Hòstia puta, merda! digué en veu alta, més per forçar-se a reaccionar que una altra cosa.
Aleshores es girà per veure amb qui havia topat i els ulls enriolats de lAriadna lacabaren denfurismar.
No la va reconèixer malgrat haver-la vist en algun congrés i haver visitat més dun cop la seva pàgina web, i, sense dirigir-li ni una sola paraula, ni tan sols un gest, començà a recollir les coses i a ficar-les dins la bossa.
La causant de la seva ensopegada no soferí a ajudar-la, ni tan sols es dignà a proferir un lacònic «sorry». Però, molt decidida, agafà un llarg jonc que formava part de lornamentació i, empunyant-lo com si es tractés duna canya de pescar, aconseguí treure el paper de laigua. Lespolsà amb molta cura agafant-lo per dues cantonades i lestengué cap a ella:
Deu ser molt valuós per merèixer tantes imprecacions.
Ho digué en català i això féu aixecar de cop la Júlia com un soldat ras que es quadra davant dun general. Va mirar-la amb uns ulls com taronges. Aquella dona esvelta, de front ample, cutis molt fi sense cap mena de maquillatge i cabells grisos recollits en un elegant monyo, li resultava vagament familiar, però amb el cansament el cap li funcionava molt a poc a poc i amb prou feines les mans li respongueren per agafar el paper que li oferia.
Sóc lAriadna Mestres féu llavors la dona allargant-li la mà. Però, adonant-se de les dificultats de la Júlia, lenretirà de seguida: no voldria ser la causant que et caiguessin més coses a laigua! Fes el check-in tranquil·la, que ja parlarem a la reunió.
Sorry, what? Degué dir-ho amb un posat dinòpia total. No fou una reacció premeditada, li sortí així perquè duia el xip de langlès posat i no acabà dentendre el que li deia.
No ets la Júlia Pagès? vacil·là un instant, per tot seguit esclafir a riure. Molt bona aquesta, gairebé me lempasso, però he sentit clarament l«hòstia puta, merda» i no deu haver-hi tantes investigadores catalanes de la teva edat en aquest congrés. Et vaig enviar un missatge convocant-te a una reunió demà i vas acceptar, recordes?
Sí, i tant, moltes gràcies per invitar-me senrojolà fins a les puntes dels cabells, estaré encantada si puc participar en el projecte.
No es van dir gran cosa més i, vist amb perspectiva, no hauria passat dun incident sense transcendència si la interlocutora no hagués sigut lAriadna Mestres. Precisament la destinatària del missatge que té obert en pantalla i que no sap com continuar. Quin motiu pot semblar versemblant mig any després dhaver-ne heretat el despatx? Potser demanar-li opinió sobre en Garcia amb vistes a loposició? Però és un tema delicat que no sacostuma a abordar mai per escrit. Seria més adequat demanar-li un telèfon on pugui localitzar-la per a un assumpte confidencial. Esclar que si la professora Mestres sha volgut fer fonedissa, pot interpretar com una violació de la seva intimitat que li demani el telèfon. I lal·lusió a una qüestió confidencial, vés a saber com se la prendria. Li cal trobar un motiu més neutre. Una possibilitat és posar-la al corrent del projecte Robots a lAula. Redactat de manera convenient, pot veures com una deferència per haver-la convidat a participar en el projecte. Exacte. Justificarà que hagi trigat a fer-ho perquè estava esperant a poder mostrar-li resultats.
Escriu un missatge breu agraint-li de nou que pensés en ella per al projecte i oferint-se a mantenir-la al corrent dels avenços, tot apuntant els més destacats fins ara. Abans de prémer el botó «enviar», se li acut de buscar els correus que van intercanviar abans daquella reunió a Xangai. Són allà, sí, però no hi troba res despecial: un convit i una acceptació del tot estàndards. Ja posada, tafaneja altres missatges que lAriadna va rebre per aquelles dates i un li crida especialment latenció perquè el remitent li sona: P. Ritter. Diria que és el professor alemany amb qui van dir que la professora Mestres shavia dentrevistar quan va absentar-se de la reunió. Lobre i llegeix per sobre fins que una paraula amb majúscules la sobta: spider. El cor se li desboca i ha de fer un gran esforç per focalitzar latenció i tractar de descodificar les quatre ratlles que té al davant. Són críptiques. La comminava a pensar recanvis per a P escrit així, amb una sola lletra, ja que volien assignar-li un nou rol dins de... la paraula torna a impactar-li a la retina i el pensament li vola cap a laranya, que li sembla recordar haver vist escrita també amb aquestes majúscules estranyes en el text que va rebre ahir. Pot ser que una cosa i laltra estiguin relacionades? Que es tracti de la versió catalana daquest projecte, organització o el que sigui que respon al nom de spider? A més de tenir en comú la paraula i la grafia, els dos escrits estan envoltats de misteri. Si tenen a veure, llavors és probable que la destinatària del text dahir fos també lAriadna Mestres i no pas ella. Ara sí que és urgent que provi de posar-shi en contacte. Prem el botó «enviar» i encreua els dits. Tant de bo lAriadna contesti, almenys així descartarà que li hagi passat res i se sentirà més tranquil·la pel que fa a la icona de laranya.
En fer un cop dull al rellotge de lordinador, li ve una calorada: un altre dia que farà tard a sopar. Arreplega la jaqueta del penja-robes i surt corrents del despatx sense ni tan sols abaixar la persiana com fa sempre.
Entra a casa quan lEdward està acabant de recollir la cuina. Labraça a tall de disculpa tot prometent-li que és lúltim dia que arriba a aquestes hores, i sen va directa a veure els nens. LOlívia ja és al llit, però per sort encara no dorm i pot fer-li un petó. Mentre lacotxa, sassabenta que demà a lesplai tenen prevista una sortida a una exposició de pintura; no cal que li prepari res de menjar, perquè a lhora de dinar ja seran de tornada. Li ho diu pesant figues i encara no sha alçat de la vora del llit que la nena ja dorm. És ben bé que estava fent esforços per esperar-la desperta, pobreta.
A lhabitació del costat, en Roger està molt entretingut amb un joc dordinador. En veure-la i abans que ella obri la boca, comença a justificar-se:
Mare, és un joc educatiu... el mestre ens lha recomanat.
Sí? La mala consciència per haver arribat tard la fa asseures al costat del fill. A veure, ensenya-mel.
Ara? En Roger fa una de les seves cares impossibles: eufòric que la mare estigui per ell i alhora contrariat perquè està a mitja partida.
Acaba, acaba, així aniré veient de què va. No et fa res que miri, oi?
No, esclar que no; veuràs que ràpid que sóc.
La Júlia veu com van apareixent fotos danimals, paisatges, arbres, i el nano escriu paraules a tot drap. El so dun gong assenyala el canvi dimatge i cada cop el marcador sactualitza. Un cronòmetre indica el temps que resta: vint-i-un segons, vint, dinou... sembla que la posa més nerviosa a ella que al seu fill, que continua teclejant infinitament més de pressa que quan fa deures. Vuit, set, sis... El marcador mostra uns impressionants 19.300 punts i encara puja a 19.600 abans que la pantalla canviï de manera brusca i aparegui el rànquing de puntuacions.
Veus, mare, vaig tercer. I en Xavi només em guanya per cinc-cents punts. Puc fer una altra partida?
Quin profe us lha recomanat?
El de Natus. I diu que també ens ajuda a aprendre llengua i informàtica.
Però les fotos són sempre danimals i plantes... o nhi ha daltres matèries?