Atesa la magnitud de la tasca prevista, es va preveure realitzar el projecte en dues etapes: en la primera seditarien documents datats entre 1291 i 1420, i en la segona, documents datats entre 1421 i 1516. La data de 1291 marca linici duna etapa en què començà a sovintejar lús del vulgar en la documentació cancelleresca, sempre encara en minoria respecte al llatí. La data de 1420 ve a coincidir amb la posada en funcionament de lArxiu reial de València, creat el 1419 per concessió dAlfons el Magnànim, que correspon alhora a linici dun període en què els aragonesos i, sobretot, els valencians van començar a tenir un cert protagonisme al si de la Cancelleria reial, fins llavors controlada majoritàriament per catalans. A hores dara el projecte és ja una realitat, totalment acomplit pel que fa a la primera etapa i en vies de realització pel que fa a la segona.
Loptimització del projecte comportava cercar la màxima connivència possible de lACA mitjançant un conveni de col·laboració, en un moment en què a penes shavien començat a digitalitzar els seus fons. El director de la institució, Carlos López, va acollir molt favorablement la iniciativa, que se signà lany 2000. Gràcies a aquest conveni, la tasca de selecció dels documents a editar va ser encarregada pel director de lACA Jaume Riera i Sans, facultatiu de lesmentat Arxiu. Una primera tasca de transcripció dels documents seleccionats va recaure en Mateu Rodrigo Lizondo i en un grup dinvestigadors: Lluís Cifuentes Comamala, Ramon Pujades Bataller, Josep Torró Abad i Antonio José Mira Jódar, però ben dhora va ser el professor Rodrigo qui es va responsabilitzar tot sol de dur a bon terme el projecte: no solament ha completat, en uns quants casos, les transcripcions fetes pels col·laboradors i ha ampliat el contingent documental inicialment transcrit, sinó que ha compulsat amb els originals els 1.003 documents corresponents a la primera etapa del projecte i els ha anotats sempre que calia. A tots ells, però de manera especial a Mateu Rodrigo, curador de ledició, i a Jaume Riera, responsable de la selecció documental, vull aprofitar locasió per a expressar-los el meu agraïment més profund.
Si larxiver Jaume Riera ha castigat el seus ulls llegint centenars de documents cancellerescos per a seleccionar aquells que, preferiblement no publicats, podien il·lustrar diferents parcel·les inèdites o poc conegudes de la vida cultural, social, política i econòmica daquesta etapa, el medievalista Mateu Rodrigo no ha estalviat esforços per a oferir-nos-en unes transcripcions difícilment superables i unes anotacions duna gran utilitat per a historiadors i filòlegs. Car el projecte no sha concebut només des duna perspectiva filològica, sinó també des duna òptica àmpliament historicocultural. Si volíem disposar duns textos dinterés històric, però que fossen alhora explotables per als estudis filològics, ens calia assegurar la màxima cura en les transcripcions i en les interpretacions de qualsevol problema textual. Una tal comesa empresa «llarga i difícil», en paraules de Riquer no shauria pogut dur a bon terme sense la ciència i la dedicació del professor Rodrigo.
Mateu Rodrigo i Lizondo (Albalat dels Sorells 1950) és doctor en Història per la Universitat de València, professor titular dHistòria Medieval (1989) de la Facultat de Geografia i Història de la mateixa Universitat, investigador col·laborador de lInstitut Interuniversitari de Filologia Valenciana i vocal del Consell Tècnic dHeràldica i Vexil·lologia Local de la Generalitat Valenciana. Ha estudiat la guerra de la Unió del regne de València, objecte de la seua tesi doctoral, La Unión de Valencia (1347-1348). Una revuelta ciudadana contra el autoritarismo real, que compta amb un sòlid suport documental. Però els centres dinterés de les seues recerques, sempre molt ben valorades tant per les aportacions documentals com pel rigor i la ponderació de les seues anàlisis, abracen diversos camps de la història cultural, literària i política de la València medieval, com són els seus estudis sobre el llinatge dAusiàs March o la figura dArnau de Vilanova, sobre antroponímia, historiografia o heràldica. Ha estudiat i editat obres com el sermó al·legòric sobre la passió de Crist, Les corts generals de Jerusalem (1985), lAntroponímia valenciana del segleXIV. Nòmines de la ciutat de València (1997, en col·laboració amb Agustín Rubio Vela), la Crònica i dietari del capellà dAlfons el Magnànim, atribuïda a Melcior Miralles (2011), i el Catàleg dels pergamins de lArxiu de la Catedral de València, 2a sèrie (2012). A més a més, ha analitzat lobra de dos notables eclesiàstics valencians i reputats medievalistes: Roc Chabàs i Josep Sanchis Sivera.
