El dret de conquesta oferia al rei el domini jurisdiccional sobre terres i gents (dominus rerum segons el dret comú romà). Podia disposar-ne patrimonialment o donar-los als súbdits lleials com a recompensa dels serveis prestats. En aquest darrer cas, el rei, en lexercici de la seua potestat, sempre podia retornar-los a la Corona a canvi duna compensació apropiada. Per tant, és molt rellevant atendre a la subrogació de la jurisdicció reial mitjançant les senyories, perquè condicionaven la realitat legal, social i econòmica de les poblacions valencianes en mans cristianes.38 Amb aquesta capacitat de la Corona per a regir les poblacions sarraïnes conquerides feia temps, configurà el rei Pere els dominis necessaris per dotar patrimonialment el seu secundogènit, Martí. El rei Pere el Cerimoniós comprà lany 1337, al seu oncle linfant Pere dAragó, comte dEmpúries, la Vall dUixó per 40.000 sous moneda jaquesa.39 El 10 de febrer de 1345, es registrà la venda de la Vall dUixó feta per Ramon de Boïl a la reina Elionor per 368.000 sous.40 El rei establí el 24 de març de 1354 que la possessió de Vila-real i Uixó, concedida a les seues filles Constança i Joana, retornaria al patrimoni de la Corona, una vegada haguessen contret matrimoni.41 Pocs dies després, el 28 de març de 1354, el rei venia Alfondeguilla a Blas Fernández de Heredia, per un preu de 36.000 sous. El rei lhavia confiscat abans a Ponç de Soler, i pretenia entregar-la a les seues filles Constança i Joana. Les càrregues importants dun gran nombre de creditors que la gravaven, va fer, però, que el rei es decidís a vendre-la per a satisfer aquells deutes.42 Per això, el 31 dagost de 1360, Gilabert de Centelles encara reconeixia deure al rei Pere 8.500 lliures de les 22.500 en què el rei li ha venut el castell i la vall dUixó i lalqueria dAlfondeguilla, la qual havia estat prèviament redimida per la família dels Cruïlles, que havia sabut aprofitar lempenyorament que nhavia fet Blas Fernández de Heredia.43
El rei Pere, per un document datat el 22 de gener de 1386 (doc. 100) ratificà les donacions vitalícies fetes a favor del seu fill linfant Martí: Camarasa i altres llocs erigits en marquesat a Catalunya (Barcelona, el 22 de gener de 1358); Elx, amb el seu port, i Crevillent (Girona, 8 dagost de 1358); i la baronia de Xèrica, junt a Uixó i Alfondeguilla (Barcelona, 6 de juliol de 1372). A la mort de linfant, totes haurien de retornar al patrimoni reial (doc. 1).44
Poc va durar, però, lalegria de linfant Martí. El 12 doctubre daquell mateix any de 1386, el rei Pere va ordenar al portantveus del governador de València que segrestés les possessions de linfant Martí. El 17 doctubre de 1390 el seu germà, Joan I, reiterava lordre de segrest sobre les propietats de Vall dUixó, Serra dEslida, Fanzara, Suera, Caudiel, el Toro i Novalitxes. Totes elles havien estat empenyorades com a garantia dels préstecs fets a la Corona als banquers catalans Pasqual i Esquerit, i en no poder retornar els diners calia cedir les penyores als creditors.45 Dos anys més tard, el 15 de gener de 1392, aprovava les vendes fetes pel seu germà Martí dels drets sobre el marquesat de Camarasa, Llíria, Uixó, Eslida, vall de Seta i Penàguila o del dret de lluïció o lluïsme daquells llocs. Recuperada part del seu patrimoni, linfant Martí, al seu torn, transmeté la possessió a la seua esposa, Maria de Luna, del marquesat de Camarasa, Llíria, serra dEslida, Vall dUixó, Vall de Seta i la vila de Penàguila en el Regne de València, el 30 de gener de 1392 (doc. 260).46 Posteriorment, els ja reis de la Corona dAragó, Martí I i Maria, van expedir nombrosos documents que recollien els capítols i sindicats acordats amb laljama dUixó (conjuntament amb daltres viles i ciutats) per a la redempció dels censos.47 Finalment, el 16 de juny de 1417, el rei Alfons el Magnànim va incorporar a la Corona el castell i vall dUixó, amb el seus termes i alqueries (citant lAlcúdia, Benigafull, Zeneta, Benissahat, Benigasló, Alfondeguilla i les Alquerioles) amb tota la seva jurisdicció, i en va prohibir la infeudació.48
