní Destino. Finalment, com a darrer capítol, saborda la seua escriptura periodística mitjançant els seus articles dun segment cronològic concret, especialment interessant: el període situat entorn de la mort de Franco (1975) i que sanomena la Transició política, lúnica etapa en què Fuster pogué expressar-se en la premsa amb una certa llibertat i amb el desig dintervenir en els canvis sociopolítics i culturals en marxa.
El conjunt daquests aspectes foren esbossats i motiu de debat en la X Jornada Joan Fuster de Sueca. Posteriorment han estat elaborats amb aprofundiment i exhaustivitat com a capítols daquest llibre.
CÀTEDRA JOAN FUSTER
Universitat de València
Les traduccions literàries de Joan Fuster
Francesco Ardolino
Universitat de Barcelona
Escriure és passar per una o altra censura.
Carta de Joan Fuster a Jordi Sarsanedas (Sueca, 2-6-1973)
1. PER LES OBRES ELS CONEIXEREU
Si limitem el corpus de les traduccions fusterianes a les publicacions en volum, ens quedarem, si fa no fa, amb tan sols onze títols.1 Descartaré les versions al castellà de Roís de Corella i de la monografia verdagueriana de Sebastià Juan Arbó; i també deixaré de cantó el Discurs dacusació al rei de Saint-Just. Així, doncs, resten dues pàgines de Pierre Emmanuel a lHomenatge a Carles Riba un volum sovint citat per part dels italianistes perquè conté les primeres versions de Tomàs Garcés del que serien les traduccions del llibre Cinc poetes italians; una novel·la de Falkberget que és una traducció indirecta del francès; Fontamara dIgnazio Silone i cinc textos de Camus. La reductio ad unum, tanmateix, no ens serviria de res en un estudi sobre les versions fusterianes, perquè o hauríem de replegar cap a una fórmula com ara «Camus llegit per Fuster», o bé acceptar, banalment, el coneixement més aprofundit del francès respecte a altres idiomes per part del torsimany i remetre a una anàlisi més aviat lingüística. De totes maneres, també és cert que sen pot fer una lectura cronològica i remarcar que, essencialment, les traduccions sajusten a lespai de poc més dun lustre, entre 1962 i 1967: «per bé que el 1951 ja havia provat de traduir la peça de Sartre La putain respectuese, temptativa frustrada per dificultat dargot i matís (segons va confessar a Manuel Sanchis Guarner en una cara del 21 dabril), i encara que havia editat una versió del poema Hiperion foll del francès Pierre Emmanuel [], la seva activitat com a traductor es va desenvolupar durant la dècada següent» (Vall i Solaz 2011: 231). En fi, després de les versions de Camus, la darrera de les quals és de 1967, caldrà arribar fins a 1989 per tenir-ne una nova (i última) traducció, la del Discurs de Saint-Just.
Laltra dificultat és que la meva perspectiva no és pas pionera i, darrere aquesta investigació, hi ha altres aproximacions, entre les quals ressalta un article de Vicent Salvador de fa menys duna desena danys. Linterès, en aquest cas, sampliava i el subtítol de lestudi, «Joan Fuster i les traduccions», assumia el doble valor que el títol de la meva intervenció podria mantenir si volguéssim jugar entre el genitiu subjectiu i lobjectiu. A més a més, aquest joc de miralls entre Fuster traductor i Fuster traduït ja va ser emprat per Manuel Pérez Saldanya (2008: 11) per introduir la contribució de Donatella Siviero a la «V Jornada Joan Fuster» de 2007. La seva presentació, després duna citació fusteriana sobre «el pecat més freqüent dels traductors» (això és, «la infidelitat a lidioma en què escriuen»), acaba amb aquestes paraules: «Fuster, que va realitzar traduccions importants al català dalguns dels seus autors més estimats, és ara lobjecte destudi duna catalanòfila captivada per la seua obra». No obstant això, jo em cenyiré a les versions dutes a terme per lautor; i, abans de mirar-les una mica més de prop, voldria recórrer ràpidament alguns pensaments que ell mateix va expressar respecte a la qüestió que aquí ens pertoca.