Poques mencions, i casuals i minses en detalls, es troben sobre lurbanisme dUixó en aquell temps.55 Els elements arquitectònics que es reconeixen a través de la documentació són: un bany establert a lalqueria de Benissahat i regentat per Ferran Munyós, habitant de Morvedre (doc. 45); una rectoria esmentada en el conflicte entre els sarraïns i el rector de lesglésia parroquial de la vall dUixó (doc. 47),56 però no sespecifica la ubicació exacta; diverses mesquites, també sense localitzar, són citades als documents quan Andreu Martí de Vallterra, algutzir cristià, va intentar gravar-les amb tributs, que no sajustaven a la legalitat (doc. 48); igualment es mencionen en un contenciós per la titularitat dels drets sobre les aigües que linfant ordenava retornar al seu procurador, Pere Arnau dEsparça (doc. 49); i, finalment, una taverna, la que Çot Hizmel, alamí dUixó, arrendà a Bernat Eimeric per 1.400 sous reials (doc. 179).
Una certa descripció del terme dUixó i les seues comunicacions es troba al document del 19 de juny de 1380. En la donació duna vinya feta per linfant a lalcaid dUixó, nEsparça, sespecifica que afrontava duna part amb el camí que portava a València, i per una altra part amb la senda del camí que anava vers el llac de Xilxes (lestany dAlmenara), tot limitant, per altra banda amb la sèquia palafanga (doc. 37). Més freqüents són els conflictes per límits de termes. Hi ha un nombre important de documents on es veu la necessària intercessió de la Corona per tal de determinar aquells límits de les respectives aljames, particularment amb els veïns de la vila de Morvedre (Sagunt), entre 1384 i 1391 (docs. 70, 235 a 237 i 240), però també amb Almenara (doc. 108). No obstant això, el conflicte pels límits del termenat era quasi crònic entre el llocs de Castro i laljama de sarraïns dUixó (inclosa lalqueria dAlfondeguilla), en relació als llocs de pastura (sent recurrent els documents que el citen del 16 de gener de 1388 fins al 7 de juliol de 1391, docs. 140 a 142 i 244).
De lestat social i polític dels sarraïns dUixó, sendevina que cent cinquanta anys després de la conquesta cristiana, els mudèjars reconeixen la sobirania reial i senyorial i lobligació de pagar els tributs, amb lesperança de veure garantides la religió, la llengua i els costums propis. Cristians i musulmans eren dos pobles separats, el primer el dominador, el segon el dominat. Ho proclama la mateixa fórmula cancelleresca de direcció que usava la Corona per adreçar-se als sarraïns o a laljama: a diferència del que ocorria amb els càrrecs oficials o súbdits cristians, sels tracta de tu i no de vos. Nés significatiu lexemple del nomenament de Jucef Alí com alamí de la Vall dUixó: «Nos infans Martinus etc., confidentes ad plenum de legalitate tui Iuceff Aalii (?), sarraceni valliis nostre de Uxone, comittimus sive comendamus tibi officium alaminatus dicte vallis» (doc. 14). De fet, quan linfant Martí es dirigeix als alamins, vells i aljames dEslida, Uixó, Alfondeguilla i Vall dAlmonessir, per ordenant-los que protegissen els béns i família del cadi o jutge dEslida, Juceff Abenap, lescrivà va cancel·lar del tractament amb una ratlla la paraula habitual de cortesia, que se li havia «escapat»: «Infant en Martí etc., als [ratllat: amats] alamins...» (doc. 26).
El domini senyorial dels infants es veu particularment en ladministració de justícia. La situació jurídica dels mudèjars havia restat fixada en les cartes de poblament, però al llarg del segle XIV es va veure paulatinament retallada.57 Els documents de venda i empenyorament del territori valler acostumen a estar postil·lats amb la clàusula per la qual la Corona ordena als detentors respectar els privilegis, franqueses, bons usos i immunitats de les aljames (per exemple, doc. 7), que eren confirmades reiteradament, segons havien estat concedides pels seus predecessors a tots els habitants, homes i dones, presents i futurs de laljama en qüestió (doc. 25). La Sunna i la Xara era invocada i teòricament respectada. Tanmateix, en la pràctica, els procediments jurídics, les imposicions legals i les ordinacions específiques que emmarcaven la convivència entre cristians i musulmans responien a un mecanisme cada vegada més coercitiu envers la minvant majoria poblacional sarraïna daquell territori. La divergència en religió i costums daquesta comunitat musulmana fou el pretext per a la seua discriminació i constrenyiment econòmic. Era tolerada en la mesura que aportava rendes, i fins i tot les penes imposades per les sentències judicials solien ser convertides en recursos pecuniaris per a la fiscalitat reial. Labsolució es pagava.
