Encara vigent el credo noucentista, lúnic estudiós que llavors es va interessar a fons per la llengua de la prosa cancelleresca va ser Anfòs Par, autor duna remarcable Sintaxis catalana segons los escrits en prosa de Bernat Metge (1398) (1923), centrada en Lo somni, i dunes Notes lingüístiques y destil sobre el Curial e Güelfa (1928), minuciosament examinades per Maria Salomé Ribes (2011). Admirat pel primer estudi esmentat i per la necessitat de fonamentar en la millor llengua medieval les seues propostes de reforma sintàctica del català, Pompeu Fabra (1926) també analitzà uns aspectes molt concrets de la prosa cancelleresca en un conegut treball sobre la coordinació i la subordinació en els documents de la cancelleria catalana durant el segle XIV. Els historiadors de la literatura i de la cultura catalana, enduts pel mateix entusiasme, van començar a estudiar els trets estilístics daquella prosa llatinitzant en què havia excel·lit Bernat Metge, ben dhora qualificat com a «príncep de la prosa catalana» (Olivar 1936; Rubió i Balaguer 1947, 1955; Riquer 1978). Tots ells van coincidir a destacar-hi la influència de la sintaxi llatina, el gust pel sentit rítmic de la frase, la vocació supradialectal, el caràcter fonamentalment escrit del registre, la base lingüística barcelonina, el prestigi institucional, lacceptació social i la ràpida irradiació geogràfica, fins al punt darribar a una mitificació no sempre ben justificada, com bé han posat de manifest Francesc Feliu et alii (2008). Tant va ser així que Anfòs Par va encarregar a Aramon i Serra de reunir una «tria de les lletres reials diplomàtiques conservades a lArxiu de la Corona dAragó» (Iglésias 2005: 353). En general, es tracta destudis limitats cronològicament a les darreres dècades del segle XIV i primeres del XV, lèpoca daurada de les lletres medievals en limaginari noucentista.
Els historiadors de la llengua i de la cultura catalanes a penes shan plantejat lestudi de la koiné cancelleresca anterior al Cerimoniós i lexamen del seu impacte sobre el llenguatge administratiu de les diferents ciutats i viles de la Corona dAragó. Quant al primer aspecte, només comptem amb observacions escadusseres. Així, Joan Coromines (1971 [1943]: 278-281) assenyala que, en la versió catalana de les Vides de Sants rosselloneses, de la segona meitat del segle XIII, «la influència de la llengua comuna ja es deixa sentir a la major part del text». Aquesta «marea invasora de la koinè catalana» hauria negat els trets lingüístics més locals dels textos coetanis fins i tot de caràcter no literari, com ara el Capbreu de la Vall de Ribes, o les versions més antigues de les Lleudes i Treves de Cotlliure i de Perpinyà, o els diferents Documents sur la Langue Catalane des Anciens Comtés de Roussillon et de Cerdagne aplegats per Bernat J. Alart (1881). Ledició de textos judicials valencians del segle XIII, ja iniciada per Joan Ponsoda (1996) i per Maria Àngels Diéguez (2002), ha rebut un considerable impuls els darrers anys al si de la col·lecció «Fonts històriques valencianes», dirigida per Antoni Furió i Enric Guinot, que ha publicat nombrosos documents dels llibres de cort del Justícia dAlcoi, Cocentaina, Sueca, València i daltres ciutats i viles valencianes. Certament, ens ofereixen mostres ben interessants de la variació i de les interferències lingüístiques del moment com ara la presència dels subjuntius vullos i partisquen en un document datat a València el 1299 (Ferrando 2010b), però també reflecteixen la pressió uniformitzadora de la prosa cancelleresca. Aquesta pressió es fa ben evident en els llibres de cort del Justícia de Montuïri de 1357-1360, estudiats per Joan Miralles (1984). I saccentuarà després del regnat del Cerimoniós, com podem observar en els processos judicials examinats per Joan Anton Rabella (1998) i Maria Dolors Farreny (1986). En tot cas, lanàlisi de la llengua daquest tipus de documentació permetrà en el futur abordar amb més coneixement de causa lestudi de la formació i del procés de difusió de la llengua administrativa catalana.
