Ja des de la darreria del segle XIII disposem dun bon nombre de textos no cancellerescos de diversa mena, però de forta influència cancelleresca, com són els manuscrits coetanis en prosa de Ramon Llull i dArnau de Vilanova i les Acta Aragonensia publicades pel Heinrich Finke (1908-1922), que ens permeten deduir limpacte dels criteris lingüístics emanats de la Cancelleria reial. I també hem vist que la primera formulació dun ideal lingüístic supradialectal apareix en la Crònica de Ramon Muntaner (1325).
No cal dir que la centralització de la documentació cancelleresca en lArxiu reial de Barcelona abans dispersa en monestirs com el de Sixena, Santes Creus, Sant Joan de Jerusalem de Barcelona, etc. i la influència de les cancelleries de Sicília i de Roma van contribuir a la seua uniformització formal (Péquignot 2002), però no sabem fins a quin punt la reorganització per Jaume II de lArxiu reial de Barcelona (1318) comportà també la introducció dunes pautes lingüístiques més reglamentades.
Lactuació lingüística de Pere el Cerimoniós va ser determinant per a la fixació, regularització i modernització de la llengua cancelleresca. Una operació dirigida pel mateix rei com a part duna ambiciosa política de construcció de la «memòria règia» (Gimeno 2006; Martínez / Rodríguez 2011). Per a comprovar-ho només cal recordar les diferències gràfiques, morfosintàctiques i lèxiques que sobserven entre la còpia del Llibre dels feits de 1343, encara no sotmesa a les pautes lingüístiques imposades pel Cerimoniós, i la còpia que Juan de Barbastro realitzà el 1380 presumiblement a partir duna versió ja lingüísticament modificada cap a 1365-1366 (Ferrando 2010c: 25-58).
És evident que les escrivanies daltres centres de poder també van contribuir a la fixació i consolidació del model cancelleresc, no debades bastit sobre uns mateixos models llatins. És per això que els seus resultats difícilment podrien ser diferents al si dun mateix àmbit lingüístic i cultural (Ferrando 1980; Rubio Vela 1995; Feliu et alii 2008). No cal dir que de la vehiculació daquest model també sencarregaren els funcionaris de les cúries senyorials i eclesiàstiques, amb una formació semblant a la dels secretaris reials i municipals. En aquest sentit, la ciutat de València exercí un paper lingüístic rector, gràcies a funcionaris com Bartomeu de Vilalba (ca. 1327-1404), escrivà de la Sala de la Ciutat (1371-1399) i alhora escrivà reial. La influència de lescrivania municipal de València i, en particular, descrivans com Bartomeu de Vilalba transcendí el marc regnícola fins al punt que la seua correspondència amb Bartomeu Sirvent, secretari reial (1381-1389) i protonotari (1389-1392) un precedent del carteig en llatí a la manera dels humanistes, segons Rubió i Lluch, era tinguda en els cercles de la Cancelleria reial com un model literari a imitar (Ferrando 1980; Rubio Vela 1985). I tot això malgrat lescassa presència de valencians llavors a la Cancelleria. El més destacat aleshores va ser Pere Guitard, anteriorment secretari del cardenal Jaume dAragó. De fet, segons Rubio Vela (1985: 51), els canvis formals que experimenta la prosa cancelleresca aproximadament a partir de 1380 ja sobserven en lescrivania de la Sala de la Ciutat de València amb la incorporació de Vilalba, el 1371.
El nou estil llatinitzant, dinfluència italiana, que simposa cap a 1380 influirà al seu torn en la llengua literària de lèpoca. Bartomeu Sirvent i Bernat Metge són dos dels funcionaris reials més prestigiosos que encarnen el nou estil dinspiració humanista. Els documents de Cancelleria reial dels regnats de Joan I (1387-1395) i de Martí lHumà (1395-1410), els més coneguts i estudiats, esdevenen sovint belles mostres de prosa literària (Riquer 1964).
