Laljama apareix a la documentació quan és requerida a jurar homenatge a un oficial o al senyor, quan és obligada a vendre un censal o quan jurídicament i administrativament ha dactuar conjuntament en la defensa dels seus drets. Laljama dels sarraïns dUixó és citada de manera genèrica en els documents, que també esmenten lalamí (o alamins) i els vells. Com a representants, síndics i procuradors de laljama, apareixen: Mafomet Abulpanig i Abdulaziz Muça (doc. 23) Abdolaziz Aldall i Abdolaziz Atacef (docs. 32 i 33). Com a alamins se cita a Jucef a Alii o Alí (és citat dos cops lany 1377 i el 1396, cfr. docs. 14 i 296), Sot Hizmel (doc. 179) i Mahomet Dordach (doc. 182). Altres càrrecs individualment citats són el del cadi de la vall dUixó per a Feraix o Faraig de Bellvís, sarraí menescal de la casa reial (docs. 15 i 39), Jucef Alorquí, jueu de Sogorb, col·lector de les rendes pertanyents a lalqueria dAlfondeguilla (doc. 95). Afegint Jucef Abenax o Abenap, cadi de la serra dEslida i receptor de les rendes de la dita Serra (doc. 2).
Els sarraïns dUixó argüeixen que per acord a la carta pobla cap cristià hi pot residir. Però oficials reials, junt al rector i un taverner hi son esmentats. De fet, Pere Arnau dEsparça està documentat, per un plet llarg amb laljama, com a propietari de béns immobles urbans i rústics a la Vall.52 És el protagonista del primer nomenament cristià en aquests anys, ja que li fou concedida lalcaidia del castell dUixó en 1375 (doc. 3). En uns mesos linfant Martí atorga la batllia dUixó a favor de Guillem Martorell (doc. 4) per a nomenar un any després a Jaume Castelló procurador seu especial dUixó i Alfondeguilla (doc. 7), substituït poc després per un altre procurador especial, Bernat dAlpicat, jurista valencià (doc. 10). Moltes vegades els nomenaments doficials cristians foren breus, com el de Joan Sanxis del Càrcel, de la cúria de larquebisbe de Tarragona i habitant de Nules, com a batlle de la Vall dUixó, del 28 dabril de 1388 fins al 4 de juny daquell any (docs. 144 al 146). Linfant acabà confirmant el càrrec de batlle i procurador dUixó al ja mencionat Pere Arnau dEsparça, malgrat els litigis entre aquest i els síndics i aljama dUixó (doc. 150). Plets on també es citen els seus germans Llop i Rotlà de Esparça descrivint-los com a antics oficials en la dita Vall dUixó (doc. 178). Finalment, linfant atorga a Gisbert de Talamanca lalcaidia i procuració o batllia de la Vall dUixó i les seues alqueries (doc. 193). Lany 1390 se cita un sotsalcaid, Antoni de Càrcel (doc. 223) i el 1394 atorgà a Ramon de Capdebou, veí de Nules, la lloctinència de la batllia dUixó (doc. 289). Altres càrrecs nomenats són el dalgutzir, a favor de Andreu Martí de Vallterra (doc. 48); i el descrivà en els afers de la Vall dUixó, Joan Assín (doc. 158). Els col·lectors de les rendes dUixó i Eslida foren Llop de Rada i Martí Pérez Terol, ciutadà de Sogorb (doc. 134). Per administrar el segrest dEslida i Uixó van ser designats els oficials Aznar Pardo de la Casta, portantveus de governador de linfant en el regne de València, Martí de Roda, notari, i Berenguer Martí, ciutadà de Sogorb (docs. 192 i 232).
