Centrant-nos ja exclusivament en lactuació inquisitorial, vegem les diverses quanticacions que shi han fet (el lector no interessat en la historiograa pot perfectament passar al primer capítol). García Cárcel (1979: 281) diu que la sol·licitació al tribunal de València té una freqüència molt baixa, en comparació amb altres tribunals. Segurament, lexplicació daquest índex baix rau en el fet que no fa servir la documentació de lArxiu de la Universitat de València (AUV), la que emprarem en aquest treball. Quantica només 64 processos entre 1540 i 1700. Fernández (2003: 46), per a la Corona dAragó, dóna 244 processos, entre el 1560 i 1700. Lea diu que la Inquisició espanyola va rebre durant el seu darrer segle, entre 1723 i 1820, un nombre total de 3.775 denúncies per sol·licitació (1983: 511). De Prado (2003: 90), per al conjunt de lestat, calcula que entre el 1540 i el 1700 els processos per sol·licitació no arriben al 5% del total de causes, i que nhi ha més al segle XVII que al XVI.
Henningsen (1984: 629) i Contreras (1984) elaboren quadres estadístics generals, per a tots els tribunals inquisitorials; no hi guren els processos interromputs ni tampoc les denúncies, només els sentenciats. Així, dels tribunals de la Corona dAragó, el de Barcelona té 80 casos; el de Mallorca, 69; el de Sardenya, 15; el de Sicília, 114; el de Saragossa, 103, i el tribunal de València, 64 (tampoc no inclouen els processos de lAUV). En total, amb els castellans i colonials, sumen 1. 131 casos, un 2,5% dels processos. Dufour (1996: 95-99), només per al segle XVIII, diu que entre 1700 i 1830 hi ha un total de 660 confessors denunciats, una mitjana de sis denúncies anuals, traient els anys de supressió de la Inquisició. Sobre el ritme dels processos, diu que fa la impressió que els inquisidors només se nocupen quan no tenen una altra cosa a fer. Pel que fa al tribunal de València, en aquest període els processos oberts per sol·licitació representen el 23,9% del total; és el segon tribunal en nombre, amb 67, darrere de Sevilla, amb 80.
Sarrión Mora (1994: 76), per al tribunal de Conca, detecta dos moments daugment pronunciat de lactivitat: la dècada del 1580 i la del 1620. El primer coincideix amb la publicació de ledicte de la sol·licitació, novetat que demana rigor exemplar, i el segon amb la publicació de la butlla de Gregori XV, la més important sobre el tema. Aquests dos períodes són també aquells en què és més alt el percentatge de processos sobre les denúncies presentades. En total, diu Sarrión Mora, és un delicte amb gran proporció de denúncies que no donen lloc a procés. Conclou que la importància relativa de la sol·licitació davant la Inquisició va creixent progressivament a mesura que va decaient lactivitat del tribunal, no per augment de les denúncies que es manté gairebé estable al llarg de la història del tribunal, sinó per disminució dels altres delictes.
Totes aquestes xifres són difícils dinterpretar: no hi ha correlació entre el nombre de denúncies i la població total o religiosa depenent de cada tribunal; tampoc amb els casos reals de sol·licitació; Dufour (1996: 100) opina raonablement que no responen a situacions reals diferents, sinó a diferents nivells de repressió. Els historiadors són unànimes en el fet que lacció inquisitorial no va eradicar la sol·licitació als regnes hispànics, tot i que alguns consideren que la va poder reduir.
En aquest estudi hem fet servir la documentació inquisitorial conservada a lArxiu Històric de la Universitat de València (AUV), procedent del tribunal de València, i força interessant precisament per haver estat generalment negligida en els treballs històrics sobre el Sant Oci.14 Aquesta documentació és molt diversa, i respon a una fragmentació arbitrària, atzarosa, de larxiu original inquisitorial, conservat en la seua major part a lArchivo Histórico Nacional. Dit això, podríem descriure aquest fons com a «menor», en el sentit que no inclou els grans processos a jueus i heretges, ni en general tampoc els que culminen amb relaxacions leufemisme per a la foguera inquisitorial. És clar que, en treballar una sèrie documental incompleta, les nostres dades shan de prendre, amb totes les precaucions, com a merament orientatives. També cal tenir en compte que el transcurs del temps històric no és homogeni: hi ha sotragades i desigualtats en el funcionament del Sant Oci, com ara la guerra de Successió, que suposa un temps dinactivitat forçosa del tribunal de València, i encara després un altre període centrat en la repressió dels religiosos austriacistes.
La documentació relativa al delicte de sol·licitació és nombrosa, i abraça el període 1651-1819. Pel que fa a les dates, emprem la del primer document de la sumària, generalment la primera denúncia o confessió espontània,15 que desencadena o no un procés; entre aquesta primera denúncia i les diligències inquisitorials pot passar molt de temps, i encara més ns a la darrera sentència, però he optat per aquesta primera data com a única opció plausible.
Concretament, parlem de 109 casos de sol·licitació, dels quals alguns no són en realitat sumàries processos formals amb aquesta acusació, tot i que els empre en aquest treball perquè el delicte hi apareix; es tracta de dos casos de sodomia,16 perseguida a la Corona dAragó per la Inquisició, una denúncia per violació17 i alguns casos de sol·licitació, col·laterals daltres sumàries, que pertanyen a dues tipologies: els sol·licitadors que emergeixen en processos a monges per delictes dheretgia18 o sacrilegis,19 o bé els sol·licitadors secundaris,20 els quals són ocasionalment esmentats al nal de linterrogatori a la víctima, quan li pregunten si ha estat sol·licitada per cap altre religiós.
Les 89 sumàries restants són totes relatives a sol·licitació, tot i que sovint es complementen amb altres delictes associats, en especial armacions herètiques. Daquest corpus, la majoria són documents complets, en el sentit que no en manquen parts, tret de sis casos fragmentaris, en què disposem únicament de linforme del consultor,21 de la sentència,22 duna carta de defensa,23 de la comissió per als interrogatoris24 o en manquen fulls.25 Quant als diferents desenvolupaments del procés, tenint en compte només lestadi nal, els classicarem de la manera següent:
1. Únicament denúncia o confessió espontània, que no dóna lloc a més diligències que leventual enviament duna carta de comissió i linterrogatori en forma, amb linforme prescriptiu del crèdit que mereix la denunciant i la raticació. Dels nostres 89 casos, incloent-hi el fragmentari amb la comissió per als interrogatoris, que com a mínim conté aquesta fase de la sumària, en tenim 21,26 és a dir, el 23,6% del total.