Daquests percentatges, presos en brut, podem fer dues observacions per a tot el període 1651-1819: en primer lloc, que quasi una quarta part de les denúncies presentades davant el tribunal de la Inquisició pel delicte de sol·licitació no engeguen cap diligència, i, en segon lloc, que només una cinquena part del total de sumàries encetades arriba a la sentència.
Distribuint el total de sumàries en períodes cronològics de vint-i-cinc anys, trobem les quantitats següents: 1651-1675, 4; 1676-1700, 6; 1701-1725, 11; 1726-1750, 10; 1751-1775, 15; 1776-1800, 22; 1801-1819, 21. Es veu clarament laugment progressiu en nombre absolut, almenys de denúncies presentades. Fent grups de cinquanta anys, es fa encara més evident aquest augment: 10 denúncies la segona meitat del segle XVII, el doble (21) en la primera meitat del XVIII, altra volta quasi el doble (37) en la segona meitat, i per als primers anys del segle XIX, un índex també altíssim (21).
Descomponem ara aquestes quantitats per períodes cronològics segons els estadis nals de cada sumària:
1651-1675: denúncia: 0; informació: 1; suspesa: 2; sentència: 1.
1676-1700: denúncia: 1; informació: 1; suspesa: 1; sentència: 3.
1701-1725: denúncia: 2; informació: 4; suspesa: 1; sentència: 4.
1726-1750: denúncia: 1; informació: 6; suspesa: 0; sentència: 3.
1751-1775: denúncia: 5; informació: 7; suspesa: 0; sentència: 3.
1776-1800: denúncia: 5; informació: 6; suspesa: 8; sentència: 3.
1801-1819: denúncia: 7; informació: 1; suspesa: 13; sentència: 0.
Fixant-nos en les sumàries que consten únicament de denúncia o dinformació, es veu un increment notable des de la segona meitat del segle XVIII respecte als períodes anteriors, dacord amb lincrement del nombre absolut de sumàries. La sorpresa ve en el nombre de causes suspeses: mínim al segle XVIII, es dispara el seu darrer quart (8) i encara més el primer del XIX (13). I també quant a les sentències: la seua quantitat absoluta es manté gairebé estable durant els segles XVII i XVIII, però en els primers anys del segle XIX desapareixen; la darrera sentència per sol·licitació que tenim en aquest corpus documental pertany a lany 1786. A partir daleshores, la Inquisició continua rebent denúncies i prenent informacions, que sistemàticament són arxivades o suspeses.
Examinem ara, també per períodes, quin percentatge de les denúncies totals arriba a sentència:
1651-1675: dun total de 4 denúncies, 1 sentència, el 25%.
1676-1700: 6 denúncies, 3 sentències, el 50%.
1701-1725: 11 denúncies, 4 sentències, el 36,4%.
1726-1750: 10 denúncies, 3 sentències, el 30,3%.
1751-1775: 15 denúncies, 3 sentències, el 20%.
1776-1800: 22 denúncies, 3 sentències, el 13, 6%.
1801-1819: 21 denúncies, 0 sentències, el 0%.
Així doncs, dun màxim del 50% al darrer quart del segle XVII, el percentatge va baixant progressivament al llarg de tot el segle XVIII, ns a desaparèixer denitivament lany 1786. Podem copsar, també, un increment progressiu i continuat de denúncies des de la segona meitat del segle XVIII ns a principis del XIX, paral·lel a un progressiu desinterès de la Inquisició per resoldre el problema de les sol·licitacions, des duna actuació màxima nals del segle XVII, ns a desentendre-sen totalment a nals del XVIII. Si a nals del XVII rep la sentència aproximadament un de cada dos sol·licitadors denunciats, a mitjan XVIII només un de cada tres i, a nals del segle, ns al 1786, un de cada deu.
Complementant les nostres dades amb les de García Cárcel (1979: 281), és a dir, sumant els nostres 17 processos complets, que arriben a sentència, als seus 64, nhi ha un total de 81, cosa que modica notòriament la percepció de lactuació del tribunal de València respecte a la sol·licitació, en situar-lo per davant dels tribunals de Llerena (67), Mallorca (69), Lima i Granada (75), Mèxic (76) i Barcelona (80), i només per darrere dels tribunals de Logronyo (89), Toledo (90), Saragossa (103) i Sicília (114). Així mateix, caldria afegir aquests 17 processos als 1. 131 que comptabilitzen Henningsen i Contreras (1984: 629) de lactivitat inquisitorial contra la sol·licitació. El total és, doncs, de 1.148.
1 Precisament, una excepció que admet el tractadista fra Francisco Ortiz Lucio, al seu impressionant Compendio de todas las summas que comúnmente andan y recopilación de todos los casos de conciencia más importantes y comunes, assí para el penitente examinar su conciencia como para el confessor exercitar bien su ocio (1598), per a no fer completa la confessió és la daquella dona que té un confessor «tan lúbrico que entiende que si se conessa con él sus flaqueças la codiciará, que en tal caso podía dexar de confessar aquellas flaqueças, y esto se entiende no aviendo otro confessor y siendo confessión de precepto, [...] pero después, quando aya otro confessor, confessará sus flaqueças» (XXIII). Ja al segle XVII, la Práctica de curas y confesores y doctrina para penitentes de Benito Remigio Noydens (1676, 15a ed.), ve a dir més o menys el mateix: «La muger que teniendo que confessar unos malos y torpes deseos con un Eclesiástico y teme que entendiéndolo por sí el Confessor la ha de inquietar o solicitar después, puede dexar de confesar el pecado o circunstancia que tuviere este peligro» (V, 5, 11).
2 «El confessor, pues, que solicita al penitente a actos inhonestos para sí o para otro, no sólo en el acto de la confessión, sino también próximamente antes o después o con pretexto de la confessión [...] en qualquier lugar dedicado para oir confessiones, ngiendo que las oye, habla con el penitente cosas torpes o tiene ilícita conversación, actos o tactos deshonestos, comete pecado de sacrilegio y también contra la caridad, reservado a los Inquisidores». (V, 5, 23)
3 Linquisidor aragonès Francisco Peña, quan edita lany 1578 el Directorium inquisitorum de Nicolau Eimeric (1376), hi afegeix els seus comentaris; quant a la sol·licitació diu precisament en el capítol sobre la jurisdicció de linquisidor que, com a sacrilegi, el sacerdot que la fa és immediatament sospitós dheretgia i, per tant, matèria del Sant Oci.
4 Sobre ell lloc i la manera de la confessió, fray Juan de Pedraza diu a la seua Summa de casos de conciencia (1589): «Descubierta la cabeça y las rodillas en tierra, buélvase a un lado del sacerdote, de manera que el uno no mire al otro. Y si fuere muger no se conesse en lugar secreto, por dar buen exemplo» (f. 9v). Fray Francisco Ortiz fa: «Quando el confessor conessa mugeres, sea en lugares patentes, y no las mire al rostro ni se detenga en pláticas con ellas antes ni después, y a los varones que conessa no los mire, por no ponerles vergüença, ni los hable después de confessarlos en lo que confessaron» (XXIV). I Noydens: «Para obviar peligros, siempre oigan de confessión en lugar maniesto de la Iglesia, vistos de todos y no por rincones» (V, 5, 23).
5 Llorente especica que han destar «a la vista de las personas que se hallen en el templo, mediando entre el confesor y la confesada una pared, cuya parte destinada a oirse mutuamente se halla cerrada con hoja de lata, cuyos agujeros de comunicación sean tan pequeños que no permitan la entrada de un dedo» (1980, III: 30).