En definitiva, el que ens permet constatar el Liber Patrimonii Regii Valentiae és que van ser els familiars directes del rei els titulars de la senyoria dUixó. Només excepcionalment va passar als nobles i ciutadans posicionats al voltant del servei reial, ja fos per deutes o compensació a treballs prestats.49
4
El 9 de gener de 1382, linfant Martí estigué a la Vall dUixó.50 Havia estat tot el desembre a Saragossa i anava de camí a València via Sogorb. Almenys un dia restà a la Vall dUixó. El periple de linfant pels seus dominis, junt als oficials de la seua cort i els domèstics corresponents, degué representar el contacte i comunicació personal de les autoritats de laljama dUixó amb el seu senyor natural. El document datat a Uixó no es refereix, en tot cas, a cap assumpte local. No podem saber, doncs, en quins termes es dirigí la comunitat mudèjar local a linfant. Nogensmenys, de la lectura dels documents del diplomatari sextreu que lacció de govern que exercí en el domini dUixó tractava de protegir els seus habitants sarraïns.51 Les aljames eren un punt datenció especial de la Casa reial. La defensa de les seues immunitats i dels privilegis concedits, i la intercessió generalment favorable en els conflictes que els poguessen afectar, venia directament determinada per les rendes ordinàries i extraordinàries que en recollia la Corona.
Conseqüentment, els documents conservats en els registres reials sobre Uixó, es refereixen majoritàriament a lordre fiscal, pecuniari i jurisdiccional. Però sen poden extraure dades sobre els càrrecs de laljama, els oficials cristians, agricultura, urbanisme, població, religió, gravàmens, criminalitat, aldarulls i repressió, entre daltres informacions de la vida mudèjar vallera. Ofereixen una visió sobre la vida dels sarraïns més multiforme i complexa, doncs, del que es podria esperar per a una comunitat agrària, aïllada i discriminada a la baixa edat mitjana.
Els documents, en descriure la recol·lecta de taxes, citen cultius conreats a Uixó i gravats amb algun impost. Shi esmenta el lli, lordi i el gra (doc. 16). Sespecifica el cultiu de cereals i el regadiu, «terres de pa e aygua acostumada per regar aquelles dites terres» (doc. 22). Igualment, hi ha testimonis del cultiu de la vinya (doc. 37), garroferes (doc. 147) i regadius dalfals o alfalsars (doc. 211). Per un litigi antic pendent entre les aljames de Castro i Alfondeguilla (alqueria situada administrativament dins la Vall dUixó) relatiu a la querella per la tala de carrasques i la provisió daigua, reconeixem aquestes activitats agràries (doc. 30). La ramaderia devia ser considerable, perquè el conflicte pel pasturatge entre els sarraïns de Castro i els dUixó posa de relleu no només la disputa pel terreny de pastura, sinó també per un nombre considerable de corrals i caps de bestiar, 73 en total, que shavien furtat mútuament (doc. 138). No sespecifica gaire el tipus danimals que criaven ja que els documents només descriuen lús de mules, atzembles o bèsties de càrrega, res singular en una societat agrària (docs. 177 i 292). Tampoc ho és la cria de coloms, que descobrim per la llicència a Mahome Dordach per a construir un colomer a sa casa (doc. 199). Hi ha notícia de lexistència de molins per un plet pel repartiment de les despeses comunes existent entre laljama dUixó i els sarraïns de Benigafull. Protegits pel seu senyor, Jaume Pertusa, aquest arguïa que sels havia de dispensar de pagar la cisa dun diner per barcella de blat (doc. 207). Del comerç dels productes cultivats a lhort i manufacturats a les cases, en dona prova la súplica dun botiguer sarraí de lalqueria de Benigafull. Demanava poder tenir parada tant en el mercat setmanal com en la festa sarraïna de la Font, que tenia lloc una vegada a lany (doc. 21).