Taula 3. Zones dEspecial Protecció Protecció per a les Aus (ZEPA) de la província de València, amb les comarques on es troben i lextensió
Font: Elaboració pròpia a partir de MAGRAMA
Per comarques, Los Serranos és la que disposa duna major superfície de zones despecial protecció per a les aus (ZEPA) (més de 80.000 hectàrees), atés que inclou la major part de la zones despecial protecció per a les aus (ZEPA) de lAlto Turia i la Sierra del Negrete (Figura 12). També destaquen les comarques dEl Valle de Cofrentes-Ayora, La Plana de Utiel-Requena i la Canal de Navarrés, amb aproximadament 50.000 hectàrees de zones despecial protecció per a les aus (ZEPA), cada una.
Figura 12. Superfície de cada comarca inclosa en les Zones dEspecial Protecció per a les Aus (ZEPA), en hectàrees
Fuente: Elaboración propia a partir de MAGRAMA
Els espais protegits com a recurs
Lanàlisi presentada ací és òbviament un primer pas molt preliminar per a poder arribar a extraure conclusions sobre el valor dels espais protegits com a recurs. Com hem indicat al principi del capítol, la mera designació duna zona com a protegida hauria de suposar un reconeixement dels seus valors naturals. Podem assumir que això ocorre quan parlem de llocs dimportància comunitària (LIC) o zones despecial protecció per a les aus (ZEPA), atés que tenen un reconeixement internacional, però no és necessàriament així amb les figures regionals o municipals, ja que en la seua designació poden prevaler interessos diferents dels de la conservació (Prato i Fagre 2005), la qual cosa pot suposar que àrees que ho meresquen des dun punt de vista estrictament biològic o geològic no aconseguisquen el reconeixement en làmbit regional, dins una anàlisi nacional recent sobre les espècies de vertebrats terrestres, López-López et al. (2011) conclouen que només el 5% de les àrees dinterés per a aquestes espècies estan protegides actualment.
Un altre aspecte que cal tindre en compte és el grau de protecció que realment té un espai protegit. Duna banda, se sap que la fragmentació dels ecosistemes és una de les causes principals dextinció i pocs espais protegits tenen una superfície suficient per a mantindre poblacions viables de moltes espècies. És per això que és indispensable la creació de xarxes o sistemes de conservació ben coordinats i espacialment estructurats, almenys en una escala regional. Lanàlisi de la connectivitat espacial dels diferents espais escapa a aquest treball, però és evident laïllament de molts espais protegits, que es troben envoltats dun hàbitat hostil per a la major part despècies presents. Daltra banda, pocs espais protegits, per no dirne cap, són autosuficients. És a dir, poden mantindre lestructura, la funció i la dinàmica sense intervenció de lésser humà allò que sentén per gestió. Avui dia, en un context dun món ràpidament canviant, tant per canvis en el clima com per la rapidesa i limpacte de les accions humanes, és necessària una gestió adaptativa (no reactiva). Aquesta implica el seguiment i lavaluació de les accions de conservació, per tal de corregir ràpidament errors o per ajustar-se als canvis ambientals (Gómez-Limón, 2008). Aquesta gestió adaptativa és inexistent lentorn territorial en què ens trobem.
Sembla una bona xifra el fet que el 42% del territori de la província de València es trobe protegit. No obstant això, la realitat és que bàsicament es tracta duna protecció de paper; per tal com en la major part no es realitza cap tipus de gestió. Fins i tot, les figures més emblemàtiques, com són els parcs naturals, es troben avui dia sota mínims de personal i sense uns objectius clars. Amb tot això, el panorama és descoratjador. Almenys, consola una mica que la legislació siga cada vegada més favorable a la conservació de la naturalesa, per la qual cosa si un espai està protegit, és més difícil que shi puguen realitzar intervencions que danyen els seus ecosistemes o les seues espècies.
Des del prisma del capítol present, centrat en els recursos, és previsible que, si continua la situació actual, aquests es vagen deteriorant. Tan bon punt un espai està designat amb alguna figura de protecció (per exemple, una zona despecial protecció per a les aus (ZEPA)), té una inèrcia i pot portar temps perquè oficialment deixe de considerar-se així, a pesar que els valors que van portar a la seua designació es vagen deteriorant.
RIUS, RAMBLES I EMBASSAMENTS
Rius i rambles
Tots els rius de la província de València pertanyen a la demarcació de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, que comprén un espai molt més gran que, a més, inclou territori de les províncies dAlbacete, Alacant, Castelló, Conca, Terol, i una reduïda part de Tarragona, dins la Figura 13 es mostren els rius, les rambles i els embassaments de la conca hidrogràfica completa.
Per a donar una visió general de lespai que recorren rius, rierols, rambles o barrancs, sembla molt més coherent fer-ho des del punt de vista de la conca hidrogràfica. Tot i així, en el capítol present es descriurà únicament la part que recorre el territori de la província de València.
Amb una gran diferència, els rius més llargs a la província de València són el Magre (155 km), el Túria (131 km), el Xúquer (105 km) i el Cabriel (101 km). Els segueixen a prou distància els rius Cànyoles (56 km), Reconque (51 km) i Tuéjar (49 km). A la Taula 4 es mostra la longitud dels diferents rius, rierols i rambles de la província de València i les distàncies parcials en els diferents sistemes dexplotació.
Figura 13. Mapa dels rius, rambles y embassaments de la Cuenca Hidrográfica del Júcar
Taula 4. Longitud i distàncies parcials en quilòmetres (km) de rius, rierols i rambles de la província de València, i distàncies parcials en els diferents sistemes dexplotació
Font: Elaboració pròpia a partir de Confederació Hidrogràfica del Xúquer
No obstant això, la longitud no és reflex dels cabals. Així, el riu Magre manté uns cabals testimonials i, en la major part del recorregut, pràcticament només discorre aigua en episodis de tempestats. A més, com a conseqüència de locupació agrícola de les aigües o de la regulació pels embassaments, dins dun mateix riu el cabal varia considerablement depenent del lloc on es pren la lectura, dins la Taula 5 es resumeixen els valors mitjans dels cabals (m3/s) en diferents punts dels rius Túria, Xúquer, Cabriel i Magre en linterval temporal del maig del 2013 al maig del 2014.