El que assenyala la documentació és un clar exemple de poblament dispers en alqueries petites, unides al voltant duna única aljama, la de la vall dUixó; i un castell dUixó senyorial, en mans cristianes. Poca és la informació aportada en els presents documents respecte al nombre dunitats o alqueries que componien la vall. De les alqueries situades dins els límits de la vall dUixó només es menciona diverses vegades a Benigafull i Benissahat, i una vegada Beniabdumel (doc. 49). Consta, compresa entre les alqueries pertanyents a Uixó, la població dAlfondeguilla.53 La nota més constant és una certa independència de lalqueria de Benigafull, en aquests anys sota domini i jurisdicció de la família Pertusa. Lautonomia, reivindicada en multitud de documents des de 1388 fins a 1396, sevidencia al negar-se els sarraïns daquella alqueria a pagar una quinta part de les despeses de laljama dUixó, en concepte de taxes, messions, reparacions de ponts i camins i totes les causes i litigis dutilitat comuna. Laljama de la Vall replicava davant la cort de linfant que lalqueria de Benigafull no tenia termes propis on poder pasturar el seu bestiar, ni aigües per al regadiu, ni horta pròpia. Atès que tota aquella activitat lhavia defectuar dins a dels límits de la Vall, havien de contribuir a les despeses comunes (docs. 149, 196 i 295).
La dispersió de la població en una orografia complexa i la senyorialització parcial dalgunes alqueries, expliquen la manca de concreció dels documents en expressar la manera en què sorganitzava el poblament de laljama dUixó i el nombre del seus habitants. Els documents indiquen que la població resident era quasi totalment sarraïna;54 i afegeixen algunes dades singulars que, si bé no permeten una quantificació, sí que aporten dades demogràfiques. En la carta de linfant que, en un to dur, recriminava al notari de Sogorb, Pere Martí de Palomar, per la seua negligència en la redacció dun sindicat signat pels dUixó i Eslida, sespecifica que els signants de lacord per part de cada comunitat no arriben al quòrum, perquè sabia bé linfant que en la Vall «habiten més de .CCCC. casats de moros e en la serra dEslida, més de .D.» (doc. 78). De 150 a 200 homes dUixó se citen en un altre document que furtaren caps de bestiar als sarraïns de Castro. La cort de linfant temia que latac provocara el despoblament del terme del castell de Castro (doc. 139). De fet, sensuma també en altres documents la preocupació de la Corona perquè labandonament total o parcial del territori per part daquestes comunitats sarraïnes tan aïllades i disperses arreu de la Serra dEspadà reduís els beneficis extrets dels seus impostos. La por al despoblament torna a aparèixer arran del litigi entre laljama dUixó i lalcaid i batlle, en Pere Arnau dEsparça; i en relació a la vexació a què la comunitat mudèjar dUixó fou sotmesa a causa de les protestes per laugment dimpostos en lany 1390 (docs. 183 i 229). Un altra dada eloqüent que revela la distribució poblacional es posa de relleu a lhora de repartir equitativament la contribució dels 4.000 florins assignats a la Serra dEslida i la Vall dUixó per a sufragar el viatge de linfant a Sicília, lany 1391. Hi havia divergències de criteri entre els dUixó i els dEslida. Els primers volien en repartir-los segons el nombre de «fochs»; els segons reconeixien que les cases habitades eren més nombroses en la Serra que en la Vall dUixó, però protestaven que la Vall era prou més rica. Malauradament, en els documents no sindica el nombre de focs o casals (docs. 254 i 286).
Poques mencions, i casuals i minses en detalls, es troben sobre lurbanisme dUixó en aquell temps.55 Els elements arquitectònics que es reconeixen a través de la documentació són: un bany establert a lalqueria de Benissahat i regentat per Ferran Munyós, habitant de Morvedre (doc. 45); una rectoria esmentada en el conflicte entre els sarraïns i el rector de lesglésia parroquial de la vall dUixó (doc. 47),56 però no sespecifica la ubicació exacta; diverses mesquites, també sense localitzar, són citades als documents quan Andreu Martí de Vallterra, algutzir cristià, va intentar gravar-les amb tributs, que no sajustaven a la legalitat (doc. 48); igualment es mencionen en un contenciós per la titularitat dels drets sobre les aigües que linfant ordenava retornar al seu procurador, Pere Arnau dEsparça (doc. 49); i, finalment, una taverna, la que Çot Hizmel, alamí dUixó, arrendà a Bernat Eimeric per 1.400 sous reials (doc. 179).