LINTERÉS PER LA LLENGUA CANCELLERESCA
Lestudi de la prosa cancelleresca catalana és un tema que suscità molt dinterés entre els noucentistes catalans, preocupats com estaven per cercar un model lingüístic que servís de pauta per a la recuperació del català com a llengua de cultura moderna, amb una norma fixa i supradialectal. El discurs ideològic que generà aquesta idealització de «la prosa catalana de la Cancelleria» per dir-ho en paraules de Marçal Olivar (1936), sobretot el de lèpoca del secretari reial Bernat Metge, ha estat estudiat minuciosament per Josep Izquierdo (1990).
Sha datribuir a aquest impuls, ja aparegut en la Renaixença, la publicació, en les primeres dècades del segle XX, de dues obres dAntoni Rubió i Lluch, fonamentals per a lestudi de la prosa cancelleresca: els Documents per lhistoria de la cultura catalana mig-eval (1908-1921) i el Diplomatari de lOrient català (1301-1409) (1921). Paral·lelament es van publicar itineraris i biografies dels nostres reis baixmedievals: Pere el Catòlic (Joaquim Miret i Sans), Jaume I (J. Miret i Sans), Pere el Gran (Ferran Soldevila, Daniel Girona i Llagostera, Jesús E. Martínez Ferrando), Alfons el Franc (Francesc Carreras Candi, J. Miret i Sans), Jaume II (J. E. Martínez Ferrando, Juan Manuel del Estal), Alfons el Benigne (Francesco C. Casula), Pere el Cerimoniós (Francisco Sevillano Colom), Joan I i Martí lHumà (D. Girona i Llagostera), Ferran I (F. Sevillano, Carlos López), Alfons el Magnànim (Andrés Giménez Soler, F. Sevillano), Juan II (Jaume Vicens Vives) i Ferran II (J. Vicens Vives, Ernest Belenguer Cebrià), sovint amb un notable suport de documents cancellerescos. També en porten algunes de les monografies que giren al voltant de diferents facetes de la vida política de cada regnat, com ara Jaime II de Aragón. Su vida familiar (1948), de Jesús E. Martínez Ferrando, o Alfonso V de Aragón en Italia y la crisis religiosa del sigloXV (1903-1928), de Josep Ametller i Viñas. Per al nostre propòsit són així mateix interessants lantologia Parlaments a les corts catalanes, de Ricard Albert i Joan Gassiot (1928) i lEpistolari de Pere III (1955), de Ramon Gubern. Una de les darreres manifestacions del ja tradicional interés dels medievalistes catalans pel segle XIV és el repertori Documents de cancelleria i de mestre racional sobre la cultura catalana medieval (2011), de Josep Trenchs Òdena, que concretament abraça el període que va del 1276, inici del regnat de Pere el Gran, al 1396, data de la mort de Joan I, tot i que de la immensa majoria només ens dóna la regesta. Paral·lelament, hem pogut saludar laparició del volum primer del Diplomatari de Pere el Gran. Cartes i Pergamins (1258-1285) (2012), a cura de Stefano Maria Cingolani, i la publicació de la Collecció documental del regnat de Ferran II i la ciutat de València (1479-1516) (2011), dErnest Belenguer, que contenen un bon nombre de documents cancellerescos. Tanmateix, els objectius daquestes obres són bàsicament històrics o culturals i no shan ocupat en cap cas del vessant lingüístic dels documents transcrits. Més encara, la preocupació merament historiogràfica dels seus autors sha traduït a vegades en no pocs dèficits en els criteris i en el treball mateix de transcripció, com ja va posar de relleu Ramon Aramon i Serra (1955).