Taula 5: Cabals mitjans en linterval entre maig de 2013 i maig de 2014 (m3/s)
*SD: Desviació estàndard de 365 valors
Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer
Quant a la superfície de les conques, aquesta és reflex del nombre delements que les componen: rius, rierols, barrancs i rambles. Així, les dues més importants són la conca del Xúquer, que, amb 25 elements, comprén una superfície de 6.386 Km2; i la conca del Túria que, amb 13 elements, cobreix una superfície de 2.644 Km2. Segueixen en importància, a distància, les conques dels rius Serpis (226 km2), Palància (145 km2), Xeraco (96 km2), Vinalopó (77 km2) i Beniopa (49 km2). Fins i tot, algunes rambles i barrancs, com el barranc del Poio (430 km2) o la rambla del Carraixet (303 km2), en les quals tan sols discorre aigua en episodis de pluja, posseeixen una superfície superior als darrers rius esmentats.
Relacionant la superfície que comprenen les diferents subconques hidrogràfiques de la província de València (Figura 14), amb els quilòmetres lineals de tots els elements existents en cadascuna, es poden diferenciar clarament dos tipus. Els rius Túria i Xúquer, el barranc del Poio i la rambla del Carraixet comprenen, per cada quilòmetre lineal, una superfície de 8,1 km2, 8,0, km2,7,7 km2 i 7,6 km2, respectivament. Laltre conjunt agrupa els rius Beniopa, Xeraco, Palància i Serpis, als quals per cada quilòmetre lineal els correspon una relació de 5,5 km2, 4,6 km2, 4,3 km2 i 4,2 km2, respectivament. Finalment, a la costa, una part important de superfície aboca directament al mar: són els denominats sistemes interfluvials.
Embassaments
Els grans rius de València, el Xúquer i el Túria, sincorporen a la província pels sistemes muntanyosos de loest i nord-oest, respectivament, dins tots dos casos, els rius serpentegen a través de gorges i estrets, la qual cosa ha fet possible la construcció de diferents embassaments en el seu recorregut abans de larribada a les amples valls del final de trajecte. Quatre grans embassaments, amb capacitat superior a 100 hectòmetres cúbics (hm3), són presents a la província de València. A pesar daixò, lembassament de Contreras, que és el més gran en superfície i en volum possible màxim daigua emmagatzemada, i controla el riu Cabriel a lentrada de la província de València, emmagatzema la major part de laigua en territori de conca.
En la Taula 6 es recullen les dades més significatives dels 11 embassaments que estan en funcionament en lactualitat en la província de València. Comprenen una superfície de 7.160 hectàrees i tenen una capacitat màxima demmagatzemament daigua de 1.904 hm3. També shi indiquen els usos permesos en els diferents embassaments: abastiment, reg, electricitat, industrial o recreatiu.
És habitual que laigua acumulada als embassaments de la província de València es trobe, en conjunt, molt per sota de la seua capacitat màxima daquests, i aquest any de sequera no és una excepció. Dels 1.904 Hm3 de capacitat màxima dels embassaments, a 31 de maig del 2014, tan sols 738 hm3 estan emmagatzemats: un 38,8% del total. Aquesta mancança daigua als embassaments, més accentuada a finals dels mesos destiu, serveix com a amortidor dels episodis de gota freda atés que són capaços demmagatzemar un volum important daigua que, altrament, incrementaria els danys aigües avall dels embassaments. No obstant això, si plou torrencialment aigües avall del tancament dels embassaments, atesa la gran superfície dalgunes subconques, les inundacions no sempre es poden evitar.
Figura 14. Superfície de les subconques hidrogràfiques en la província de València
Taula 6. Embassaments de la província de València
Fuente: Elaboración propia a partir de www.embalses.net
A més, no sha doblidar que els rius necessiten un cabal ecològic per al manteniment de la biodiversitat. Per tant, laigua emmagatzemada als embassaments no shi pot guardar indefinidament per a lús exclusiu de la gran demanda agrícola i urbana. Shan de compatibilitzar els diferents usos: agrícola, urbà i ecològic; si bé en les temporades llargues descassetat sorgeixen conflictes entre els diferents usuaris, o entre el mateix tipus dusuaris, però de diferents territoris. Aquesta explotació dels recursos hídrics superficials no és suficient i, com a conseqüència, ha sigut necessari lús de les aigües subterrànies per a satisfer totes les necessitats. La sobreexplotació daquests aqüífers ha donat lloc a problemes de difícil solució, com la intrusió marina a les zones costaneres, la disminució del nivell freàtic de les aigües o la contaminació per nitrats a les zones dagricultura intensiva.
Un altre aspecte que cal tindre en compte és lefecte acumulatiu de la confluència de diversos factors. Els incendis descomunals, quant a extensió i a temperatures assolides, que arrasen la superfície forestal i que deixen el sòl indefens davant lerosió del vent i les pluges torrencials tan pròpies de la nostra terra, afavoreixen la desertificació que pateix el territori valencià. Aquesta major erosió del sòl podria suposar un benefici aigües avall, ja que proporciona una major sedimentació a les platges i evita així que es perden. Tot i això, la construcció de preses en els trams mitjans dels rius ha disminuït laportació de sediments a la costa, els sediments sacumulen als embassaments que sinterposen en el seu camí fins al mar i, com a conseqüència, el rebliment es va produint a poc a poc. És a dir, la capacitat real dels embassaments és menor al volum teòric daigua que poden embassar.
En un futur pròxim aquests efectes no desitjats es veuran incrementats pel canvi climàtic, pel qual la concentració de les pluges en períodes més curts implicarà un augment de lescolament i un menor recobriment vegetal. Daltra banda, es preveu que els recursos hídrics experimentaran disminucions importants al llarg del segle XXI, des dun 5%-14% el 2030, passant per una reducció dels recursos hídrics del 17% com mitjana de la península el 2060, fins a un 20%-22% per a final de segle (Moreno, 2005).
MASSES FORESTALS
La província de València disposa de 581.938 hectàrees de superfície dús forestal (Figura 15). Per comarques, destaquen Los Serranos, La Plana de Utiel-Requena i El Valle de Cofrentes-Ayora, amb més de 85.000 hectàrees cada una; i la Canal de Navarrés i La Hoya de Buñol, amb quasi 60.000 hectàrees cadascuna (Figura 16). Les que tenen menys sòl forestal (entre 380 i 2.000 hectàrees) són la Ribera Baixa, València, lHorta Nord i lHorta Sud.
De la superfície dús forestal, només un poc més de la meitat (61%) és arbrada, encara que la distribució per comarques és desigual. Així, les comarques de La Plana de Utiel-Requena, Los Serranos, El Valle de Cofrentes-Ayora i el Camp de Morvedre presenten més del 70% de la superfície forestal arbrada, mentre que lHorta Nord, lHorta Sud, la Ribera Alta i la Ribera Baixa tenen més del 70% de la superfície forestal desarbrada.