Cal fer notar que la llengua aragonesa emprada en la documentació cancelleresca al segle XV, sobretot a partir de mitjan segle, es castellanitzà notablement (Pottier 1952). Tant era així que laragonés Gonzalo García de Santa María advertí, en Las vidas de los sanctos religiosos (Saragossa, 1486-1491), que, «porque el real imperio que hoy tenemos es castellano [...], deliberé de poner la obra presente en lengua castellana. Porque la fabla comunmente más que otras cosas sigue al imperio». Si la introducció de la casa dels Trastàmara repercutí en un increment de lús dun aragonés ja relativament castellanitzat, la unió dinàstica entre Castella i la Corona dAragó perjudicà tant els usos cancellerescos daquest com els del català.
Una manifestació clara de la consciència que tenien els reis de la Corona dAragó que shavia de respectar la dualitat lingüística del nucli constitutiu dels seus dominis és la forma en què es distribuïen els usos del català i de laragonés en les cartes trameses a lexterior (Sevillano 1950; 1968): si no eren en llatí, les lletres adreçades als països de làrea mediterrània, fins i tot a Armènia, i als països de lEuropa occidental solien ser en català, mentre que laragonés, si bé molt influït pel castellà, era preferit en les lletres dirigides a Navarra, Castella, Portugal, Granada i Marroc. En els tractats amb els països àrabs hom solia usar làrab en la versió original i laragonés castellanitzat en la còpia que es registrava a la Cancelleria.
De cara a linterior, si les cartes reials anaven adreçades a persones, poblacions o institucions de territories de llengua catalana i de llengua aragonesa, sen feien còpies en les llengües respectives (Colón 1989: 251-252). Sense eixir-nos de la col·lecció documental ara editada per Mateu Rodrigo, podem adduir-ne diversos casos. Així, el 1357, el rei Pere el Ceriomoniós, de Saragossa estant, sadreçà a diverses poblacions de la frontera valenciana i aragonesa per a advertir-les del perill bèl·lic castellà. La carta registrada (doc. 516) «fuit missa als feels nostres lo justícia, jurats e prohòmens de la ciutat de Xàtiva», però tot seguit es fa constar que, «a los fieles nuestros todos e cada unos officiales, jurados e hombres buenos» de Terol, Calataiud, Daroca i Borja sels envià «similes infrascriptis universitatibus in idioma Aragonie». El 1386, linfant Joan adreçà una carta als «consiliariis Barchinone» (doc. 726), però a continuació «similis fuit facta iuratis et probis hominibus civitatis Valentie. Et etiam alia in vulgari aragonensi iuratis et probis hominibus Cesarauguste». De lèpoca dels Trastàmara són la carta que, el 1416, Ferran I envià «als amats e feels nostres los consellers de la ciutat de Barcelona» (doc. 963), davall la qual es fa constar que «alia similis littera fuit expedita directa als amats e feels nostres los jurats de la ciutat de València» i «alia similis littera, in vulgari aragonensi, fuit expedita directa a los amados e fieles nuestros los jurados de la ciudat de Çaragoça». El 1418, Alfons el Magnànim sadreçà «als amats e feels nostres los consellers de la ciutat de Barcelona» (doc. 979), i tot seguit llegim que «alia similis littera fuit expedita directa iuratis civitatis Cesarauguste in linga (sic) aragonensi» i «alia similis fuit expedita directa iuratis civitatis Xative».
La documentació cancelleresca, quan vol singularitzar el català i laragonés, recorre exclusivament a les denominacions de «llengua catalana» i de «llengua aragonesa», fins i tot si sadreça a valencians i mallorquins o si és redactada per secretaris i escrivans daquesta procedència. Bastarà un exemple per a demostrar-ho. Al peu de còpia de la carta que el Magnànim envià a la seua esposa, la reina Maria de Castella, signada a Gaeta el 21 de juny de 1443 i redactada pel secretari reial Joan Olzina (Ametller 1928 III: 655), figura la subscripció següent: «Sub simili forma fuit scriptum officialibus infrascriptis videlicet in Aragone in lingua aragonensi et aliis [Catalunya, València, Sardenya, Sicília i Nàpols] in lingua cathalana».
