La pèrdua dinfluència de la Cancelleria reial amb Ferran II, en gran part provocada per labsència del rei, va repercutir en la qualitat lingüística i estilística de la documentació cancelleresca. No sabem si es referia a aquests canvis larxiver reial Pere Miquel Carbonell, en constatar en les seues Cròniques dEspanya (1495-1513), a propòsit del seguiment de les Ordinacions de Pere el Cerimoniós, que, durant el regnat daquest monarca «e, aprés son òbit, succeint los altres reis, com és Joan, Martí e Ferrando, fins al rei Alfonso, fill del dit rei En Ferrando, tot quant eixia de la real cort que hagués esguard a ésser de bon e sanct estil se tenia, se servava e regia a la ungla», mentre que, «aprés, en vida del dit rei Alfonso [el Magnànim] e de son frare lo rei Joan e del rei don Ferrando, son fill, hui benaventuradament regnant, se són mortificades e nafrades, que daquelles no sen serva ne se nusa sinó molt poc». En tot cas, las nostàlgia daqueix «bon e sanct estil» sembla reflectir la crisi duna forma dentendre la Cancelleria. No devia ser alié a lactitud de Carbonell el sentiment que Barcelona, dençà de lentronització del Magnànim, havia de compartir desavantatjosament la capitalitat política i cultural amb València: aquesta ciutat no solament fou dotada darxiu reial, sinó que veié convertir el títol descrivà de la Sala de la Ciutat en un càrrec de considerable rellevància social i institucional fins al punt que, a partir dAlfons el Magnànim, els nostres sobirans reeixiren a imposar al municipi els seus propis candidats, sovint triats entre els secretaris reials, com van ser, per exemple, Jaume Beneyto (1439-1471) i Joan de Coloma (1471-1477). Certament, el pes de la feina requeia en els lloctinents descrivà, generalment ben preparats, però la prosa daquests ja no recuperà «lelegància i brillantor assolida en un passat no massa llunyà» (Rubio Vela 1998: 85).
En tot cas, la unió personal de la Corona dAragó i Castella (1479) restà protagonisme al paper de la Cancelleria reial en termes de prestigi institucional i social. Així com a Castella fou possible la feliç conjunció de linterés polític de la reina Isabel i linterés intel·lectual dAntonio de Nebrija, a la Corona dAragó esdevingué impossible una tal simbiosi. A diferència de la Gramática de la lengua castellana, de Nebrija, les Regles desquivar vocables, basades en criteris cultistes i en la scripta cancelleresca, no van poder ser sinó les notes privades dun humanista, Jeroni Pau, al servei del cardenal vicecanceller Roderic de Borja, que només han pogut ser preservades gràcies al grafòman compulsiu que va ser Pere Miquel Carbonell (Ferrando 2011).
La introducció de la impremta dues dècades abans que el Consell dels Regnes de la Corona dAragó (1494) substituís la Cancelleria reial dels nostres monarques privatius va ser providencial per a la consolidació de la norma cancelleresca, malgrat la incidència cada vegada més manifesta de les peculiaritats locals en la prosa administrativa de cada un dels regnes catalanòfons. Inspirat en les recerques per a litalià publicades per Paolo Trovato a Con ogni diligenza corretto. La stampa e le revisioni editoriali dei testi letterari italiani (1470-1570) (1990), vaig elaborar a El paper de la primera impremta (1473-1523) en la fixació del català modern (Ferrando 2000) un dels primers treballs que shan ocupat a ca nostra del paper dels correctors de les primeres dècades de la impremta en el procés de regularització, modernització i llatinització del català.
