Acaba, acaba, així aniré veient de què va. No et fa res que miri, oi?
No, esclar que no; veuràs que ràpid que sóc.
La Júlia veu com van apareixent fotos danimals, paisatges, arbres, i el nano escriu paraules a tot drap. El so dun gong assenyala el canvi dimatge i cada cop el marcador sactualitza. Un cronòmetre indica el temps que resta: vint-i-un segons, vint, dinou... sembla que la posa més nerviosa a ella que al seu fill, que continua teclejant infinitament més de pressa que quan fa deures. Vuit, set, sis... El marcador mostra uns impressionants 19.300 punts i encara puja a 19.600 abans que la pantalla canviï de manera brusca i aparegui el rànquing de puntuacions.
Veus, mare, vaig tercer. I en Xavi només em guanya per cinc-cents punts. Puc fer una altra partida?
Quin profe us lha recomanat?
El de Natus. I diu que també ens ajuda a aprendre llengua i informàtica.
Però les fotos són sempre danimals i plantes... o nhi ha daltres matèries?
Ui... En Roger fa una ganyota dubtant si confessar-ho o no. Va, tho diré: a mi el que més magrada és un dencertar marques i models de cotxe. En aquest vaig primer, tot i que no sé què passa que de tant en tant sequivoca.
També us lha recomanat un profe?
No riu, però era al mateix web que laltre.
I què vols dir que sequivoca?
Doncs que de vegades sé segur quin model és i no me laccepta. I si, per provar, en teclejo un altre, algun cop ha colat.
I amb el joc de Naturals no passa?
És que és una mica diferent. En aquest no hi ha una única resposta correcta. Moltes paraules descriuen el mateix paisatge.
Ja he vist que nescrivies unes quantes abans que la màquina les donés per bones i canviés dimatge. Com ho decideix?
I jo què sé!, mare, ets tu qui treballa amb ordinadors.
Però no en aquest tipus de jocs.
El profe va dir que es basava en coincidències. No ho vaig entendre del tot, però es veu que cal que dos o més jugadors teclegin el mateix. Puc fer una altra partida? Va, mare, sisplau...
Una i prou. La Júlia salça, li fa un petó de bona nit i ja a la porta es gira enriolada. Sobretot, vinem a dir si avances en Xavi.
Mentre pica quatre coses a la cuina a tall de sopar, i sense esmentar els escrits de laranya, sondeja lEdward sobre spider. La interrogació li surt tan ambigua, que ell no sap si es refereix a Spiderman, al Capità Aranya o si li està dient subtilment que ha trobat teranyines a casa, així que opta per lopció que li ve més de gust:
No the explicat mai que de petit era el meu ídol? Quan en Superman arrasava entre la canalla de la meva generació, jo midentificava amb aquest noi tímid i estudiós, una mena dantiheroi romàntic, de qui els companys fan burla i les coses li van tan malament que fins li acaben matant la nòvia. Fixat quin superheroi! Sorpresa per la profusió de detalls amb què el seu home relata aquest record dinfantesa, cosa gens habitual en ell, la Júlia no gosa interromprel. El millor és quan, després que matin el seu oncle, decideix utilitzar els superpoders per enfrontar-se a les forces del mal i fer justícia. Saps, oi?, quina era la seva màxima.
Doncs em sembla que no...
«Un gran poder comporta una gran responsabilitat.» Fa una pausa per comprovar limpacte de la frase. No ten riguis. És una obvietat, ho admeto, però ja estaria bé que molts polítics... malgrat que no anava dirigida a ells, per descomptat, sinó als nens.
Sí, a mi ja magradaria que a les aules sels transmetessin valors com aquest. Està pensant en el programari del projecte Robots a lAula i per un moment sha oblidat del que preguntava, però de seguida hi torna: tot i que ara no em referia al còmic. Et sona algun projecte relacionat amb internet o alguna organització amb el nom de spider?
