En segon lloc, saborden les característiques i els atributs de les seues actuacions i els seus projectes. En aquest sentit, les xarxes es poden diferenciar segons aproximacions quantitatives i qualitatives. Segons les quantitatives, sanalitza el grau de connectivitat, el grau de consolidació i de maduresa. Segons les aproximacions qualitatives, les xarxes es poden classificar les xarxes:
Xarxes de caràcter reactiu (origen en la necessitat de respondre a problemes ja existents), o de caràcter proactiu (intenten descobrir noves oportunitats).
Xarxes equilibrades o xarxes liderades per col·lectius determinats. Grau de conflictivitat interna.
Xarxes amb major o menor capacitat de mobilització col·lectiva, en funció del grau dimplicació efectiva dels actors.
En tercer lloc, sidentifiquen les modalitats de vincles que els connecten i relacionen amb el territori. Almenys es distingeixen dos processos, que interactuen: duna banda, les arrels territorials, la proximitat geogràfica; daltra, la participació en xarxes externes.
Finalment, és aconsellable conéixer levolució temporal experimentada per les xarxes. Aquestes es caracteritzen pel seu dinamisme, que es posa de manifest a través dels factors, la naturalesa i els efectes de levolució de les xarxes socioinstitucionals. Veltz (2000) fa referència al significat que adquireixen els períodes cada vegada més llargs perquè la competència de les xarxes siga eficaç, ja que aquestes depenen de la formació de la competència, de la construcció dinteraccions entre actors i de la creació de xarxes de relació.
Igual que sesdevé amb els estudis que saproximen a la innovació, els mètodes danàlisi de les xarxes territorials suposen la realització denquestes i les entrevistes. Les variables temàtiques habituals inclouen la identificació del tipus dactors que hi interactuen, lanàlisi de la localització dels agents, la definició de la freqüència i la intensitat de les relacions desenvolupades, la valoració de les relacions de cooperació, i la consulta de les pàgines web de les institucions, les organitzacions i les associacions del teixit socioinstitucional.
(III) ELS RECURSOS PATRIMONIALS COM A BASE PER AL DESENVOLUPAMENT
Més amunt, sha assenyalat que el desenvolupament territorial integrat necessita tres factors constituents, definits per la seua complexitat, que quan interactuen donen lloc a processos de creixement econòmic i desenvolupament social. Ens referim a la innovació i la capacitat daprenentatge, la configuració de xarxes territorials, i els recursos patrimonials.
Sentén per recurs aquell element utilitzable per una col·lectivitat per tal dacudir a satisfer una necessitat o dur a terme una empresa. Aquesta definició està estretament vinculada a la pluralitat de possibilitats de cara a la valoració del potencial endogen dun territori.
El potencial endogen engloba els elements que poden contribuir al desenvolupament local, com ara els recursos materials i els de lentorn, els econòmics i financers, les infraestructures de transport i comunicacions, les estructures urbanes i rurals ja creades, i el capital humà (nivell dinstrucció, qualificació professional, capacitat demprenedoria i enginy de la població de qualsevol lloc, etc.) (Zapata, 2007).
Per la seua part, Mitchell (1979) indicava que el fet de treballar sobre el concepte de recurs i els fenòmens i els agents associats implica avançar en el coneixement dels processos naturals i socials, i les seues relacions. En aquest sentit, J. Reés (1989) assenyalava que el concepte de recurs parteix del medi fisiconatural i del territori, però no de manera independent sinó en relació amb les societats que ocupen aquell medi i el posen al servei de les persones.
Martínez Pentinat i Vidal Vila (1995) subratllen que laspecte essencial dels elements de la naturalesa que acaben considerant-se recursos és lestabliment de la relació societat-naturalesa. Per tant, els recursos naturals són les cristal·litzacions de la relació societat-naturalesa en determinats elements naturals.
Quan tractem dels recursos ens referim a necessitats, la qual cosa implica entrar en una vessant subjectiva, atés que tant si aquelles són biològiques com si són socioculturals estaran definides per la cultura. En funció daquesta, els desitjos i les possibilitats de satisfer els elements neutres del medi són interpretats recursos o no. La seua potencialitat no depén de la naturalesa, sinó de la capacitat per a explotar o de la rendibilitat de lexplotació; és a dir, no és una qüestió de valor dús del recurs sinó del valor de canvi.
Sentén per valor dús quan avaluem el bé en tant que serveix per a satisfer alguna necessitat concreta, individual o col·lectiva, o donar resposta a algun repte o oportunitat. Per contra, el valor de canvi fa referència a la capacitat de compra dun bé, de manera que està condicionat per la quantitat dun altre bé que pot ser adquirida a canvi daquest bé. Susa com a sinònim de mercaderia.
Johnston (2000) destaca que els recursos experimenten importants alteracions en el temps i lespai en funció del coneixement, la tecnologia, les estructures socials, les condicions econòmiques i els sistemes polítics. El concepte de recurs és històric i dinàmic. De la mateixa manera, els recursos són discontinus en lespai, per la qual cosa hi ha determinats elements amb una valoració irregular al llarg del territori.
El concepte de recurs també varia notablement per ladopció de decisions sobre preferències de consum del territori i els seus elements, en funció de la seua capacitat per a satisfer necessitats diferents o fins i tot contraposades, i especialment en funció de la capacitat dels distints agents que intervenen en el procés.
En conseqüència, la capacitat dels diversos agents que intervenen condiciona la presa de decisions en relació amb lexplotació dels recursos dun territori: protagonistes, identificació dels recursos, manera dexplotar-los, volum necessari i interval dús (qui els usa, què susa, com susa, quant se nusa i quan susa).
Per a Barrat (2011), un recurs pot ser un element físic objectiu però també és valoració i cultura, potencialitat, explotació i intervenció i transformació sobre el territori, i construcció dun espai geogràfic per la societat i per a la societat.
En la lògica econòmica els recursos dun territori poden adquirir diverses accepcions en funció de la seua naturalesa. Així, considerem:
-El capital natural, que fa referència als recursos naturals, que són esgotables.
-El capital humà, que segons Jiménez i Rams (2002), sentén com a recurs a la població amb una preparació professional adequada, el potencial creatiu de la qual es pot utilitzar com un actiu bàsic per a dinamitzar leconomia local.
-El capital social, com una modalitat de recursos que, segons Moyano (2002), es refereix al conjunt de normes, institucions i organitzacions que promouen la confiança i la cooperació entre les persones, les comunitats i la societat en conjunt.
-El capital cultural, que respon a la capacitat dadaptació de les societats locals que els permet adaptar-se i aprofitar-se de lentorn natural.
-El capital territorial, que fa referència a aquell lloc que es converteix en part activa del sistema econòmic i productiu, a més de fer el paper descenari de les activitats antròpiques.
III.1. EL CAPITAL NATURAL: ELS RECURSOS NATURALS