Per a Riquer, doncs, la llengua cancelleresca es caracteritzaria per la base lingüística barcelonina, lacceptació social generalitzada i el caràcter supradialectal. Certament, quan parla duna base lingüística barcelonina hem dentendre un sermo urbanus culte, i no la parla col·loquial de la ciutat, que reflectia els hàbits fonètics i morfològics propis del dialecte oriental. Lacceptació social generalitzada és inherent al prestigi de la llengua del rei i de la seua cort. Encara que majoritàriament procedents de làrea oriental abans del segle XV, els curials barcelonins van heretar la tradició dun model lingüístic supradialectal que se sobreposava als seus hàbits particulars. No podia ser daltra manera si els seus destinaris eren, ja des del segle XIII, els diversos reialmes de llengua catalana.
Des duna perspectiva sincrònica, el llenguatge cancelleresc era, o aspirava a ser, uniforme, però des del punt de vista diacrònic variava, i no tan escassament, amb el transcurs dels anys. Ja ho hem vist a propòsit de les dues còpies conservades més antigues del Llibre dels feits. La llengua evolucionava i els responsables de la Cancelleria reial, encara que sempre amb criteris conservadors, no deixaven de reflectir en els seus documents aquests canvis. Uns canvis que no solament afectaven els escrits de la Cancelleria, sinó que eren imitats arreu de làmbit lingüístic català tant en els usos administratius com en els literaris. No deixem, però, Riquer (1964: 348), que en aquell mateix capítol sobre la prosa cancellesca remarcava: «La història de la Cancelleria als segles XIV i XV és, repetim-ho, un element imprescindible per a lestudi de levolució de la prosa catalana post-lul·liana, important aspecte on, provisionalment, es podrien assenyalar algunes fites o etapes». Una daquestes sinicia vers lany 1381, en què «hom adverteix als documents de la Cancelleria un estil nou [...], que retrobarem a les obres en prosa de Bernat Metge», caracteritzat per lús prou sistemàtic del cursusplanus, els cultismes, les amplificacions i els períodes llargs i que podria denominar-se humanístic. «Són uns quants milers de lletres, redactades en un català precís, elegant i puríssim, que contribuïren, un dia darerra laltre, a imposar per tots els dominis de la llengua una prosa exemplar i bellíssima».
En un altre estudi, Riquer (1978: 14-15) insisteix en les repercussions que va tenir entre els usuaris de la llengua culta el model cancelleresc tant pel que fa a les grafies com a la cadència de la frase. En concret, per a provar la incidència del model gràfic cancelleresc en la transmissió de textos literaris, Riquer adduí dos exemples. En el primer, compara les grafies dunes cartes autògrafes de Francesc Eiximenis, que deixen entreveure els trets del seu dialecte gironí, amb les grafies de les còpies més acurades de les seues obres, que sajusten a les convencions gràfiques de la Cancelleria. En el segon exemple, Riquer compara les irregularitats gràfiques que sobserven en les poesies del cançoner autògraf de Joan Berenguer de Masdovelles amb lobservança de les convencions cancelleresques en les còpies que en feren, dalgunes delles, altres escrivans.
Seguint les pautes encara vigents a lèpoca, Riquer sinteressa sobretot per la prosa cancelleresca del temps de Bernat Metge i considera que la guerra civil del Principat (1462-1472) hauria provocat «el derrumbamiento de la influencia estilística de la Cancillería». Aquest judici pressuposa que la prosa de la Cancelleria reial hauria continuat tenint sota el Magnànim la mateixa influència sobre la prosa literària que en temps de Bernat Metge. Certament, sota el Magnànim van brillar il·lustres secretaris, però aquesta tònica ja no va continuar sota Joan II ni sota Ferran II. La documentació cancelleresca daquests regnats no exercí el mestratge literari que abans havia tingut la prosa de la institució. Ben mirat, sota Joan II i Ferran II es produeix un cert divorci entre lestil de la prosa cancelleresca i el de la prosa literària artitzada, lanomenada «valenciana prosa» usada sobretot pels escriptors valencians Joan Roís de Corella, Miquel Peres i Bernardí Vallmanya i imitada per alguns escriptors principatins com Francesc Alegre, que es produeix al marge de la Cancelleria.
