Lelaboratio lingüística dels curials catalans recorda molt la dels trobadors occitans, però amb dues diferències notables: els català era un parlar molt més unitari que loccità i els catalans comptaven amb un centre polític important, Barcelona. És cert que el parlar de Barcelona influí notablement en la gènesi de la norma cancelleresca, com sobserva en les preferències lèxiques (així, guineu i no rabosa) o en el decantament per les formes incoatives en -esc (patesca i no patisca), que tanmateix són duna extensió que ultrapassa els límits de la modalitat oriental, però la scripta cancelleresca adoptà solucions que no hi coincidien o que eren absolutament artificioses. Així, davant la diversitat formal i diatòpica, la norma cancelleresca optà per la grafia etimologitzant ab per a una preposició que solia pronunciar-se [am], [an] i fins i tot [en]; adoptà la grafia híbrida dimarts per a un mot que en català oriental es pronunciava amb ensordiment de la [t] i en català occidental amb ensordiment de la [r]; davant lafebliment de la -a final en la modalitat oriental, preferí el sufix -esa a -ea (bellesa i no bellea); resolgué la variació preposicional ad / an davant demostratius en favor de a; es decantà per larticle literari, i no pel salat (la porta i no sa porta), molt viu al segle XIII en la major part del català oriental. Com veiem, algunes daquestes convencions coincidien amb les preferències del parlar de Barcelona, però altres, no.
Així doncs, des del punt de vista gràfic, morfològic i sintàctic, els curials cancellerescos van elaborar una koiné lingüística que no coincidia amb cap varietat parlada. Un model que tenia en compte el sermo urbanus acurat de Barcelona, però també les aportacions dels escrivans darreu del domini lingüístic. Aquells curials reeixiren a integrar-les en un model uniforme i únic, de manera que, segons comentà Martí de Riquer, «molt sovint ens és difícil de localitzar un text o sia, afirmar que és escrit per un català, o per un mallorquí, o per un valencià, o per un rossellonès si no ens ajudem de dades extralingüístiques». Tot plegat convertí la Cancelleria reial en el vehicle per antonomàsia de la cohesió idiomàtica de la Corona dAragó, ja que, per la seua funció dòrgan administratiu dels sobirans, imposà unes pautes lingüístiques unificadores, en les quals es reconeixien tots els usuaris de la llengua escrita. O, per dir-ho en paraules de Riquer (1964: 336), aquesta llengua esdevingué «el que avui diríem una llengua acadèmica, car és la llengua en què són escrits els documents que signa el rei, the Kings Catalan, i a això es deu el seu prestigi i la seva incondicional acceptació en tot el domini lingüístic. El dia que el català de la Cancelleria serà estudiat seriosament i amb atenció tasca llarga i difícil [...] sens dubte arribarem a conclusions curioses i sorprenents. Puc avançar, amb tota mena de salvetats, que de vegades mha semblat que, en certs moments, els escrivans deixen demprar una forma determinada per usar-ne una altra com si obeïssin una consigna o com a resultat dun canvi dimpressions que els ha moguts a introduir una variació lingüística».
Efectivament, el procés de redacció i còpia de les cartes reials garantia la unitat de la norma cancelleresca. Dacord amb Sevillano Colom (1968: 478-480) i amb Trenchs / Aragó (1983: 57), aquest procés passava per les etapes següents:
a) els consellers del rei o dun membre de la família reial, després dhaver-lo informat sobre un determinat afer i de conéixer la seua decisió, criden a un secretari o a un escrivà de manament, preferentment el més relacionat amb la matèria de què es tracta o amb el destinatari, i li donen oralment les instruccions pertinents per a la redacció de la carta reial;
b) el secretari o escrivà de manament triat passa lesborrany de la redacció al canceller, o al vicecanceller o a la persona que ha rebut lencàrrec reial docupar-se de lafer, perquè nexaminen el contingut i el fons jurídic, i anota, si és el cas, les observacions que se li fan en presència de testimonis. Una vegada introduïdes les esmenes oportunes, el secretari (que generalment signarà amb la fórmula «dominus Rex mandavit mihi») o lescrivà de manament (que generalment signarà amb la fórmula «mandato regio» o «mandato domini Regis») tornarà a passar la carta al canceller, al vicecanceller o a la persona que ha rebut lencàrrec reial;
c) el protonotari (que solia ser auxiliat pel lloctinent de protonotari), després de corregir la carta en el vessant formal, lingüístic i estilístic (calia que estigués redactat en «bella retòrica e bon llatí»), i després de sotmetre-la a la sanció del rei o del membre de la família reial que lhavia manada fer (que a vegades podia afegir una anotació autògrafa), comprova la correspondència entre la còpia que sha de registrar i loriginal de la carta que senvia al destinatari, les porta a signar, ordena a un escrivà del registre que la còpia, degudamet segellada, siga registrada a lArxiu reial, i fa cridar un portador perquè trameta loriginal al destinatari. La sanció del rei no es limitava a la mera signatura dels documents. Ben sovint, els feia llegir i corregir davant el seu consell (Péquignot 2002: 468-469), procés que podia arribar a generar una nova versió final.
No cal dir que els protonotaris i els escrivans de manament havien de ser persones instruïdes en la ciència gramatical, en el maneig de les artes dictandi i en el domini del llatí, del català i de laragonés. Gràcies al control lingüístic i institucional daquestes cartes, tenim la garantia que sajustaven fidelment no solament als formulismes i als tecnicismes propis de la prosa curial, sinó a les pautes lingüístiques de la Cancelleria, és a dir, ens donen en cada moment la «norma» cancelleresca.
LA LLENGUA CANCELLERESCA I LA PROSA LITERÀRIA
La dedicació quasi monogràfica de Martí de Riquer a la literatura catalana medieval el dugué a plantejar-se en diverses ocasions la importància de lestudi de la prosa cancelleresca per a explicar les característiques de la llengua dels nostres escriptors. Nés una bona prova latenció que li dedica en el capítol «Prosa parlamentària i cancelleresca» del volum II de la seua monumental Història de la literatura catalana (1964). En efecte, Riquer, després de constatar limpacte cancelleresc en la prosa lul·liana, atribueix la relativa uniformitat lingüística de la literatura catalana medieval a la influència de la Cancelleria reial, especialment dençà de la profunda reestructuració a què la va sotmetre el rei Pere el Cerimoniós. Ja hem vist que per a Riquer (1964: 336) la «llengua de la Cancelleria, sens dubte bastida sobre la modalitat dialectal del barceloní, era la dels funcionaris àulics, la dels cortesans, i per tant acceptada sense cap mena doposició, ans de bon grat, per tots els escriptors com una mena de forma supradialectal dexpressar-se en prosa».