En termes generals, els nostres historiadors de la llengua i de la literatura catalanes shan limitat a presentar la prosa cancelleresca com un «factor de coherència idiomàtica» (Sanchis Guarner 1980) i com un model literari a imitar (Rubió 1954; Riquer 1964), a subratllar-ne la uniformitat al llarg de quasi tres-cents anys (Coromines 1954 [1943]; 1971) i a comentar la influència del primer humanisme en el canvi destil que shi observa a partir de 1381 aproximadament (Riquer, 1964, 1978; Nadal / Prats, 1982), però a penes shan dedicat a fer-ne una anàlisi lingüística. Des dun angle més estrictament lingüístic, només Germà Colón (1989) ha cridat latenció, amb el suport de nombrosos exemples, sobre linterés lexicogràfic que tindria ledició acarada de la versió catalana i la versió aragonesa dun mateix document cancelleresc, i Antoni Ferrando i Miquel Nicolás (2005: 110-111; 2011: 108-109) han descrit alguns dels trets lingüístics bàsics de la norma cancelleresca i han destacat alguns aspectes del seu procés dirradiació territorial.
A pesar daquest interés pel Kings Catalan per dir-ho en paraules de Riquer, lligat sens dubte a la prosa de Metge, a penes sha prestat atenció a levolució daquest català àulic després de lextinció del casal de Barcelona. Potser hi han pesat molt els judicis dAnfòs Par a propòsit de la llengua del Curial e Güelfa, ja que considera que, si bé «aquesta obra afita lo grau de major perfeccionament de nostra ortografia» (Par 1928: 7) i reflecteix encara «la relativa puresa del segon quart del s. XIV, que no pas laccentuada decadència literària de 1460 en avall» (Par 1928: 86), «hom hi discerneix les primeres influències lexicals bastardes, qui havien despandirse incontinent en malura determinant de la decadència literària» (Par 1928: 7), ja que, en la seua visió, «lo daltabaix iniciat en nostre romanç abans de 1425, començà per la literatura, per les ciutats cultes, y per la parla oficial y del braç enlayrat» (Par 1928: 75). Així les coses, és obvi que la llengua cancelleresca de lèpoca dels Trastàmara ja no podia suscitar ladmiració dantany. En conseqüència, no posseïm daquesta època uns diplomataris cancellerescos tan ambiciosos com els de letapa anterior.
Ben mirat, els Trastàmara aragonesos han estat poc estudiats pels nostres historiadors fins a Jaume Vicens Vives i Ernest Belenguer Cebrià i, doncs, la documentació cancelleresca que van generar no ha merescut latenció adequada per part dels nostres historiadors de la llengua, en bona part com a conseqüència dels prejudicis suara esmentats. Les importants monografies de Jaume Vicens Vives sobre Ferran II i la ciutat de Barcelona (1936) i sobre Fernando el Católico, Príncipe de Aragón, rey de Sicilia (1458-1478) (1952), amb uns notables apèndixs documentals, van obrir el camí a lestudi dels regnats dAlfons el Magnànim i, sobretot, de Joan II i de Ferran II. Això ens ha permés de comptar amb ledició de nombrosos textos cancellerescos daquest darrer tram de lèpoca medieval. A més del repertori de Jaume Vicens, en destacaré tres més: el dAntonio de la Torre, Documentos sobre las relaciones internacionales de los Reyes Católicos, en sis volums (1949-1966), el de Núria Coll Julià, Doña Juana Enríquez, lugarteniente real de Cataluña (1461-1468) (1953), i lapèndix documental de la tesi dErnest Belenguer Cebrià, Fernando el Católico y la ciudad de Valencia (Aproximación a su estudio) (1973), suara publicat (Belenguer 2011). Només en els darrers anys hem pogut veure ledició de lEpistolari de Ferran I dAntequera amb els infants dAragó i la reina Elionor (1413-1416) (2004), a cura de Carlos López, consagrada al primer Trastàmara. Una bona part de les transcripcions de la documentació cancelleresca daquest darrer període es ressent del prolongat divorci entre història i filologia, cosa que la fa difícilment aprofitable des dun punt de vista estrictament filològic. I la que coneixem no cobreix bé totes les etapes del període, sobretot els darrers anys del regnat de Ferran II (1504-1516). Daltra banda, els escassos estudis sobre la prosa cancelleresca daquest període shan centrat en aspectes estilístics i en la interferència lingüística. En sobreïxen, però, dos, que no ens nestem de citar: el de Joan Ruiz i Calonja sobre els preàmbuls de les lletres reials (1956) i el dAntoni M. Badia i Margarit sobre els calcs sintàctics en la prosa cancelleresca del secretari reial Joan de Coloma (1967).
