Els genitals, tant masculins com femenins, genèricament sanomenen «las partes, la natura o la naturaleza, miembros o partes vergonzosas, ocultas, pudendas, venéreas, secretas o secretiores, reservadas, indecentes...» Més popularment, «allá abajo, las vergüenzas, aquella parte». Pel que fa als genitals masculins, són «las partes viriles o verendas». El penis és «el miembro o miembro viril» i, popularment, el «carajo». Els testicles, en termes grollers, són «los cojones, los botones, los compañones, la bolsa». Per al sexe femení trobem les denominacions de «partes femíneas, vientre, madre, el vaso o la ocina de la generación, el seno de la impureza» i, popularment, «agujero, coño». Per oposició a lanus, la vagina és el «vaso natural, la parte anterior». En català apareix el mot ga des del segle XVIII, així com «el badall» o «el botó». El cul, daltra banda, és «las ancas, asentaderas, nalgas, asientos, parte posterior». I lanus, «el vaso o óculo prepostero» i, en termes populars, «el sieso». La regla és denominada sovint amb vocabulari eufemístic: «el accidente, la costumbre, el achaque, la pensión, la purgación».
Una relació sexual estable es denomina correspondencia ilícita o torpe, mal trato o estar amancebado. Per designar actes sexuals genèricament sempra i només aquest vocabulari ja resumeix el concepte catòlic del sexecometer o hazer torpezas, suciedades, llanezas, desembolturas, cosas feas, torpes o deshonestas, carnal inmundicia, pecado carnal, contra el sexto, ofender a Dios, fragilidad. Les carícies són tocamientos o tactos torpes, impúdicos, impuros, deshonestos, lascivos, o bé estregarse, juntar partes con partes. Si es fan per sota la roba, són immediatamente. La masturbació és designada sovint així, com a tocamientos; també molície, fregar, refregar, fricar, menear las partes o movimientos deshonestos consigo mismo/a, picardías. Popularment és fer la punyeta. Lexcitació és el movimiento carnal o sensual, alteración (de las carnes), causar novedad, estímulos de la carne, titilaciones. Especícament per a la dona, advertirse mojada, tener humedades.
Lorgasme és el deleite, punzadas, venirle, tener gusto. I lejaculació, tant per a lhome com per a la dona, segons la medicina galènica, és seminar, evacuar, tener polución o desahogo, ministrar o derramar su materia, echar o arrojar la simiente o semilla, tener efusión de semen. El coit és acto conyugal, venéreo, carnal, uso del santo matrimonio, cópula (fornicaria, carnal), estuprar, fornicar, comercio carnal, entrar intra vas. Popularment, pecar, tener parte o acceso, hacerlo, hoder, dar un polvo. En català apareixen les formes populars estar-li damunt, fotre, fer-ho. Per oposició a la marxa arrere, és a dir, amb ejaculació interna, acto perfecto o consumado. Si no hi ha hagut penetració, és acto cometido. Per oposició al coit anal, modo natural o naturali, ordinario. El coit anal és el pecado o acto nefando, sodomítico, por la parte posterior, intra vas preposterum. La dona, passiva, da su cuerpo o el coño, o se deja gozar; lhome, actiu, goza carnalmente, usa de la mujer o tiene acceso carnal.
La sol·licitació és perseguida per la Inquisició espanyola teòricament des del 1559. Abans era competència de la justícia episcopal, mitjançant els tribunals diocesans, força indulgents: hi havia la sensació que aquesta justícia era una farsa. Daltra banda, lautoritat del bisbe es limita als sacerdots seculars, i deixa fora els confessors regulars, sotmesos exclusivament als superiors del seu orde.
A partir de les crítiques dels reformats contra la confessió i la sol·licitació, el concili de Trento se sensibilitza en relació amb la qüestió: el breu del papa Pau IV Cum sicut nuper (1559) atorga a la Inquisició de Granada, a petició del seu arquebisbe, Pedro Guerrero màxim representant espanyol a les darreres sessions de Trento, la jurisdicció sobre la sol·licitació, i anul·la les exempcions dels diversos ordes religiosos. Dos anys després (1561), en un altre breu, el mateix papa natorga la jurisdicció a la Inquisició, dirigida per Valdés, per a tots els territoris de la monarquia hispànica; aquesta disposició, amb intencions centralitzadores, no es publica ns al 1573: la Suprema ha de raticar totes les sentències. Després, ns al segle XVIII, diversos breus papals aniran perlant successivament el delicte (la delació és obligatòria; labsolució del sol·licitador a la seua víctima-còmplice no és vàlida) i la jurisdicció serà exclusiva del Sant Oci.
Per a la Inquisició aquesta nova jurisdicció suposa un poder preciós, que sotmet a la seua autoritat tots els sacerdots, tant seculars com regulars, passant per damunt de bisbes, abats i generals provincials dorde: una ampliació del poder del Sant Oci a costa de lepiscopal. Tanmateix, el Sant Oci no hi té precedents dactuació: la sol·licitació com a desviació herètica és una gura delictiva nova. La Inquisició, evidentment, serà més dura en la repressió que no els tribunals episcopals. Tanmateix, en comparació amb el rigor emprat en altres delictes, no serà gens severa amb els sol·licitadors. Fins i tot es podria dir que els toleraven.
Per als confessors amenaçats, seculars i regulars, la novetat signica caure sota la terrible bota del Sant Oci; si escau, intentaran acollir-se a la jurisdicció episcopal o del mateix orde, sempre més benigna. Els sacerdots seculars, en aquest sentit, resten més desprotegits que no els regulars, en no tenir darrere un poderós orde que intente afavorir-los.
Per a les jerarquies eclesiàstiques suposa una minva del seu poder i la intromissió inquisitorial als seus camps respectius; els bisbes, poc conformes, intentaran mantenir o recuperar aquesta jurisdicció. El conflicte amb els ordes religiosos era més complicat: els superiors lluiten aferrissadament per mantenir la seua autoritat i per evitar la ingerència inquisitorial i el desprestigi per a lorde que suposen les condemnes per sol·licitació; practiquen lobstruccionisme, que es materialitza en el freqüent silenci del monjo per emparar un company contra la Inquisició, substituint la denúncia prescriptiva per una «correcció fraternal»; els superiors intenten protegir-los a tots dos, tant el sol·licitant com el còmplice que hauria dhaver promogut la denúncia i no ho ha fet. Fins i tot de vegades és el mateix comissari de la Inquisició, company dorde de lacusat, qui obstrueix les denúncies, i a més a més té el poder de desqualicar la credibilitat dels testimonis que passen per les seues mans.
La primera preocupació dels inquisidors en els processos per sol·licitació, com veurem, serà evitar lescàndol, assegurar la discreció de totes les fases. El Sant Oci vacil·larà també en la qüestió de la publicació, en els edictes de fe, de lobligatorietat de denunciar aquests delictes, la qual cosa pensen que amb raó i malgrat lesmentada discreció dels processos pot generar desconança popular cap al sagrament de la confessió. Després de molts debats i alguna reculada,13 la Suprema declara nalment el 1576 que sha de publicar, dins lepígraf dheretgies.