LLENGÜES DE LA CORONA, LLENGÜES DELS REIS
Abans de la unió dinàstica entre el regne dAragó i el comtat de Barcelona (1137), els dominis daquest darrer ja eren lingüísticament duals, si considerem loccità una llengua diferent del català. En tot cas, amb la unió, el català i laragonés van esdevenir llengües dels reis i de la seua cort i, almenys a partir del segle XIII, també llengües de la Cancelleria reial, juntament amb el llatí. La Cancelleria reial de Jaume I va tenir un paper fonamental en el procés de desoccitanització de la scripta catalana. En canvi, la dualitat lingüística romànica dels dominis dels reis dAragó, que sincrementarà al segle XV amb la incorporació de Sícilia (1409) i de Nàpols (1442-1458), explica la persistència i la gran presència del llatí a la Cancelleria reial al llarg de tota la baixa edat mitjana, a diferència del que ocorre al regne de Castella (Fernández-Ordóñez 2011).
Conscients de la seua doble condició de reis dAragó i comtes de Barcelona, els monarques del casal de Barcelona respectaren els usos lingüístics institucionals de cada territori i, encara que tots adoptaren la llengua catalana com a llengua familiar o més habitual no debades esdevingueren també reis de València i, majoritàriament, reis de Mallorca, territoris que compartien amb Catalunya la mateixa llengua, tots aprengueren laragonés i en feren ús no sols al regne dAragó sinó també amb els nobles valencians dascendència aragonesa. Una de les proves més evidents que el català va ser la llengua habitual del casal de Barcelona és que els seus llibres de comptes sempre sestenien en català. Sha intentat justificar lús de laragonés en boca de linfant Pere, el futur Pere el Gran, en adreçar-se al seu pare, Jaume I, el 1273, en demanda de perdó com una citació literal procedent duna hipotètica crònica en aragonés. No cal recórrer a aquesta explicació en clau nacionalista. Probablement va ser un recurs de lhereu de la Corona per a manifestar un distanciament respectuós davant el seu pare, catalanoparlant però que tenia com a primer títol el de rei dAragó. També sha dubtat de la llengua habitual de Jaume II (Colón 1989: 245) pel fet que emprà preferentment laragonés amb les seues filles Maria, Blanca, Constança i Violant, però aquesta opció lingüística té una explicació fàcil: les dues primeres eren monges de Sixena (Aragó) i les dues segones estaven casades amb un castellanoparlant i amb un aragonesoparlant respectivament. En canvi, a Isabel, reina de Romans, casada a Àustria, i als seus fills, Jaume i Alfons, sadreçava normalment en català, i al seu fill Joan, arquebisbe de Toledo, en llatí. Les tries lingüístiques de Jaume II en relació als seus fills depenien sobretot de situacions contextuals. Però el fet que Jaume II sadrecés en català als seus dos fills successivament hereus, Jaume i Alfons, indica ben clarament que aquesta era la seua llengua preferida. Fins i tot Pere el Cerimoniós, educat inicialment en un ambient aragonés, es convertí en un catalanoparlant i catalanoescrivent molt actiu, com es posa de manifest en la seua redacció de les Ordinacions de la casa reial i de la Crònica; això sí, mantenint sempre un respecte escrupolós pels trilingüisme cancelleresc en iniciatives institucionals com ara la Crònica dels reis dAragó e comtes de Barcelona, o el Ceremonial de la consagració e coronació dels reis dAragó, amb versions en llatí, català i aragonés (González Ollé 2009: 89).
Una altra manera dels nostres reis de manifestar institucionalment la seua doble condició inicial de reis dAragó i comtes de Barcelona va ser lalternança en el tractament de don i en en els documents en català, si bé aquell en proporció minoritària. No es difícil deduir-ne la justificació: el títol de don, que a penes trobaríem en documents privatius de Catalunya, València i Mallorca, va lligat al rang reial dAragó. Curiosament, abans de lentronització dels Trastàmara, és en la documentació cancelleresca de Joan I i de Martí lHumà, aclaparadorament en català, que es troba el major nombre dexemples de lús de don (Colón 1989: 249).
En les corts conjuntes dels regnes de la Corona es plantejà en més duna ocasió lús de les dues llengües, no tant com a conflicte dintel·lecció sinó com a reivindicació dels drets de cada territori. Així, en les corts generals de Montsó de 1362-1363, la discussió acabà amb lacord que el rei Pere el Cerimoniós faria la proposició reial en català i que els braços dAragó se li adreçarien en aragonés. La situació es tornà a repertir a les Cortes generals de Montsó, de 1382-1383 (González Ollé 2009: 90). Com bé reconeix aquest mateix autor, la solució va ser favorable al català, «puesto que éste se identificaba así como la lengua propia del poder real, con todo el prestigio e influencia consiguientes que confiere la decisión». Quan, el 1416, el rei Alfons el Magnànim sadreçà en castellà a les corts de Barcelona, la seua actitud fou censurada per les ciutats de Barcelona, València i Saragossa. En aquest cas, els representants de les tres capitals rebutjaven no tant lús del castellà com la vulneració dels usos lingüístics que avui en diríem «oficials» dels diferents estats de la Corona dAragó. Aquesta resistència davant les tendències cesaristes dels Trastàmara ja no es produirà amb Ferran II, que sadreçà indistintament en català i, en menor grau, en castellà als consellers de Barcelona i als jurats de València, sense que això hi provoqués cap oposició (Ferrando / Nicolás 2011: 146).
Després de lincident de 1416, lestatus lingüístic dual de la Corona va ser observat pels Trastàmara (1412-1516). Una cosa ben diferent va ser la seua praxi familiar: tots els reis de la casa de Trastàmara i les seues esposes respectives foren de llengua castellana i així sexpressaren sempre, com ho testimonien les subscripcions que figuren en molts documents cancellerescos del temps del Magnànim (Mandingorra 2008). Només linfant Ferran, fill natural dAlfons el Magnànim, el futur Ferrante, rei de Nàpols (1458-1494), tingué el català com a llengua materna i com a més habitual durant gran part de la seua vida. El rei Ferrante, que mai no dominà bé litalià, no hi deixà dusar el català com a llengua cancelleresca, tot i que cada vegada menys, fins al 1480 aproximadament. Al regne de Nàpols, la llengua emprada en les cartes del Magnànim i del seu fill sol ser indicativa de la llengua habitual dels destinataris, encara que no sistemàticament (Venetz 2009). A les cancelleries de Nàpols i de Sicília alternaren el llatí i litalià i, a molta distància, el català i qualque vegada el castellà.
Cal fer notar que la llengua aragonesa emprada en la documentació cancelleresca al segle XV, sobretot a partir de mitjan segle, es castellanitzà notablement (Pottier 1952). Tant era així que laragonés Gonzalo García de Santa María advertí, en Las vidas de los sanctos religiosos (Saragossa, 1486-1491), que, «porque el real imperio que hoy tenemos es castellano [...], deliberé de poner la obra presente en lengua castellana. Porque la fabla comunmente más que otras cosas sigue al imperio». Si la introducció de la casa dels Trastàmara repercutí en un increment de lús dun aragonés ja relativament castellanitzat, la unió dinàstica entre Castella i la Corona dAragó perjudicà tant els usos cancellerescos daquest com els del català.