Amb aquestes petjades prèvies, quan es proclama la II República podem armar que sarriba a un punt dinexió en leducació de les dones espanyoles i, en particular, de les valencianes, que pot considerar-se la culminació dun procés de renovació pedagògica que es remuntava als darrers anys del XIX i primeries del segle XX.
La nova política educativa republicana intenta, doncs, consolidar un model educatiu destinat a formar ciutadans demòcrates, constructors duna societat més justa i solidària. Perquè el 14 dabril de 1931 va signicar el principi dun camí desperances i il·lusions per a bona part de la població de lEstat espanyol. La denominada per Ortega y Gasset «república dintellectuals» es va plantejar, entre les seues prioritats, la de regenerar Espanya mitjançant leducació, i la posada en pràctica del compromís pel canvi en lensenyament va ser immediata.
El primer ministre dInstrucció Pública i Belles Arts de la República, Marcel·lí Domingo, junt amb el director general de Primera Ensenyança, Rodolfo Llopis, van començar el mateix mes dabril una reforma que perseguia dos objectius clars: posar en peu una escola capaç de formar ciutadans i ciutadanes republicanes, principals defensors daquesta jove república que calia consolidar; i convertir leducació i la cultura en eines de transformació social.
Des del 14 dabril ns al 9 de desembre de 1931 (data daprovació de la Constitució republicana i dissolució de les Corts Constituents), el tàndem Domingo-Llopis posaren, mitjançant la promulgació de lleis, decrets i circulars, les bases de leducació republicana, que, en la pràctica, es pot resumir en el lema «més escoles i millors mestres». Calia crear més i millors escoles que permeteren una autèntica escolarització en bones condicions. Amb un dècit calculat en 1931 de més de 27.000, es promulgarà el Plan Nacional de Creación de escuelas, (16 de setembre de 1931), que preveia la creació de 27.000 escoles en cinc anys: 4.000 cada any, i el primer, 7.000, distribuïdes per tot arreu del territori, en àrees rurals i urbanes, i que permetien la graduació en seccions de nombroses unitàries. Així aconseguien que els grups escolars començaren a estendres per tot el país, millorant la qualitat de lensenyament. També es prioritza la creació descoles de xiquetes, que patien un dècit més gran que les dels xiquets, per a lescolarització del col·lectiu de dones.
Les decients condicions de la majoria dels edicis escolars existents i la manca dadequació dels locals on sinstal·laven les noves, exigeix que es promulgue un Plan Nacional de Construcciones Escolares, que facilitava als ajuntaments les noves construccions i preveia la construcció de 30.000 nous edicis (graduades i unitàries) en vuit anys. El fet que lEstat destinara la quantitat de quatre-cents milions de pessetes a aquesta nalitat, amb càrrec als pressupostos de lestat i en un termini de quinze anys, és una mostra clara daquesta voluntat de millora de les infraestructures escolars.
Aquestes mesures eren destinades a afavorir una escola participativa, oberta a tota la comunitat educativa, en què la pràctica de la democràcia fora una realitat que permetera una educació per a la ciutadania, amb lobjectiu de defensar lessència del republicanisme, participatiu i democràtic per denició. Es volia una escola vital amb una decidida acció social, que es reecteix en la creació de colònies infantils, de cantines, de les juntes locals de primer ensenyament, en què pares, mares i mestres són triats mitjançant votació directa i secreta; una escola arrelada al medi en què es respecta la llengua i cultura de cada comunitat mitjançant laprovació del decret de bilingüisme que permetia lensenyament en la llengua materna.18
És una escola nova i moderna a la qual correspon un magisteri educat en aquest ideal de transformació social a què saspira. Amb aquesta nalitat, suniquen les Normals, simplanta el Pla Professional, se suprimeixen les bescantades oposicions per a accedir al funcionariat i es facilita lactualització pedagògica dels professors amb tota una xarxa de propostes innovadores (centres de col·laboració, setmanes pedagògiques, escoles destiu) que impliquen els professors en la seua pròpia formació.
I pel que fa a la difusió de la cultura, es crea el Patronato de Misiones Pedagógicas, dinspiració institucionista, encarregat de dur la cultura a les poblacions més allunyades.19
Tot aquest programa és desenvolupat abans de laprovació de la Carta Magna. La Constitució republicana va donar continuïtat i va explicitar en tres articles (48, 49 i 50) les notes que ja havien començat a dissenyar la política educativa republicana: pública, gratuïta, laica, organitzada segons el model descola unicada, metodològicament activa; formadora per a la solidaritat humana, i que incloïa la possibilitat de lensenyament, a més del castellà, en les altres llengües peninsulars. El més explícit, larticle 48, deia:
Article 48. El servei de la cultura és atribució essencial de lEstat i el prestarà mitjançant institucions educatives enllaçades pel sistema de lescola unicada.
Lensenyament primari serà gratuït i obligatori.
Els mestres, els professors i els catedràtics de lensenyament ocial són funcionaris públics. La llibertat de càtedra queda reconeguda i garantida.
La república legislarà en el sentit de facilitar als espanyols econòmicament necessitats laccés a tots els graus densenyament, perquè no estiguen condicionats més que per laptitud i la vocació.
Lensenyament serà laic, farà del treball leix de lactivitat metodològica i sinspirarà en els ideals de solidaritat humana.
Es reconeix a les esglésies el dret, subjecte a inspecció de lEstat, densenyar les respectives doctrines en els seus establiments.
Es tracta, en , de construir un estat educador, entès com lúnic que pot garantir una escola pública, obligatòria i gratuïta, que facilita laccés a leducació, en igualtat de condicions, a tots els sectors de la societat, basant-se en la independència entre lEsglésia i lEstat. Aquesta seria la manera daconseguir la modernització de la societat a la qual sarribaria formant els ciutadans en lexercici de la seua ciutadania o, en paraules de Fernández Soria:
El ejercicio de la ciudadanía exigía, ante todo [] la constitución de una conciencia nacional, moderna y laica, alejada de esa ciudadanía falseada por intereses que mezclan lo católico con lo nacional (nacionalcatolicismo). Esto implicaba depositar la educación bajo la exclusiva tutela del estado Estado educador [] la única instancia preparada para una acción educadora moderna y realmente interesada en defender la República democrática y en depositar el poder en el pueblo, porque eso signicaba entonces la palabra democracia.20
I les dones republicanes, i de manera més especíca les mestres, simplicaren a fons en aquests ideals, en especial en la defensa de lescola unicada i laica, que garanteix laccés a leducació a tota la població, amb independència de la seua procedència social, econòmica i de gènere.
Recordem que lany 1933 les mestres de la província de València eren 788. Hi havia 777 unitats escolars de xiquetes21 amb un total de 43.366 matriculades, i la matrícula per edat es distribuïa de la manera següent:
EdatMatriculades3 a 6 anys5.5266 a 8 anys14.7438 a 10 anys11.68610 a 12 anys8.378Més de 12 anys3.033Total matriculades43.36622Sobserva que la quantitat més gran es corresponen al període descolarització obligatòria, entre sis i dotze anys, encara que és important la de menors de sis anys, amb una xifra que gairebé duplica la de les que continuen assistint una vegada nalitzada lobligatorietat. Lexplicació daquesta situació és la necessitat de les mares denviar prompte les seues lles a lescola, per a poder dedicar-se a les tasques domèstiques o el treball remunerat, mentre que les que, complits els dotze anys, hi romanen, generalment ho fan per a perfeccionar-se en les tasques de costura.