Des del punt de vista de lanàlisi de les ideologies lingüístiques, linterés per la llengua cancelleresca sha posat de manifest en els vuit col·loquis internacionals Problemes i Mètodes de la Història de la llengua que des del 1995 shan celebrat majoritàriament a la Universitat de Girona, amb participació dinvestigadors nacionals i estrangers (sobretot italians, com ara Mirko Tavoni, Alberto Varvaro i Francesco Bruni). En aquests col·loquis sha incidit en aspectes estretament relacionats amb el concepte i la formació de la norma lingüística i amb lequació llengua escrita i llengua nacional. Fruit daquestes reflexions són treballs com el llibre Llengua escrita i llengua nacional (1992), de Josep M. Nadal, que examina la formació de la norma cancelleresca com una construcció ideològica destinada a la cohesió duna determinada comunitat; el volum col·lectiu La invenció de les llengües nacionals (1999), a cura de Francesc Feliu i Cristina Juher, i particularment el capítol «Normativa i història de la llengua», del mateix Josep M. Nadal, que se centra en lestudi del procés de construcció dun espai lingüístic com a conseqüència de la imposició duna norma; La llengua sobre el paper (2005), també de Josep M. Nadal, amb reflexions sobre el «paper simbòlic de les normes», i larticle «Entre el mite i la realitat la llengua de la cancelleria reconsiderada» (2008), de Francesc Feliu, Joan Ferrer i Narcís Iglésias, on es relativitza el paper de la Cancelleria en la formació de la llengua literària catalana i sens dóna un inventari de recursos sintàctics i estilístics de la prosa cancelleresca, elaborat bàsicament a partir del ja esmentat treball de Pompeu Fabra (1926). Dins daquesta mateixa dinàmica sha dincloure la publicació de La configuració social de la norma lingüística a lEuropa llatina (2006), a cura dAntoni Ferrando i de Miquel Nicolás, que aporta unes anàlisis molt valuoses no sols per a lestudi del procés de formació de la norma lingüística en la majoria de les llengües romàniques occidentals, sinó també, i de manera especial, del català.
Tots els estudis suara esmentats a penes han concretat com es manifestà i com evolucionà des del punt de vista lingüístic la norma cancelleresca catalana. I, entre els que se nhan ocupat, com Segarra (1985), no veiem enlloc cap anàlisi de la llengua cancelleresca ni de labast de la seua suposada base barcelonina ni del grau de supradialectalitat o dartificiositat que traslluïa aquest model lingüístic. Daltra banda, les antologies lingüístiques han marginat quasi totalment la prosa cancelleresca. Així, Medieval Catalan Linguistic Texts (1965), de Peter Russell-Gebbett, confegida amb rigor textual, amb una calculada representativitat cronològica i tipològica i amb un molt complet sistema danotacions i índexs, no hi presta la més mínima atenció, i Documents dhistòria de la llengua catalana. Dels orígens a Fabra (1986), de Joan Martí i Castell i de Josep Moran, de caràcter didàctic i sense anotacions, només en reprodueix dos, però tots dos són de Bernat Metge, on el criteri subjacent és la identificació entre prosa cancelleresca i model de llengua literària.