Dona, hi ha aquella dita que diu que darrere duna teranyina sempre hi ha una aranya. Lhome ha començat a preparar-se un gintònic i, en no obtenir resposta, satura i alça el cap. No em miris amb aquesta cara. La teoria conspiradora que internet estava dirigida per una mena de màfia va ser una llegenda urbana molt estesa als Estats Units durant una època. Deu fer quatre o cinc anys, no ten recordes?
Doncs no, la veritat. I què se nha fet?
Com totes les modes, va passar, suposo.
Però tu creus que pot haver-hi algú movent els fils?
Hi ha les multinacionals que ofereixen serveis de correu i emmagatzematge, gestió didentitats úniques i protecció contra suplantacions, prescripcions personalitzades i tota mena dutilitats regalades, a canvi denregistrar dades sobre els usuaris, si et refereixes a això.
No ben bé.
La referència a les suplantacions ha neguitejat la Júlia, que escura un iogurt pensativa. En acabat, salça i comença a preparar-se una infusió de marialluïsa per acompanyar la copa del seu home.
Noia, estàs molt misteriosa avui.
És que... Dubta encara i el mira de fit a fit. Si us plau no ho comentis a ningú, però he rebut uns escrits molt estranys. Vine que tels ensenyaré.
Es traslladen a lestudi, cadascun amb la seva beguda, i, una vegada instal·lats davant la pantalla, la Júlia es connecta a la xarxa de la universitat i accedeix al seu ordinador. La sorprèn que la icona de laranya no aparegui directament a lescriptori remot i encara més quan, en llistar tots els fitxers, tampoc no la veu.
Per què no proves daccedir a aquests missatges a través de laplicació de correu normal? pregunta ingènuament lEdward.
No van arribar a la meva bústia. Suposo que és una daquestes aplicacions que sinstal·len de manera automàtica en entrar en un web.
Una mena de virus... com en diuen?, un troià?
Potser és això, sí. No vol donar més explicacions i tira pel dret. Deu necessitar la IP de la meva màquina. Deixem-ho estar.
La Júlia ha intentat treure-hi importància, però sha quedat ben capficada. Que laranya sigui accessible només des de lordinador de la feina corrobora que els escrits van dirigits a lAriadna i, de fet, és lògic. Va utilitzar les seves contrasenyes per entrar en el web que presumptament va instal·lar la icona. Quan ho feu ni de bon tros simaginà les conseqüències que allò podia comportar i, menys encara, que fossin irreversibles. Ara, si pogués, faria marxa enrere. No li fa cap gràcia sentir-se a mercè dentitats anònimes que ni tan sols sap si són persones o mers programes dordinador.
Segona recreació: 1987
Thavia anunciat que lescena següent que recrearia seria la del professor Ritter obrint-me les portes a un nou món als meus ja granadets quaranta-tants anys. Doncs bé, a última hora he decidit un canvi de programa. Hi ha un fet previ que has de conèixer perquè, tot i tenir una importància menor, no deixa de ser una baula en aquesta cadena de circumstàncies que mhan dut fins aquí i mempenyen a buscar-te. Encara em queda prou temps per no haver de renunciar als detalls... almenys això espero.
No voldria que el meu jo digital, una vegada te lhagi traspassat, quedés reduït a una personalitat esquemàtica i arribés a confondres amb una de tantes identitats virtuals que avui campen per la xarxa, moltes de les quals per a més inri han estat creades mitjançant un procés devolució artificial. Com aquestes criatures sintètiques per a les quals ordinadors coreans han cuinat personalitats diferenciades barrejant tres unces dextraversió, dues de tendresa, una mica de neurosi, una llesca de consciència, un pensament frívol i un pessic dagressivitat, per exemple, escollits a voluntat o a latzar entre una trentena dingredients ben aïllats i tipificats pels psicòlegs. Mhorroritzaria convertir-me en una identitat de cartó pedra més.