Cal observar, però, que, al regne de València ja shavia estés abans del segle XV la denominació de «llengua valenciana», tal com observem en la dedicatòria de la traducció del Valeri Màxim (1396) als consellers de Barcelona (Ferrando 1980). És per això que en les actes del procés de Casp (1412) susa aquesta denominació privativa en referir-se a la llengua pròpia de la ciutat i regne de València (1412). Així, quan, el 28 de maig de 1412, els compromissaris, «omnes unanimes et concordes nemine discrepante», acorden enviar als parlaments dAragó, Catalunya i València una missiva en què sels comunica la pròrroga de les sessions fins al 28 de juny, aquesta shi reprodueix en aragonés, però a continuació es fa constatar: «Sub simili forma et sub sigillo reverendissimi domini Archiepiscopi Terrachone, in idiomate cathalano seu valentino, fuit scriptum parlamentis generalis Regni Valencie et Cathalonie Principatus» (Ferrando en premsa).
LEVOLUCIÓ HISTÒRICA
DE LA LLENGUA CANCELLERESCA
En la història de la llengua cancelleresca catalana medieval es poden distingir dos períodes, la línia divisoria dels quals podem situar convencionalment lany 1344, data de la promulgació de les Ordinacions de la casa reial, de Pere el Cerimoniós, o, més exactament, el 1355, en què el rei Cerimoniós crea lofici de protonotari, abans exercit pel notari tinent los segells, i latorga a Mateu Adrià. Ja hem vist que el protonotari era el funcionari que sencarregava de la forma externa de la documentació, de la bona llengua i del bon estil. Poc després es creava lofici de lloctinent de protonotari per poder atendre diligentment el volum de documentació que sorgia de la Cancelleria. Conscient del poder de la paraula escrita (Gimeno 2006; Martínez / Rodríguez 2011), Pere el Cerimoniós també reglamentà minuciosament els usos lingüístics que avui en diríem oficials.
És cert que abans de 1344 sadverteixen unes pautes lingüístiques en la documentació cancelleresca, però és només a partir de les Ordinacions del rei Pere i de la creació de la figura del protonotari que sintrodueixen i sapliquen sistemàticament els formulismes i unes orientacions lingüístiques explícites de la Cancelleria reial, que afecten fins i tot als productes literaris o paraliteraris generats al voltant de la cort, com és la historiografia. I és sota el regnat del Cerimoniós que comencen a destacar en el camp de les lletres alguns dels seus funcionaris més enlairats, com és el protonotari Jaume Conesa.
Posseïm molt poca informació sobre el punt de partida de la norma cancelleresca, que només podem endevinar gràcies a les escasses mostres de prosa cancelleresca en català dels regnats de Jaume I, Pere el Gran i Alfons el Franc i, indirectament, a través de textos jurídics com els Furs de Valencia (1261), els Costums de Tortosa (1272) o el Llibre de Consolat de Mar (principis del s. XIV). La scripta daquests textos, ja clarament alliberada del llast occitanitzant (com es constata en lopció per les formes anats, temets, partits en lloc danatz, temetz, partitz), es caracteritza, entre altres trets, per la distinció entre les vocals a i e àtones (com fa el català occidental), per labsència de reflexos gràfics de la centralització de la e tònica derivada de la E tancada del llatí vulgar (pròpia del dialecte oriental), per la preferència absoluta de larticle literari (en lloc del salat, tret oral prou generalitzat entre els catalanoorientals, que alguna vegada deixen entreveure els seus escrits) i per ladopció del sufix incoatiu esc/eix (en lloc de la variant en isc/ix, característica del català occidental). Unes pautes que oculten la varietat de la llengua oral i les preferències de la llengua local. Ja hem dit que la Cancelleria reial degué ser un factor decisiu en el procés de desoccitanització de la scripta catalana (Ferrando / Nicolás 2011). Ho observem ben clarament en el repertori publicat per Guinot (2010).