LES BASES LINGÜÍSTIQUES DE LA NORMA CANCELLERESCA
Així com una gran part de la historiografia comtal catalana anterior al segle XIII selaborà al monestir de Ripoll, també sha considerat que la norma cancelleresca catalana shauria basat en la tradició escripturària daquest monestir, situat en làrea dialectalment oriental de la llengua catalana. En aquesta modalitat la E tancada tònica del llatí vulgar shavia centralitzat en una /´/, mentre que la A i la E àtones tendien a confondres, sobretot en posició pretònica, en la vocal neutra /´/ (situació conservada encara pel mallorquí), que donava lloc a una gran vacil·lació gràfica. Tanmateix, els documents de Cancelleria reial tendien a observar uns criteris gràfics etimologitzants, que coincidien amb la praxi gràfica de la modalitat occidental del català. A la vista daquesta constatació, Sanchis Guarner (1980: 136), seguint una observació dAntoni Griera, va considerar «la importància del català occidental, amb els seus potents nuclis culturals de la Seu dUrgell i de Lleida, en lafaiçonament de la llengua literària, car en diversos aspectes reeixí a imposar-se damunt el dialecte oriental, i sobretot, absolutament, en lortografia». No cal dir que ací Sanchis Guarner ve a identificar llengua literària i llengua cancelleresca. En canvi, Martí de Riquer (1964: 336) opina que la «llengua de la Cancelleria» va estar «sens dubte bastida sobre la modalitat dialectal del barceloní». En el primer cas, Sanchis Guarner cercava una explicació raonable per a superar la contradicció entre les tendències del parlar de Barcelona i uns criteris ortogràfics suposadament occidentals. En el segon cas, Riquer projectava als temps medievals els criteris de la codificació de Pompeu Fabra, basats sobretot en un barceloní parlat però depurat de vulgarismes (Lamuela / Murgades 1984).
A la vista daquestes explicacions contradictòries, simposa la necessitat dexaminar amb atenció quins foren realment els criteris lingüístics de la norma cancellesca. I, examinats, es constata que la norma cancellesca catalana no es bastí exclusivament sobre cap dialecte, sinó que fou una construcció culta, molt influïda pel llatí, escrita i supradialectal, elaborada pels curials de la Cancelleria reial, que procedien de les més diverses contrades de làrea lingüística catalana. Al segle XIII, moment de creació de la scripta catalana cancelleresca, el barceloní, a més de la centralització de la e tònica i de la neutralització de les a i e àtones, tendia, entres altres trets, a la monoftongació dels grups GUA i QUA en [go] (gordar per guardar) i [ko] (coresma per quaresma), a lassimilació de la /e/ pretònica a la /o/ tònica (fonoll per fenoll), a la confusió entre c [s] i ç [ts] (cel [sel] per çel [tsel]), a la transposició de líquides (trempar per temprar), a lemmudiment de la iod abans de la consonant palatal fricativa sorda de mots com caixa o peix, a la gènesi duna r adventícia (murtra per murta) i a la introducció duna i antihiàtica (veiem per veem). Són trets rebutjats per la norma cancelleresca, que lactual normativa fabrista ha reconegut només en part.
Lelaboratio lingüística dels curials catalans recorda molt la dels trobadors occitans, però amb dues diferències notables: els català era un parlar molt més unitari que loccità i els catalans comptaven amb un centre polític important, Barcelona. És cert que el parlar de Barcelona influí notablement en la gènesi de la norma cancelleresca, com sobserva en les preferències lèxiques (així, guineu i no rabosa) o en el decantament per les formes incoatives en -esc (patesca i no patisca), que tanmateix són duna extensió que ultrapassa els límits de la modalitat oriental, però la scripta cancelleresca adoptà solucions que no hi coincidien o que eren absolutament artificioses. Així, davant la diversitat formal i diatòpica, la norma cancelleresca optà per la grafia etimologitzant ab per a una preposició que solia pronunciar-se [am], [an] i fins i tot [en]; adoptà la grafia híbrida dimarts per a un mot que en català oriental es pronunciava amb ensordiment de la [t] i en català occidental amb ensordiment de la [r]; davant lafebliment de la -a final en la modalitat oriental, preferí el sufix -esa a -ea (bellesa i no bellea); resolgué la variació preposicional ad / an davant demostratius en favor de a; es decantà per larticle literari, i no pel salat (la porta i no sa porta), molt viu al segle XIII en la major part del català oriental. Com veiem, algunes daquestes convencions coincidien amb les preferències del parlar de Barcelona, però altres, no.