Ara bé, si són escassos els nostres coneixements sobre levolució de la norma cancelleresca fins a la darreria del regnat de Pere el Cerimoniós, no són més nombrosos els que posseïm sobre la llengua cancelleresca del segle XV. En paraules de Jordi Rubió (1947), encara continua sent un «món a descobrir» el dels buròcrates «lletraferits» de la Cancelleria reial del segle XV, que tanta repercussió van tenir en levolució dels gustos literaris. En tot cas, podem constatar que el canvi de dinastia (1412) fou aprofitat pels valencians per a exigir una presència digna, «com a tals valencians», al si de la Cancelleria. El mateix 1412, els jurats de València ja es queixaven al nou rei Ferran I perquè «en tota la nominació doficials creats no hi coneixem pus daquesta Ciutat e Regne sinó mossén Pujada, qui lo senyor rei ha fet alguatzir; tot làls e demés abunda e redunda en catalans, qui tots temps han vetlat e obtengut ocupar-se e absorbir la Casa dels senyors reis». Sis anys més tard, reivindicaven una reorganització de la Cancelleria reial que comptés amb «tres vicecancellers, tres majordoms, tres camarlencs, tres alguatzirs, e així dels altres, en los quals sia compatible haver pluralitat», de manera que «nhi hagués u de Aragó, u de aquest Regne e altre de Catalunya» (Rubio Vela 2012).
Com a conseqüència del nou equilibri de forces, els valencians assoleixen plenament els seus objectius sota Alfons el Magnànim (1416-1458), època en què el regne de València passa a gaudir una posició hegemònica al si de la Corona dAragó (Rubio Vela 2012). És llavors quan els curials valencians (Joan Olzina, Jaume Pelegrí, Ferrer Ram, Francesc Martorell, Andreu Gassull, etc.) van incorporar algunes innovacions importants en la llengua cancelleresca, que van influir en el conjunt de la llengua culta. Així, trobem en els seus documents una decidida opció pels plurals masculins en -os (los franceses>los francesos), per la representació gràfica, a partir de la dècada dels 40, de la vocalització de les desinències -ats, -ets i -its (anau, bateu, partiu), per lús de la desinència -e de la primera persona del singular dels verbs de la primera conjugació (esper > espere), pel recurs a la preposició per a davant infinitius, sobretot a partir de 1420, i per lafició pels superlatius en -íssim, sobretot a partir de la dècada dels 60. No cal dir que, al costat dels secretaris valencians, excel·liren els procedents daltres indrets de la Corona, com el català Arnau Fonolleda, laragonés ciutadà de València Francesc dArinyo, el mallorquí Ferran Valentí i laragonés Joan de Coloma, fins al punt que, examinant el valor literari dels preàmbuls de diversos documents cancellerescos, Joan Ruiz i Calonja (1956: 234) arribà a considerar: «Ya Rubió y Lluch había aventurado la hipótesis de que la anónima novela caballeresca catalana Curial e Güelfa podía haber salido de la pluma de algún funcionario real que hubiese vivido en Italia. Cualquiera como Fonolleda u Olzina pudo ser».
La pèrdua dinfluència de la Cancelleria reial amb Ferran II, en gran part provocada per labsència del rei, va repercutir en la qualitat lingüística i estilística de la documentació cancelleresca. No sabem si es referia a aquests canvis larxiver reial Pere Miquel Carbonell, en constatar en les seues Cròniques dEspanya (1495-1513), a propòsit del seguiment de les Ordinacions de Pere el Cerimoniós, que, durant el regnat daquest monarca «e, aprés son òbit, succeint los altres reis, com és Joan, Martí e Ferrando, fins al rei Alfonso, fill del dit rei En Ferrando, tot quant eixia de la real cort que hagués esguard a ésser de bon e sanct estil se tenia, se servava e regia a la ungla», mentre que, «aprés, en vida del dit rei Alfonso [el Magnànim] e de son frare lo rei Joan e del rei don Ferrando, son fill, hui benaventuradament regnant, se són mortificades e nafrades, que daquelles no sen serva ne se nusa sinó molt poc». En tot cas, las nostàlgia daqueix «bon e sanct estil» sembla reflectir la crisi duna forma dentendre la Cancelleria. No devia ser alié a lactitud de Carbonell el sentiment que Barcelona, dençà de lentronització del Magnànim, havia de compartir desavantatjosament la capitalitat política i cultural amb València: aquesta ciutat no solament fou dotada darxiu reial, sinó que veié convertir el títol descrivà de la Sala de la Ciutat en un càrrec de considerable rellevància social i institucional fins al punt que, a partir dAlfons el Magnànim, els nostres sobirans reeixiren a imposar al municipi els seus propis candidats, sovint triats entre els secretaris reials, com van ser, per exemple, Jaume Beneyto (1439-1471) i Joan de Coloma (1471-1477). Certament, el pes de la feina requeia en els lloctinents descrivà, generalment ben preparats, però la prosa daquests ja no recuperà «lelegància i brillantor assolida en un passat no massa llunyà» (Rubio Vela 1998: 85).