En efecte, el diplomatari documenta nombroses mitjanceries de la Casa Reial amb els mudèjars dUixó per evitar les condemnes. Per a la hisenda reial els rèdits derivats de la permuta de penes personals per penes econòmiques eren molt notables. Sels imputen delictes com no mantenir la correcció corresponent davant dun oficial reial (doc. 167), la prostitució (docs. 170, 184 i 245) o lheretgia (doc. 287). Les condemnes més habituals eren els que castigaven el musulmà que «immiscuistis carnaliter» amb una cristiana. Alguns en foren condemnats a mort i daltres desterrats, però la majoria del contrafactors obtingueren un perdó degut a la magnanimitat i misericòrdia de linfant, sempre després de pagar la pena imposada: de 70 florins fins a 2.500 florins dor (docs. 161, 166, 173, 179 i 206). El procés que millor demostra la tutela i protecció que linfant va exercir en la defensa de laljama fou el plet per lassassinat dun sarraí, Hamet Abutaçí, mentre aquest treballava al camp i sense disputa prèvia. Lhavia perpetrat Sancho dEsparça, nebot de lalcaid de la Vall dUixó, que fou empresonat per oficials reials per evitar que poguera defugir el procés judicial al·legant que era tonsurat (docs. 211 a 216 i 218 al 220). El plet es va allargar entre març i agost de lany 1390.
La majoria dels documents del diplomatari versen, no obstant això, sobre la rutina de ladministració senyorial. I aquesta gestió de la vall dUixó feta per linfant, no sempre fou reeixida. Ja he comentat que els estats dels infants Martí i Maria dispersos arreu dAragó, Catalunya i València tenien una funció primordial en lengranatge familiar i de la Corona, com a font bàsica de recursos financers,58 que sobtenien per tres vies principals.
La primera font dingressos provenia del cobrament de les rendes ordinàries i extraordinàries que havia de pagar cada vassall o cada aljama. Quan es parla en la documentació dels rèdits extrets dUixó, moltes vegades són poc específics i se citen genèricament. En el nomenament del nou alamí dUixó, Jucef Alí, linfant Martí li encomanava especialment que procurés particularment la bona recaptació en nom seu de totes les rendes i taxes deixida i entrada i els altres beneficis que a linfant i a la cúria pertanyessen. Igualment, li ordenava que tota la recaptació fos tramesa completa i íntegrament a Jordi Joan, conseller i dispenser de linfant, i no a cap altra persona (doc. 14). Els sarraïns dUixó semblen pagar, ordinàriament, la primícia i delme a lardiaca de Tortosa i al rector de lesglésia dUixó (docs. 2 i 18). La documentació també esmenta algun altre impost peculiar, com el que sembla que només afectava els sarraïns de Benigafull, als quals lalcaid del castell dUixó, Pere Arnau dEsparça, obligava a entregar unes certes sàrries de palla, una mena de ius palearum anual (doc. 20). Dels gravàmens extraordinaris o esdeveniments destacaria la disposició del 4 de desembre de 1388, en què linfant Martí establia que laljama Uixó havia de pagar anualment la desena part dels 2.500 florins dor que corresponen als rèdits que percebia la cúria de linfant a lobra de construcció del monestir de Vall de Crist (doc. 164). De vegades es motivava la demanda dun tribut especial, com en el cas de les despeses que havia dafrontar linfant pel casament del seu germà el duc de Girona, futur Joan I, lany 1380 (doc. 35). Però, si hi ha un causa recurrent, aquesta és el finançament de lexpedició a Sicília. Linfant feia a laljama dUixó com a tots els seus dominis cristians, sarraïns i jueus persistents demandes de diners per sufragar el passatge de Sicília. Lexpedició a lilla representava una gran despesa, i els infants van haver dempenyorar el seu patrimoni familiar per afrontar-la. De fet, el 8 de setembre de 1389 linfant certificava que a laljama dUixó se li havia concedit llicència per imposar taxes o cises a la carn, el pa i les mercaderies, i contribuir així, segons devia, al sosteniment del viatge o campanya de linfant a Sicília (doc. 198). Com a conseqüència, hi va haver moviments de protesta durant el mes dagost de lany 1390. Shi produïren aldarulls per la negativa dalguns sarraïns dUixó a contribuir en la nova talla o tribut pactat amb linfant. La revolta fou replicada pel batlle amb lempresonament i vexació dels sarraïns instigadors de la revolta (docs. 222, 223, 226, 227, 229). El resultat final, com en daltres casos, fou lindult dels inculpats de fer conxorxa o escamot després del pagament duna multa, 110 florins dor dAragó, segons disposà linfant el 20 doctubre de 1390 (doc. 231).