Perquè un territori siga innovador necessita diversos factors o condicionaments: la component empresarial; la innovació social i institucional, entesa com una xarxa interactiva de factors econòmics, polítics, socials i culturals que permet combinar i maximitzar tant els recursos econòmics com els extraeconòmics (Camagni i Gordillo, 2000); els sistemes regionals i locals dinnovació, que faciliten la valoració i lús racional dels béns patrimonials (Dupy i Burmeister, 2003); lexistència dun govern relacional, caracteritzat per la cooperació entre les distintes institucions amb competències al territori; i la pràctica habitual de la governança, mitjançant la participació activa de la població en la determinació del seu futur.
Com es pot identificar la innovació en un territori? Quins són els indicadors més habituals per a mesurar-la? Es poden diferenciar dues modalitats dindicadors, segons la naturalesa de qui les lidere i els processos impulsors: la innovació empresarial i la social.
a) La innovació empresarial
1. Augment de les inversions
2. Dinamització del teixit empresarial
3. Creació de llocs de treball
4. Presència en mercats externs
5. Creixement de la població
6. Millores significatives dinfraestructura i dequipaments
b) La innovació social: un cert caràcter intangible
1. Cohesió social i territorial
2. Desenvolupament de sinergies
3. Reforçament de la identitat local
4. Implicacions de les institucions locals en projectes col·lectius
5. Reivindicació dels béns patrimonials
6. Augment de lequitat i del benestar social
Els mecanismes metodològics que ens permeten lestudi de la innovació sarticulen habitualment al voltant de la realització denquestes i entrevistes, dirigides a empreses, agents, organismes i institucions locals. Segons les qüestions que shi aborden, es tractaran de dos apartats (Manual dOslo, OCDE, 2000): lactivitat interna que desenvolupa lempresa i les relacions que mantenen amb el seu entorn.
Qüestions dempresa:
-Motius per a innovar.
-Raons i agents de la innovació (tècniques, econòmiques, recursos humans, etc.).
-Valoració i avaluació dels efectes de la innovació.
-Relació amb les activitats de Recerca, Desenvolupament i Innovació (R+D+i), que poden ser permanents, programes, ocasionals, temporals, etc.
-Relació entre innovació i processos de cooperació (empresarial, centres dinvestigació, etc.)
Qüestions de lentorn econòmic-social-institucional:
-Identificació dels actors existents i de les modalitats.
-Localització i distribució dels agents participants.
-Freqüència i intensitat de les relacions desenvolupades.
-Valoració de les relacions de cooperació.
-Dedicació i activitat dels actors.
-Capacitat per a interactuar i per a creació de xarxes.
-Relació amb els recursos propis, les seues potencialitats i les limitacions.
Els sistemes territorials locals que han experimentat èxit econòmic són aquells en què millor interactuen aquestes dues formes de coneixement, la component empresarial i lentorn econòmic-social institucional (Brusco, 1996).
(II) LES DINÀMIQUES DINTERACCIÓ AL TERRITORI. LES XARXES
La constitució de xarxes ha sigut objecte destudi per part de diverses disciplines. Es tracta duna temàtica que, abordada des de leconomia, la sociologia, les ciències polítiques o la geografia, de manera que analitza les xarxes empresarials, les dinàmiques dinteracció social i les xarxes socioinstitucionals, les xarxes polítiques o les xarxes territorials.
En el context del desenvolupament territorial, les xarxes adquireixen un especial significat, un notable valor. Com indica Sforzi (1999), les xarxes territorials fan referència a les relacions socials de cooperació i la compenetració de les empreses en les xarxes de relacions socioeconòmiques que constitueixen el sistema local, entés com a versàtil integrador de coneixements i organització. Per a la incorporació dinnovacions i la dinamització dels territoris, resulten imprescindibles les xarxes desenvolupades entre els diferents actors. Aquestes xarxes es materialitzen en els acords, formals o informals, que sestableixen entre agents socioeconòmics públics o privats amb objectius que responen a interessos comuns.
Els criteris bàsics de classificació de xarxes
Els estudis sobre les xarxes territorials, condicionats per la seua complexitat temàtica, han donat lloc a una extensa producció científica que aborda les xarxes des de posicionaments teòrics. Si seguim els criteris de classificació anteriors, es poden diferenciar les xarxes empresarials i les socioinstitucionals (Salom, 2003).
a) Xarxes empresarials
Quan els empresaris decideixen establir relacions amb altres empreses, persegueixen una sèrie davantatges. Entre aquests, podem destacar: la reducció de costos de transacció empresarial, laccés a experiències i coneixements, el desenvolupament de processos daprenentatge col·lectiu, la consecució de noves solucions als problemes i la reducció dels riscos de la innovació.
Aquesta modalitat de xarxes està condicionada per la predisposició i les habilitats desenvolupades per cada empresa, i per les modalitats de relacions entre les empreses. En aquest sentit, poden ser transaccionals (subcontractació, provisió dalgun servei, etc.) o de cooperació (més interessants, que aborden processos daprenentatge col·lectiu, intercanvi de tecnologies, projectes comuns dR+D, etc.). Tots aquests constitueixen factors que condicionen lèxit de les relacions entre els agents empresarials. Kischatzky (2002) identifica dues modalitats de xarxes empresarials: les verticals (amb proveïdors i clients) i les horitzontals (amb altres empreses del sector).
b) Xarxes socioinstitucionals
El rol dels actors socials, econòmics i institucionals resulta determinant per a la consolidació i lenfortiment de les oportunitats de desenvolupament local. Aquestes modalitats de xarxes, públiques o privades, permeten el suport dactuacions empresarials col·lectives. En aquests casos, les xarxes es caracteritzen per una estructura horitzontal entre empreses, organitzacions i institucions.
Elements danàlisi en les xarxes socioinstitucionals
En primer lloc, sha de procedir a la identificació dels agents en un territori concret. És necessari el coneixement de la tipologia dels diversos actors locals. Cal destacar les institucions i els organismes públics, amb competències sobre el territori; i les organitzacions socioeconòmiques, amb capacitat per a dinamitzar leconomia i promoure projectes de caràcter col·lectiu.
En segon lloc, saborden les característiques i els atributs de les seues actuacions i els seus projectes. En aquest sentit, les xarxes es poden diferenciar segons aproximacions quantitatives i qualitatives. Segons les quantitatives, sanalitza el grau de connectivitat, el grau de consolidació i de maduresa. Segons les aproximacions qualitatives, les xarxes es poden classificar les xarxes:
Xarxes de caràcter reactiu (origen en la necessitat de respondre a problemes ja existents), o de caràcter proactiu (intenten descobrir noves oportunitats).
Xarxes equilibrades o xarxes liderades per col·lectius determinats. Grau de conflictivitat interna.