Tanmateix, no ens podem estar dassenyalar que lestudi que reflecteix millor limpacte de la llengua cancelleresca en les diverses administracions regnícoles i municipals de la Corona dAragó és el ric i impecable Epistolari de la València medieval, dAgustín Rubio Vela (1985-1998), integrat per més de tres centenars de lletres missives dels jurats de la Ciutat de València, que abraça tant les expedides entre el 1311 i el 1412 (volum I) com les del període de 1412 a 1479 (volum II). La documentació reunida per Rubio no sols posa de manifest la qualitat lingüística i estilística de la prosa municipal valenciana, que ve a ser la del regne, sinó també una lleugera diferència en matisos lingüístics, sobretot gràfics, entre la del primer volum, que a penes se separa del model cancelleresc, i la de segon volum, que fa aflorar algunes poques concessions a les tendències de la parla regnícola (Ferrando 1985; Colón 2003). Lantologia de Rubio Vela, que podria ser adduïda com el projecte més pròxim a un repertori sistemàtic de documents cancellerescos, és sens dubte un model a imitar, tant per les aportacions de lestudi introductori al coneixement de la història i el funcionament duna veritable cancelleria regnícola, que era en la pràctica lescrivania municipal de València, com per la pulcritud de les transcripcions, per lencert de les tries temàtiques i pel rigor històric de les anotacions. Lantologia no sols permet valorar el grau dincidència de la norma lingüística de la Cancelleria reial, sinó també la bona formació cultural dels escrivans i notaris de lescrivania del cap i casal del regne de València (Rubio Vela 1995), un dels àmbits institucionals més receptius de les pautes cancelleresques. Lobra conjumina així linterés lingüístic i linterés cultural.
En termes generals, els nostres historiadors de la llengua i de la literatura catalanes shan limitat a presentar la prosa cancelleresca com un «factor de coherència idiomàtica» (Sanchis Guarner 1980) i com un model literari a imitar (Rubió 1954; Riquer 1964), a subratllar-ne la uniformitat al llarg de quasi tres-cents anys (Coromines 1954 [1943]; 1971) i a comentar la influència del primer humanisme en el canvi destil que shi observa a partir de 1381 aproximadament (Riquer, 1964, 1978; Nadal / Prats, 1982), però a penes shan dedicat a fer-ne una anàlisi lingüística. Des dun angle més estrictament lingüístic, només Germà Colón (1989) ha cridat latenció, amb el suport de nombrosos exemples, sobre linterés lexicogràfic que tindria ledició acarada de la versió catalana i la versió aragonesa dun mateix document cancelleresc, i Antoni Ferrando i Miquel Nicolás (2005: 110-111; 2011: 108-109) han descrit alguns dels trets lingüístics bàsics de la norma cancelleresca i han destacat alguns aspectes del seu procés dirradiació territorial.
A pesar daquest interés pel Kings Catalan per dir-ho en paraules de Riquer, lligat sens dubte a la prosa de Metge, a penes sha prestat atenció a levolució daquest català àulic després de lextinció del casal de Barcelona. Potser hi han pesat molt els judicis dAnfòs Par a propòsit de la llengua del Curial e Güelfa, ja que considera que, si bé «aquesta obra afita lo grau de major perfeccionament de nostra ortografia» (Par 1928: 7) i reflecteix encara «la relativa puresa del segon quart del s. XIV, que no pas laccentuada decadència literària de 1460 en avall» (Par 1928: 86), «hom hi discerneix les primeres influències lexicals bastardes, qui havien despandirse incontinent en malura determinant de la decadència literària» (Par 1928: 7), ja que, en la seua visió, «lo daltabaix iniciat en nostre romanç abans de 1425, començà per la literatura, per les ciutats cultes, y per la parla oficial y del braç enlayrat» (Par 1928: 75). Així les coses, és obvi que la llengua cancelleresca de lèpoca dels Trastàmara ja no podia suscitar ladmiració dantany. En conseqüència, no posseïm daquesta època uns diplomataris cancellerescos tan ambiciosos com els de letapa anterior.