No, de fet no. El nostre projecte té molt de programari i poc de maquinari, està centrat sobretot en la modelització dels estudiants.
És estrany que no ens passés la seva participació a nosaltres. Qui està desenvolupant aquesta part?
El grup de Nottingham, sobretot. La Júlia pretenia treure-li informació i té la sensació que és a ella a qui estan estirant de la llengua, així que decideix contraatacar: Hi mantens contacte? Amb la doctora Mestres, vull dir.
No, és una llàstima, hauria hagut de fer-ho. La manera discreta com li pugen els colors a la cara reflecteix lhome tímid i seriós que és. Vaig escriure-li un missatge poc després que es jubilés i, com que no mel va contestar, ho vaig deixar córrer.
Semblava jove per estar en edat de jubilar-se.
No arribava als setanta, em penso, però és que li van oferir unes condicions econòmiques molt avantatjoses.
Sem fa estrany que, per diners, deixés uns projectes tan interessants diu com fent una reflexió per a ella mateixa.
Quan va marxar, va córrer la veu que estava malalta, però a mi no mho va dir mai.
I no se nha sabut res més?
No, que jo sàpiga admet, incòmode un altre cop. També hi ha qui diu que es va retirar a viure en un monestir i no volia que se sabés.
Aquesta la Júlia no se lesperava. És cert que la professora tenia un tarannà una mica místic, però tampoc li sembla un motiu prou important per abandonar una carrera científica tan gratificant.
En Tomàs Rull, que passava de pressa pel seu costat acompanyat de la gerent i el cap destudis, frena en sec i es gira:
Què, posant-vos dacord en el candidat?
No parlàvem daixò es defensa lAlbiol envermellint fins al capdamunt.
Doncs més val que naneu parlant, que el departament ha de dur-hi una posició unitària i ja sabeu quin és el meu parer. Sense esperar resposta i dirigint-se a la Júlia hi afegeix: Ja has solucionat el problema econòmic del teu projecte?
Hi hem trobat una sortida, almenys per a aquest any.
Val més que sigui definitiva, perquè el seguiment tel faran fins al final. I tu diu agafant lAlbiol per lespatlla, deus tenir classe al costat del deganat com cada dia, no? Anem, que ja fas tard.
Lhome es gira de manera educada per acomiadar-se abans de ser arrossegat per la voràgine que aixeca en Rull, el seu seguici i leixam destudiants que pul·lulen indecisos sobre si entrar a classe, anar a la biblioteca o, què caram, passar de tot i regalar-se una bona timba de cartes al bar de lEscola, que bé poden permetre-sho ara que els exàmens encara són lluny. Si més no, així és com sho imagina la Júlia mentre puja lescala que condueix al seu despatx.
Gairebé no ha tingut temps dasseures, que ja està obrint el directori amb el correu de lAriadna. Els missatges estan distribuïts en carpetes i subcarpetes per temes, projectes, anys i remitents. És clar que la dona era lordre personificat. Però no és això el que més la meravella, sinó que tots els missatges són significatius, no guardava palla. Que diferent della, que sovint ha de rebatejar la bústia dentrada perquè no dóna labast a esborrar la porqueria que lhi col·lapsa.
La subcarpeta «Albiol» no conté cap missatge datat més enllà del dia en què es va jubilar. Però què sesperava? Trobar el missatge que li ha dit que va enviar? Prou sap ella que no shi rep res, en aquest compte, que deu estar donat de baixa, però li estranya que lAlbiol no hagi dit que el correu li va rebotar. Potser no sen recorda o no li ha semblat que calgués precisar-ho o... ¿és possible que el compte hagi estat traslladat a un altre ordinador i algú hi continuï accedint? Podria provar a enviar un missatge i veure què passa. Si li rebota, la cosa serà clara i, si no, li quedarà el dubte de si algú el llegeix o senzillament va a parar a un compte de brossa daquests que queden penjats i en van acumulant fins que sobreïxen. De fet, pensa de sobte, fa prou temps que ladreça està inactiva perquè, si no rep lavís, sigui un senyal que hi ha algú llegint a laltra banda. Podria haver-se-li acudit abans. Avui té una jornada molt atapeïda, però demà sens falta li escriurà.
