Carme Torras - Estimades màquines

Estimades màquines

Carme Torras

ESTIMADES MÀQUINES

Ed. Males Herbes

2021

Primera edició: novembre 2020

Segona edició: maig 2021

© Carme Torras

© de la il·lustració de la portada, Toni Benages

© daquesta edició, Editorial Males Herbes S.C.P

Guilleries, 26, 1 - 2

08012 Barcelona

www.editorialmalesherbes.com

Producció de lePub: booqlab

Disseny i maquetació: Eduard Vila / www.eduvila.com

Correcció: Agnès Prats

Sota les sancions establertes per les lleis, queden rigorosament prohibides, sense lautorització per escrit dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial daquesta obra per qualsevol mitjà o procediment mecànic o electrònic, actual o futur incloent-hi les fotocòpies i la difusió a través dinternet i la distribució dexemplars daquesta edició mitjançant lloguer o préstec públics.

Índex

Màquines davui

Anada i tornada en funicular

El joc de jocs

Memòria dequip

Lorigen real de la llei zero

Màquines dahir

Una arrítmia silenciada

Zacaries i el rellotge de lànima

Màquines de demà

Al bosc de plata

Latracció del parc

Lindigent

La vita e-terna

ANADA I TORNADA EN FUNICULAR

Dedicat als veïns de Vallvidrera.

Senyor Damià Fornells, senyor Damià Fornells, el seu net Marc lespera a recepció la veu metàl·lica retruny a la sala de jocs i hi congela per uns instants lactivitat; un munt de caps paren lorella a luníson i giren després també en sincronia cap a lhome que, assegut a la butaca més distant de laparell de televisió, alterna la lectura del diari amb la contemplació de lesplèndida vista panoràmica sobre Barcelona que ofereix el finestral.

Ho ha sentit bé? No, no és possible, en Marc és a Alemanya des que sa mare es va casar per segona vegada i només per Nadal rep notícies seves. Això és que el cap ja comença a jugar-li males passades: dençà que va llegir que substituirien el vell funicular de Vallvidrera per un de nou, ha pensat tant en ell, que ara fins sent veus que pronuncien el seu nom... però per què el miren tots, doncs?

Saixeca per treures les mirades del damunt, però no va cap a recepció, sinó que es refugia al lavabo. I tant com li agradaria tornar a veure en Marc! I poder-li explicar que el funicular, el seu funicular, ja és història. Tantes tardes emocionants com hi havien passat. Si tanca els ulls, encara pot veure la cara dalegria del nen quan, en sortir al pati de lescola, el veia a ell esperant-lo fora. «Mha vingut a buscar lavi Damià! Mha vingut a buscar lavi Damià!», anunciava exultant a tot company que se li posés a tret. Només per aquesta rebuda ja pagava la pena empassar-se totes les desavinences familiars, i això era només laperitiu del que...

Senyor Damià Fornells, senyor Damià Fornells, el demanen a recepció ara sí que ho ha sentit clarament, deu ser que la nora ve a fer-li una estona de companyia; no era tot una al·lucinació, doncs. Es passa la mà pels cabells davant del mirall, sestira el coll de la camisa i surt tan dret com pot cap a la recepció.

En entrar, se li il·lumina la cara i li venen ganes de cridar «Mha vingut a buscar el meu net Marc! Mha vingut a buscar el meu net Marc!», però no té prou confiança amb la recepcionista i no hi ha ningú més al voltant. Avança amb una feixuguesa exagerada pel dubte entre abraçar-lo o donar-li la mà, lluitant alhora amb dues llàgrimes que amenacen de negar-li la visió, quan en Marc, amb la seva espontaneïtat de sempre, se li llança al damunt i la forta abraçada empeny, ara sí, les llàgrimes fora del mur de contenció.

Lha vingut a recollir per fer un viatge plegats en el nou funicular, li explica, es va assabentar per casualitat que lhavien de substituir i llavors mateix va planejar danar a veure el nou amb ell... i aquí es trobava.

He dagafar alguna cosa? pregunta lavi Damià tot palpant-se maquinalment les butxaques.

Només la jaqueta respon, radiant, en Marc, aquesta vegada els estris els duc jo.

Lavi refusa loferiment danar a la plaça en cotxe: avui es veu amb cor darribar-hi caminant, a més així podran parlar mentre passegen i, per què no, lluirà net davant dels veïns. Comencen parlant dels estudis del noi, de la dificultat dexaminar-se en una altra llengua encara que sigui amb temes tècnics... saben, però, que tard o dhora acabaran evocant les seves tardes al funi, un plaer segur que ambdós es reserven per a més endavant; i està clar que serà en Marc qui, sense poder-se resistir a diferir-lo més, a la fi lencetarà:

Avi, recorda la nostra última estimació del desnivell que salva el funi?

És clar, fill, que la recordo: 158 metres potser no recordarà el que ha menjat per dinar o el nom del company dhabitació, però aquesta dada la té ben gravada; les informacions de lempresa deien que eren 163, però a nosaltres ens en sortien 158.

Guarda encara el nivell i la cinta mètrica que fèiem servir? la imatge de lavi ajupit a landana, ensenyant-li a col·locar el nivell i incitant-lo a pensar quines mesures calia prendre, el fa somriure.

Sí... i, et quedaràs parat, també guardo la llibreta on fèiem les anotacions, després te lensenyaré, hi ha triangles pertot arreu: com es deia aquell teorema de les proporcions?

El teorema de Tales. Lescola hi posava els noms i lavi els exemples inesborrables. Doncs jo em recordo sobretot dibuixant corbes, les corbes de caiguda daquella mena de ventosa que utilitzàvem per mesurar la velocitat del funi.

Tenen tema per a estona, però han arribat a lestació i en Marc satura un moment a contemplar-ne la façana.

Està igual, oi?

Home, lhan netejada. No acaba dentendre la cara decebuda del noi. Què esperaves?