Gràcies a Joan Ruiz i Calonja (1956) i a Jordi Rubió i Balaguer (1957), coneixem alguns aspectes de la llengua cancelleresca de lèpoca dels primers Trastàmara. Tots dos autors es fixen sobretot en la sintaxi i en el lèxic de la prosa cancelleresca, que es beneficia de la creixent influència de la prosa humanística en llatí, especialment en el context de la cort napolitana del Magnànim. Però aquella prosa també es mostra receptiva davant el procés dhispanització lèxica de la llengua i levolució de certs aspectes gràfics i morfològics. Coromines (1971: 140-141) ja va cridar latenció, per exemple, sobre la presència creixent, ja a partir dels anys vint del segle XV, de la preposició composta per a, més característica dels parlars occidentals i valencians. Jo mateix (2010a: 209) he assenyalat que la tendència al canvi sistemàtic en la representació gràfica de les desinències verbals en -ats, -ets i -its per les formes vocalitzades en -au, -ei i -iu es consolida a la Cancelleria en la dècada dels quaranta, potser per imitació de la praxi de lescrivania municipal de la ciutat de València, que tendeix a prioritzar les formes vocalitzades ja abans dels anys 40.
Si la prosa cancelleresca de Joan de Coloma, estudiada per Badia Margarit, és representativa de la llengua cancelleresca posterior a la guerra civil del Principat, simposa la conclusió que ha perdut la volada estètica dels temps anteriors i que trasllueix limpacte castellanitzador que van comportar, arran de la unió dinàstica del regne de Castella i la Corona dAragó, els contactes de part de la noblesa i del funcionariat àulic autòctons amb els nobles i curials castellans. Aquesta prosa cancelleresca tindrà més semblances amb alguns dels productes literaris generats a la darreria del segle XV, com és la versió del Paris e Viana publicada a Barcelona i Girona el darrer lustre del segle XV, que no amb la prosa artitzada conreada per Corella i els seus imitadors.
EL PRESENT CORPUS DE DOCUMENTS DE CANCELLERIA REIAL: CRITERIS I INTERÉS LINGÖÍSTIC I CULTURAL
Ja hem insistit que lelaboració dun corpus representatiu de documents de Cancelleria reial dels tres segles baixmedievals era una condició prèvia per a adquirir un coneixement precís de la formació, els criteris i levolució del Kings Catalan, és a dir, del català «oficial». Per a Riquer el treball hauria dimplicar la publicació dels més diversos tipus de documentació de Cancelleria reial, des de les cartes sobre afers institucionals a les lletres sobre afers familiars, passant per les instruccions a ambaixadors, els informes secrets, els tractats de pau o fins i tot els contractes, ja que són les diverses manifestacions daquesta prosa les que degueren inspirar la llengua literària de Bernat Metge i, en general, la dels escriptors àulics. Ara bé, si el que pretenem és conéixer el procés de formació i de consolidació de la norma cancelleresca catalana, sembla més adequat cenyir-se a les cartes reials i als documents de caràcter diplomàtic redactats en llengua catalana que conté la sèrie de registres de Cancelleria, ja que es tracta de textos del màxim rang i formalitat institucional, sempre sotmesos a un rigorós procés de control estilístic i lingüístic abans de ser sancionats pel rei. En no poques ocasions, el rei confirmava autògrafament el caràcter «oficial» i imperatiu daquesta mena de documents cancellerescos amb subscripcions com aquella tan coneguda dAlfons el Magnànim, de 1446, adreçada a Guillem de Vic, Mestre Racional de València: «Avetla como si fuese de mi mano e desto no vos aya más de escrivir» (Mandingorra 2008).