Al final, la reunió de la tarda sacaba abans del previst i la Júlia disposa duna estona per repassar el correu. Ho fa de pressa i només sentreté una mica contestant la Natàlia. Durant la seva llarga estada a Brown, els missatges de lúnica companya duniversitat amb qui manté contacte li van alegrar més dun dia, sobretot al començament, quan se sentia tan sola. Dençà que ha tornat, shan vist un parell de vegades, i a la primera ja li va comentar que feia mesos que parlaven de convocar un sopar de la promoció. Salegrava que shagués posposat tant, va dir-li, perquè així podrien assistir-hi plegades i se sentiria més acompanyada entre tants homes. Dubtava que hi anés cap altra noia. Qui segur que shi apuntaria era lOriol, va anunciar picant-li lullet. Si no fos per aquestes circumstàncies, la Júlia sexcusaria i avall, però ara li fa ràbia que hagin triat un dia que li va tan malament: just la nit entre les dues proves de loposició. Amb el to més amable que troba, demana a lamiga que posposin el sopar una mica més, que ja no els deu venir daquí i, en adonar-se que lOriol està entre els destinataris del missatge original, opta per respondre a tots pensant que potser això hi ajudarà.
Com que no troba res més urgent a la bústia, enceta de seguida un nou missatge. La data que hi apareix li crida latenció: 17-02-2017, no és capicua, però gairebé. Li donarà sort. Escriu lencapçalament: «Apreciada professora Mestres», i ho troba massa distant, potser han tingut prou relació perquè li digui pel nom. Ho esborra i, així que reescriu «Benvolguda Ariadna», sadona que sha passat per laltra banda; tampoc no és adequat que se li dirigeixi amb tanta familiaritat. A la fi, dóna per bo el llarguíssim «Benvolguda professora Ariadna Mestres», que no lacaba de convèncer, però tampoc no se li acut res millor.
El problema ara és escriure la línia següent. Què vol dir-li exactament? Que té a labast tota la seva correspondència i que nha llegida bona part? Esclar que no. Què doncs? Que lha sorprès que lAlbiol hagi heretat els seus projectes? Encara es posarà en evidència perquè, com li ha dit ell, és el més normal. De fet, el que de veritat li intriga és per què no li va passar també el projecte Robots a lAula. Hauria estat el més lògic. Quan la van convocar a aquella reunió inicial a Xangai, la Júlia donava per fet que la professora Mestres coordinaria el projecte. Però tan bon punt es van assignar els rols tècnics, la coordinació va quedar en mans den Briggs i ella es va fer fonedissa. La Júlia ni sen va poder acomiadar; li digueren que shavia excusat perquè tenia una entrevista important amb un professor alemany, ara no en recorda el nom.
La presència den Briggs, expert en modelització i predicció, com la Mestres, lhauria dhaver alertada que potser no treballaria sota la direcció della com pressuposava. Però estava massa contenta amb lexpectativa de participar en el projecte per adonar-sen.
Cada vegada que recorda aquella primera topada fortuïta al vestíbul de lhotel de Xangai, no se sap avenir que tingués tanta sort. Era de nit i arribava cansada del viatge, amb el portàtil a lesquena i arrossegant una maleta de rodes que, per estalviar-se de triar per avançat la roba que es posaria, sempre carregava massa. Amb la mà lliure furgava dins la bossa per treuren el comprovant de reserva i el passaport, ja que a la cinta transportadora de maletes i al taxi havia constatat el que tothom deia: que el xinesos ni mu danglès, segurament perquè no els fa cap falta. Caminava més pendent don posava la mà que no els peus i, encara no sap com, ensopegà amb la professora Mestres i la maleïda reserva va volar fins al bell mig de la font amb sortidor de coloraines que tenien a tocar. Lestrèpit de la maleta en caure plana atragué totes les mirades i la Júlia se sentí tan ridícula amb la bossa també a terra i el seu contingut escampat a la vista de tothom, que els ulls se li enaiguaren al mateix ritme que el paper de la reserva sanava xopant. Debilitada pel vol transoceànic, un petit entrebanc havia estat capaç de noquejar-la, i sentir-se tan miserable incrementava la seva vergonya. Fins que esclatà: